Tortell Poltrona: "Hi ha nens que es pensen que la llet surt d’un envàs i no d’una vaca"

És difícil pensar en la felicitat a Catalunya sense passar per aquest nom. Tortell Poltrona (Barcelona, 1955) acaba de tornar d'Ucraïna. En les paraules que ha dedicat l'associació Rokada a Pallassos sense Fronteres per la seva estada hi ha una síntesi precisa de tota una vida dedicada a la felicitat aliena: l'agraïment per oferir-los als nens no només el riure, sinó "el recordatori que l'alegria encara és possible". Tortell Poltrona —més ben dit, Jaume Mateu— diu que s'està fent gran. Però això no inhibeix les seves ganes de seguir viatjant, ni tampoc impedeix que s’avanci abans de poder fer la primera pregunta.

— El pallasso és com el vi. Això ho sabies?

No ho sabia!

— Primer: ha de ser d'una bona terra, i d'un bon cep. Després, ha de beure molta aigua per poder madurar. Ha de passar calor; la justa, perquè si no, puja massa de grau. Ha de ser tallat i trepitjat. I, si és bo, amb el temps, millora.

Això de tallat i trepitjat…

— Posar-te davant de la gent per fer-los riure… Aconseguir-ho en menys d'un minut és una catarsi. És exactament com degustar un plat o fer un glop de vi. La velocitat amb les coses que t'agraden, que és quan realment hi ha aquest punt de felicitat, és una cosa molt a valorar. A mi, quan m’agrada molt un plat, la meva companya sempre m’ha de dir: “Per favor, una mica més a poc a poc, que he estat molta estona per poder-te'l posar al plat”. I amb totes aquestes coses passa que mai estàs satisfet del que fas.

Què vol dir?

— Quan et poses davant de la gent, sempre sembla que el que fas és poc. A la meva companya li passa el mateix. Cuina de meravella, però sempre diu: “Ai, potser no està al punt just de sal”. El punt just de sal és una cosa individual; cadascú té el seu punt just. I al final, la meva conclusió és que el que faci el pallasso és igual: el que és important és el que passa amb el públic mentre el pallasso parla.

Cada persona al públic té el seu punt de sal?

— Sí. I tots són diferents.

És d’una generació de pa amb vi i sucre.

— Nosaltres, de petits, en menjàvem cada dia per berenar. I això és una cosa que segurament ens devia desinhibir d’alguna manera. Jo m’imagino que soc com soc pel pa amb vi i sucre.

La seva mare era cuinera.

— Era voluntària de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, del moviment infantil juvenil d'acció catòlica. Cuinava tres àpats diaris per a cinquanta persones durant els tres mesos d'estiu, amb una cuina econòmica. Molt bona cuinera, eh? Ens va regalar un llibre, a mi i als meus germans, amb totes les seves receptes més especials. El seu llegat.

Encara cuinen els seus plats?

— A casa hem intentat conservar-los i hi ha un creuament de cuines molt interessant. La meva filla, que és una amant de la cuina, ha associat la cuina de la meva mare amb la de la mare de la meva dona.

I en general, té la sensació que la transmissió culinària s'ha perdut?

— Penso que la degeneració humana tan potent que vivim en aquests moments té molt a veure amb això. Com a espècie, primer ens havíem de buscar la vida per trobar el menjar; després, per poder-lo manipular i elaborar, i ara la gent ja compra les coses envasades. És una regressió absoluta respecte al que és la vida més natural: busco el menjar i sé el que menjo perquè ho he collit jo, perquè ho he caçat jo. Ara ja no. Hi ha una dissociació del món real amb el món de les ciutats. Hi ha nens que es pensen que la llet surt d’un envàs i no d’una vaca.

També passa amb el raïm i el vi. Quina relació hi té?

— A mi m’agrada prendre vi cada dia. Ho he heretat del meu pare: si no hi havia vi, no es dinava. És a dir, es menjava, però no es dinava. I a mi m’agraden els vins accessibles.

Per exemple?

— Trobo que els vins del Bages i el vi de Montsant són extraordinaris. Després el vi d’ull de llebre i el merlot… O sigui, no soc racista.

I avui, quin vi prendrà per dinar?

— Avui per dinar tinc... Un segon, que m’hi acosto [se senten els passos mentre va cantant “tara-rara” i "on estàs, que no et veig”]. Un de Montblanc. M'han dit que serà bo. També hi ha una ampolla de Ribera del Duero, que es diu Bela, que me la tinc guardada. I ampolles dels 60 i 70, que de tant en tant n'agafo una. I aquí també un Clos Primat Negre, de Capmany. Tinc molts amics a La Rioja. Quan passem pel Penedès i diuen: “¡Mira cuánta uva!”, jo sempre els dic: "No, tonto! Això no és raïm: això és vi!"

