JORDI BES
Barcelona

Testimonis del vi metropolità

Parlem amb els que encara van viure l’època en què la vinya era habitual al paisatge barceloní

Viuen en grans ciutats o molt a prop seu, però són testimonis d’una època gens llunyana en què la vinya arribava a ser omnipresent. Són veïns que han viscut de primera mà la producció vinícola a Barcelona i rodalia, l’origen de la qual es remunta a fa més de 2.000 anys. Entre els 36 municipis metropolitans encara hi havia 2.841 hectàrees de vinya el 1956, però en només 50 anys han quedat reduïdes a poc més de 124, segons l’Àrea Metropolitana (AMB), així que no cal recular gaires dècades per trobar els ceps com a grans protagonistes del paisatge metropolità.

El camp va ser una manera de subsistir després de la Guerra Civil al Vallès, que ja acumulava un llarg passat vitivinícola. “Va ser una idea general posar-se a plantar vinya”, recorda Jaume Grau Feliu, un pagès de tota la vida de 93 anys a Sant Cugat. Viu a pocs metres del monestir, en una antiga casa de pagès transformada, on atresora un museu particular amb eines. L’avi ja havia estat agricultor i soci del celler cooperatiu modernista inaugurat el 1921. El pare va veure que es guanyava millor la vida de comerciant de fusta i carbó vegetal, però la guerra ho va canviar tot. “La misèria era absoluta”, lamenta, així que pare i fill van aprendre junts a fer de pagès. Van comprar uns terrenys a Can Canyameres. La varietat més plantada era el pansalet (xarel·lo). Cap al 1960 el celler cooperatiu va haver de vendre most perquè no tenia prou espai. Fins a 1,8 milions de quilos es van collir aquell any. Es mirava la quantitat i no la qualitat. Però amb la industrialització va decaure l’interès per la dura feina a la vinya, que es va arrencar definitivament (amb ajudes de la UE) a la dècada dels vuitanta per construir-hi cases. “Els pagesos de Sant Cugat, tips de treballar de sol a sol, la compensació l’han tingut amb la revalorització dels terrenys”, subratlla. Dècades després Grau va ser el president de la cooperativa que va haver de cessar la producció de vi. Ara la seva il·lusió és ser al centenari del celler el 2021.

Resistint a Badalona

Can Coll, prop de l’Hospital Can Ruti de Badalona, forma part d’una època en què les masies estaven envoltades de ceps. L’avi de Josep Coll la va comprar el 1933 i va fer-hi un celler per elaborar vi rosat de Canyet, que es venia a doll. “No es feia d’un raïm negre sinó que es barrejava tot”, precisa Coll, de 68 anys. S’obtenia de varietats blanques i negres. Ell continua la tradició “per mantenir el patrimoni”, perquè els pares l’hi van demanar i per il·lusió. Abans de jubilar-se ja compaginava la seva feina en una multinacional (és agrònom) amb la vinya. La dona, Montserrat Trias, també és d’una casa de pagès de Badalona on tenien ceps, si bé el pare no volia per als seus descendents “l’esclavitud” del camp i va voler que estudiessin. El 2004 van arrencar els ceps de Can Coll i hi van plantar pansa blanca (xarel·lo) i merlot. El 2010 van tornar a fer vi, un blanc i un rosat, aquesta vegada embotellats amb el nom Orígens en homenatge al passat familiar. Malgrat que conserven fins i tot un cup a terra per produir el vi, ara s’elabora al celler Alella Vinícola, i des del 2014 està emparat per la Denominació d’Origen Alella. Abans de la crisi els van oferir vendre la finca perquè l’Opus Dei hi volia construir una escola, però les dificultats econòmiques ho van aturar tot i avui no s’hi pot edificar. “Hi havia especulació. El diner no té entranyes”, reflexiona. “Més que edificar-hi, aquí dalt s’ha anat deixant”, afegeix Trias, i és que és “difícil” viure del vi, assegura.

Per la seva banda, Julio Domínguez parla davant la masia de Ca n’Albereda, des d’on es veu una part de Sant Feliu de Llobregat. “Tot el que hem fet aquí ha sigut natural absolutament”, reivindica. Va néixer en un poble de Salamanca, amb els pares van emigrar a Alemanya i fa uns 50 anys, quan les vinyes s’escampaven per les faldes de les muntanyes que resseguien el riu Llobregat, van arribar a la masia per fer-hi de masovers. Fa poc més d’una dècada va arrencar la vinya després que uns porcs senglars hi fessin una gran destrossa. Ara se’n penedeix, però eren els últims ceps en molts quilòmetres a la rodona i haurien sigut l’objectiu predilecte dels animals.

