Màrius Carol: "Beure suc de taronja amb segons quins plats és de les coses més decebedores que m'han passat"
Periodista
Màrius Carol (Barcelona, 1953) va dirigir La Vanguardia entre el 2013 i el 2020, en els anys convulsos del Procés i el referèndum de l’1 d’Octubre. Periodista de llarg recorregut i autor de diversos llibres, assegura que el seu ofici li ha obert moltes portes. També les del món del vi.
Quin és el seu primer record vitícola?
— El meu avi matern bufava vidre. Recordo que, quan jo era un nen, em va fer un porronet. No és que jo creixés bevent vi, però quan arribava Nadal o alguna altra festa, m'hi posaven una goteta de vi amb gasosa. Una cosa que, en fi, avui et portaria als tribunals.
Conserva el porronet?
— No… Suposo que es devia trencar. Però sí que conservo unes copes de xampany que va fer el meu avi. Molt maques, no se’n troben d’iguals. La copa és vermella, i el peu, de vidre transparent. No ens va deixar herència, però a mi em va fer il·lusió tenir aquestes copes. És un element que, d’alguna manera, lliga una mica amb la història personal.
Quan va començar a interessar-se pel món del vi?
— M’ha interessat sempre. La sort que he tingut és que el meu ofici m’ha portat a poder accedir-hi. Jo estava a l’equip de Giravolt a TVE, que era, pràcticament, el primer programa en català de reportatges que es va fer. I el primer reportatge que jo hi vaig fer era sobre el vi del Priorat. Aquest vi havia rebut un informe molt favorable de la FAO que n'elogiava les característiques i les qualitats organolèptiques. Quan vam arribar a Falset per fer el reportatge, ens vam trobar que pràcticament no hi havia cellers. Hi havia la cooperativa —preciosa, pràcticament una catedral—, però poca cosa més.
I què van fer?
— Vam reconstruir un món que ja no existia. I és veritat que, quan vam anar a dinar, ens van portar un vi d’una graduació descomunal. A la tarda ens costava treballar [riu]. Havíem de pujar al campanar de l’església i l’escala va costar.
El priorat s’ha convertit en un vi de referència.
— El respecto molt. A casa tinc una ampolla de L’Ermita [d'Álvaro Palacios] guardada per a una gran ocasió. També m’agrada molt el Gratallops. Quan el Barça juga la Champions fora de casa ens trobem amb un grup d’amics —quatre o cinc del meu ofici— per sopar. Abans anàvem al restaurant Fermí Puig; des que va morir anem a la Bodega Sepúlveda. Si les coses van bé, ens fem un homenatge amb una ampolla de Gratallops.
Abans ha dit que el seu ofici li ha facilitat les coses.
— M’ha permès tastar vins molt difícils de tastar. Jo tenia l’obsessió de tastar un Romanée-Conti. És un vi que no es compra en una botiga: es compra en subhasta. Finalment, en vaig poder tastar una copa a casa d’un amic a l’Empordà, un dia que va convidar un enòleg molt important. Va treure una ampolla de Romanée-Conti de l’any 1973. El vi estava passat. Havia envellit malament. El vaig tastar, però no vaig sentir cap emoció especial. Però sempre podré dir que l’he tastat.
Quin és el millor vi que recorda?
— Va ser a casa de l’Artur Carulla, que té un celler magnífic. Un dia ens va reunir a sis amics i ens va treure una ampolla de La Tâche de 1996 i una de 1998. La del 96 era meravellosa. Al meu disc dur tinc gravat que no he tastat un vi millor que aquest. I vam tastar coses boníssimes aquell dia, eh? Però amb el La Tâche, per a mi, és com el Barça B respecte al Barça.
Quan diu que un vi és molt bo, què vol dir exactament?
— Sobre gustos és difícil posar-se d’acord. Però encara que no sàpigues res de vins, la diferència entre un vi bo i un vi sublim es nota. S’han de tenir les papil·les gustatives molt deteriorades per no notar-ho.
Té un celler personal?
— Tinc un petit armari de vins a casa. I em sento orgullós de poder tenir-hi bons vins d’un preu raonable. Per a mi això demostra més que ets bon coneixedor de vins que si només parles dels grans noms. És fantàstic poder prendre un Château Lafite, però això t’ho pots prendre el dia que et toca la loteria o el dia que un amic —un amic ric— et convida. El que és bo és poder tenir la teva pròpia cartera de vins que poden costar 25 € o 30 €. De vegades, aquests vins els descobreix el Parker, els dona 98 punts i passen a ser caríssims. El que demostra si en saps, de vins, si t’agrada realment el món del vi, és saber que has descobert coses abans que passin a ser referències.