Té alguna altra anècdota?

— Un dia vaig anar al Sàhara amb un amic. Per passar el desert, ens vam emportar una caixa de 25 litres de vi. I per creuar la frontera, els vam portar als duaners d'Algèria dues ampolles de whisky. Quan ens van preguntar: "I què porteu aquí?", els vam dir: "La sang de Crist". Tinc gravada la imatge d'un presoner marroquí escurant les gotetes del sac que nosaltres havíem deixat per buit... Tothom es va posar malalt perquè bevia aigua, i nosaltres, no, perquè bevíem vi.

Va dir que la cultura neix bàsicament de la cultura gastronòmica. Què volia dir?

— Jo entenc la cultura com aquell art que és capaç de modificar la vida de les persones. I quan dic la vida vull dir els seus costums, el seu pensament, la seva forma de viure. I a mi em sembla que el llegat més gros que tenim és la cuina. Quan les nostres àvies… Fixa’t: fins fa poc, la cuina era absolutament femenina. I ara resulta que és absolutament masculina, quan abans els cuiners s’amagaven de dir-ho perquè els feia vergonya. Sempre havia estat una cosa transmesa d’àvies a mares i de mares a filles, fora dels casos de la haute cuisine française.

Ho diu en francès!

— Ara que ens trobem en una mena d’oclusió de tot, sembla que per menjar bé hagis de menjar sempre de forma sofisticada. I no és veritat: el més bo a la cuina és la gana [riu]. Quan tens gana, et pots menjar un pot de menjar de gos sucat amb pa i trobar-lo molt bo. I si has passat fam —jo no és que n’hagi passat molta, però sí que he passat a vegades un dejuni involuntari— encara dones més valor a tenir la nevera plena.

En quina època ho va viure, això?

— En una expedició a l’Àfrica que Pallassos Sense Fronteres vam fer fa set o vuit anys, a la frontera d’Etiòpia amb Eritrea. Ens vam quedar tirats.

Es parla poc dels riscos que corren?

— Millor. Més val que no et facin gaire cas. Per exemple, jo no suporto que vinguin fotògrafs i coses d’aquestes amb nosaltres, perquè la relació amb la gent canvia.

Acaba de tornar d’Ucraïna. Com ha estat el viatge?

— Com que actues davant de dones vídues i dones que tenen el marit al front, i de nens que estan pendents que els diguin que el seu pare s'ha convertit en un heroi i que el poden anar a veure a la fotografia a la parròquia del poble… Estic molt enfadat amb els polítics. I amb el món comunicatiu, també. Parlem de les guerres com si fossin economia pura, com si les vides —tret que siguin nord-americanes— fossin igual i sembla que l’important sigui si el petroli i la compra pugen. Hi ha coses que són més importants, com ara la conservació de l'espècie, en general. Però bé, jo em dedico a fer riure la canalla, perquè penso que no en tenen cap culpa.

Sempre s'havia volgut dedicar als nens?

— Jo volia fer contracultura i actuar per a la gent de la universitat, perquè em pensava que eren les persones intel·ligents. Però he arribat a la conclusió que l'única intel·ligència que hi ha és la intel·ligència de la canalla, que només vol jugar i compartir. Quan era petit, no entenia què volien dir quan parlaven del valle de lágrimas. I jo pensava: però com pot ser un valle de lágrimas, això?

Ho segueix qüestionant?

— Després de tantes missions de Pallassos Sense Fronteres tinc clar què són les llàgrimes. Però el riure i el plor són molt a prop, eh? Estan molt junts. Es regeixen per la mateixa història del parasimpàtic. Passa que jo tinc un problema gros amb les llàgrimes.

Per què?

— Perquè jo soc d'una cultura educativa que deia que, si ploraves, eres una nena. I després t'aixecaven la mà i deien: “Vols que et doni un motiu de veritat per plorar?” Aquesta educació —mala educació, en definitiva— fa que als mascles de la meva generació ens costi una mica… O sigui, soc més capaç de plorar fent de pallasso que en la meva vida personal i real. Tinc una frontera bèstia amb això.

No sent que la part professional li ha donat un avantatge en aquest sentit?

— No. Jo vinc d'un món en blanc i negre.

Opinions d'un pallasso és el títol d'un llibre de converses amb vostè, però també el de la meravellosa novel·la de Heinrich Böll. Veu reflectit el seu ofici en aquest llibre?

— És bastant així. Jo no em vesteixo mai de pallasso per Carnaval. El Pompeu Fabra diu: "Pallasso. Persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment". I aquesta definició és una cosa que potser en un moment determinat em podria molestar. Però com més gran soc, més content estic quan pregunten què he fet a la vida. Entretenir. I intentar donar felicitat.