Domínguez té 60 anys, treballa al Consorci de Collserola i s’autodefineix com “un malalt” de tot el que és natural. Reclama que “per al bé de tothom es fomenti la producció ecològica”, però creu que és insuficient perquè la llei permet posar sulfits en un vi ecològic. Actuen com a conservant, però ell troba que hi sobren. A Ca n’Albereda hi havia ampolles que havien aguantat 50 anys havent bullit abans el tap de suro en aiguardent per evitar l’entrada d’aire, recorda. Amb el seu pare havien practicat una viticultura insòlita. “Jo he treballat amb una mula”, ressalta. Les varietats eren blanques, però van plantar-ne alguna de negra per donar color al vi.

Barcelona i el passat rural

A la falda de la muntanya de Montjuïc de Barcelona algunes cases tenien hort amb vinya al darrere fins a mitjans del segle XX. Per això un reduït nombre de carrers del barri de Plus Ultra es coneixen també com la Vinya i cada any hi fan la Festa de la Verema. Diego García va néixer fa 75 anys en una masia on hi ha ara la plaça de Teresa Claramunt. L’avi va venir de Múrcia per treballar en la construcció de l’Exposició Universal del 1929 i es va quedar a la ciutat. “El raïm d’aquí era per a consum propi”, rememora, si bé també s’havia arribat a vendre. Està convençut que “més de tres quartes parts de Barcelona no ho saben, que aquí hi havia tot això”.

On hi havia la masia s’hi va instal·lar uns anys després la fàbrica Pentavin de vi a baix preu per a consum diari. García té el record que allà s’hi feia “vi amb aigua”, i adverteix: “Mai vaig veure que hi entrés ni un gra de raïm”. Al principi costava 25 cèntims de pesseta (molt menys que un cèntim d’euro). “Era el vi dels pobres”, sentencia. La fàbrica se’n va anar després d’una dècada, el pare es va fer pescador i ell va fer la mili en un destructor que el va dur per tot el món, i després es va convertir en cap de bombers d’una gran empresa a la Zona Franca.

Tot i que queda fora dels límits de l’àrea metropolitana, a Castellar del Vallès també s’hi feia vi. Amb la industrialització va acabar sent habitual treballar a la fàbrica i a la vinya. Joan Roura, de 78 anys, pertany a una generació que ja no eren pagesos (ell és enginyer tècnic), però subratlla que el 1891, a les portes de l’arribada de la fil·loxera, al poble “tothom tenia vinya, fins i tot el capellà”. En canvi, qui sí que va viure l’elaboració de vi a la família va ser Albert Antonell, de 82 anys. Quan era petit ajudava l’avi, que tenia la vinya on es va construir el camp de futbol. Ara, si queda algun cep al municipi, és anecdòtic.

Hi havia picapoll i pansa rosada, dues varietats tradicionals, i el raïm es trepitjava amb els peus. El color era com a Badalona. “El vi casolà quasi sempre tothom el feia rosat”, assegura Antonell, i està convençut que avui vindria a ser com l’ecològic. A la vinya s’hi tirava coure i sofre, dos dels productes autoritzats per a la viticultura ecològica, i el vi no es clarificava. “De transparent no ho era mai”, rememora. L’avi també en venia a doll de la Manxa i de Vilafranca del Penedès. Baixava fins a la Rambla de Barcelona per comprar-lo. “Els tractes es feien davant el Cafè Orient”, detalla. Antonell no va continuar el negoci. Va treballar en una fàbrica i va acabar sent alcalde de Castellar.

El Sant Cugat de la vinya i el vi no fa tants anys que va desaparèixer. Helena Minuesa, que és tècnica de Cultura i Patrimoni de l’ajuntament vallesà, té 37 anys i recorda que caminava a tocar dels ceps per anar a l’escola. La ciutat ha gairebé doblat la població en vint anys (ja supera els 90.000 habitants) i, per evitar que s’oblidi el passat vitivinícola, el 20 de febrer obrirà el ViLab, un centre d’experimentació, innovació i formació al carrer Sant Medir, al davant de l’antic celler cooperatiu modernista. També vol estimular “que la vinya torni a Sant Cugat”, explica Minuesa. El pla director urbanístic que prepara l’Àrea Metropolitana (AMB) busca afavorir la recuperació de conreus abandonats. Es podrien replantar 843 hectàrees, 46 de les quals serien a Sant Cugat, on el 2015 només n’hi havia 1,74. A Barcelona ja s’ha fet a Can Calopa, una finca de Collserola on produeix vi la cooperativa l’Olivera. També es treballa amb la Vinya d’en Sabater a Santa Coloma de Gramenet i a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona.

Recuperar la memòria i la vinya