Té un punt de saber-se moure en el misteri?
— Sí. I he de dir que m’impressiona que la gent sigui capaç d’identificar no només la comarca o el terroir, sinó l'anyada. Però jo no aspiro a això. Amb el vi, aspiro només a passar-m’ho bé. Soc molt amic del Quim Vila i m’encanta anar a la seva botiga i dir-li: “Escolta, recomana’m alguna cosa que em pugui agradar”. De fet, una vegada ens va fer un tast molt divertit. Ens va fer tastar diversos vins i, al final, ens va posar un Petrus, amagat, per demostrar que no en sabíem res. Al costat hi havia un vi molt correcte, però molt més modest. Quan ens va preguntar quin preferíem, gairebé tots vam dir que el vi modest. Vam fer un ridícul espantós. En canvi, quan va fer el mateix amb el xampany, va ser diferent: pràcticament ho vam encertar tot.
A les seves memòries (El camarot del capità, Destino, 2021) explica que la nit abans de l’1 d’Octubre va ser molt llarga per a vostè. El vi també hi apareix.
— Com que sabíem que el dia que venia seria llarg i difícil de gestionar, vaig convidar a sopar alguns dels companys amb qui tenia més afinitat al diari per començar a pensar, en veu alta, com abordaríem l’endemà amb una mica de vi i un bon àpat. Perquè no sabíem què passaria. Al final, el diari no el fas tu sol: el diari té un propietari, i té uns lectors, i també hi ha la història. Recordo una frase que em va dir el meu editor [Javier Godó], que li agraeixo molt: “D'aquí a cinquanta anys, quan algú miri el diari, que no pugui avergonyir-se ni sentir que el diari no va estar a l’altura”. És un compromís molt gran, com si et posessin davant d’un Ferrari i et diguessin: “Porta’l fins a la meta sense estavellar-lo”. I em va semblar que estar acompanyat dels companys de feina, a qui aprecies i amb qui tens confiança, era una bona manera d’abordar-ho. Els vaig agrair molt que m’acompanyessin.
I com veu aquella portada, avui?
— La fotografia que vam publicar era una fotografia molt dura, amb la policia carregant. El títol, en principi, era neutral, però amb un cos molt gran: “El govern reprimeix l’1-O”. El meu editor em va dir que li semblava bé, i jo crec que La Vanguardia va fer el que havia de fer. Quan ara veus aquella portada… Ostres, és tremenda. És curiós, però…
Sí?
— El Sergi Pàmies i jo vam sortir bastant tard, la sobretaula devia acabar a quarts de tres de la matinada. Ell se’n va anar ja a fer una crònica de la nit prèvia al referèndum: va fer un recorregut per diferents escoles i va veure com explicaven a la gent què havien de fer si entrava la policia, com defensar les urnes… Va poder escriure una crònica de la prèvia del que va passar. En fi, no vam brindar per res en concret, aquella nit, però el vi ens va donar forces per començar bé.
Dels anys que va ser corresponsal de la Casa Reial, hi ha alguna anècdota que recordi especialment?
— Almenys als anys noranta, en aquells viatges hi havia sempre un dinar o sopar oficial, als quals convidaven dos periodistes. Si eres home hi havies d’anar amb esmòquing; si eres dona, amb vestit llarg. Hi havia periodistes que no tenien esmòquing o que no tenien ganes de dur-ne: era una mica pesat haver de portar l’esmòquing a la maleta, depenent d'on anaves. A mi no em feia cap mandra, i això feia que sovint em toqués anar-hi. Però recordo especialment un viatge a Jordània, quan encara hi havia el rei Hussein i la reina Noor. Vam sopar al palau, que semblava de les Mil i una nits. El menjar era extraordinari, però tot l'àpat va ser amb sucs de fruita. Com que és un país musulmà, no hi havia vi. I t’adones que no és el mateix. Aquell mateix sopar, amb un bon Pouilly-Fumé per començar i després un bon borgonya amb la carn… hauria estat absolutament memorable. El vi acompanya el menjar. Haver de beure aigua o suc de taronja amb segons quines meravelles de plats és de les coses més decebedores que m'han passat.
