Bodega Sepúlveda: dues germanes que declaren que la cuina catalana és felicitat

BarcelonaLes germanes Núria i Sònia Solà són un tàndem dels bons. La Núria és a la sala i la Sònia, a la cuina, s'encarrega dels guisats, dels plats elaborats. El pare, que viu sobre la Bodega Sepúlveda (carrer Sepúlveda, 173), alguns dies treu el cap per les dues sales del restaurant. Saluda els clients. Ja té vuitanta-tres anys. Les dues filles li van agafar el relleu per la pandèmia. “Ves quines coses: el mateix dia que ens feien tancar a casa era el dia que el meu pare es jubilava. Mira que era poc probable que passés”, expliquen. És un divendres al migdia, però per la clientela que hi ha asseguda sembla dissabte. La majoria de taules estan ocupades per grups d’amics, homes. “La nostra clientela principal és cert que són homes, especialment els dies de cada dia, però és clar que és una generalització”, diu la Núria, i matisa: “Mira, l’altre dia, en el reservat, que està situat al final de la sala, darrere de la cuina, vam tenir un grup de dones molt nombrós”. 

I què és el que mengen homes i dones, i sobretot les parelles joves que s’asseuen a les taules de la Bodega Sepúlveda a les nits? Cuina catalana. “Hi ha un boom de capipota, sobretot entre el jovent, i a nosaltres és el que més feliç ens fa”, afirma la Sònia, que va vestida amb la jaqueta blanca de cuinera. Explica que la prepara de dues maneres diferents, la galta de vedella, perquè quan parlem de capipota, malgrat que en diem pota, només hi ha galta. El cas és que en fa el guisat tradicional, amb la galta de vedella tallada a daus, i una altra que és la característica, i potser única de la Bodega Sepúlveda, i que ja es feia en l’època del pare: “Tallem la galta de vedella a làmines primes, i la cuinem amb oli d’oliva, vinagre, mostassa i verdures picades”, afirma la Sònia.

A les dues sales de la bodega totes les taules estan vestides amb estovalles blanques. “Ai, les estovalles! Sí, el nostre pare va ser un visionari perquè als anys 80 ell es va inventar l'eslògan de tapes amb mantel, però aleshores posava les estovalles de paper”. Aleshores, als anys 80 i també als 90, les tapes eren embotits i formatges, i es va inventar aquest logo perquè aleshores els supermercats ja venien vins i gel. Les bodegues havien deixat de ser els establiments on la gent anava amb les seves garrafes a omplir-les de vi a granel i a buscar gel. “Nosaltres no hem tocat les botes, però ho hem anat reformant tot a poc a poc. Veus aquestes aixetes en què encara diu el vi que en sortia? Ho hem mantingut com a record, però no funcionen”, diuen les dues germanes.

Com que la competència dels supermercats els treia clientela, el menjar cuinat va ser la seva salvació. De les tapes als plats cuinats hi va haver un pas. També va ajudar a fer el pas el fet que el pare renunciés a l’empresa d’exportació de productes a Beirut. Darrere d'aquesta renúncia hi havia el propòsit de quedar-se amb l’avi de la Núria i la Sònia a la bodega.

Mentrestant, les dues filles estudiaven. Totes dues van fer dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es porten sis anys, i a les dues els agradava el que estudiaven. I també van tenir feines d'aquest àmbit, però les van deixar. La primera, la Sònia, que es va incorporar al negoci el 2000. Després, la Núria, que el 2005 ja era a la sala. “Quan ets tavernera, ho portes a la sang, i hi acabes tornant”, diu la Núria, que confessa que cap de les dues es van sentir obligades a fer aquest pas, i que van tenir l'oportunitat d'estudiar i rodar el món per tornar al Born, convençudes que era el que volien fer. “Si jo, de petita, em posava darrere la barra i em dedicava a treure una a una les espines de les anxoves, que encara avui serveixo!”, assenyala la Núria, que encara afegeix: “Les dues germanes ens entenem molt; i a més cadascuna s’encarrega d’una part”.

I ara anem als plats. El boom del capipota queda clar. Però hi ha més opcions. També fan cua de bou, que la Sònia diu que comença a preparar al matí i que no té feta fins al vespre perquè és una preparació laboriosa, de molts passos. En diem bou, però tothom sap que és vaca vella. Altres plats: mandonguilles amb ceps, mandonguilles amb calamars, costelletes de conill, caragols, trinxat de tonyina, cigrons amb alfàbrega i botifarra (quins cigrons!), i peix i marisc que compren a la Boqueria. “A la Boqueria, sí, perquè és la manera com ens organitzem. Comprem cada dia el que necessitem, no comprem a l’engròs”, afirmen. 

Les dues germanes reparteixen felicitat amb cada plat, i elles asseguren que també en reben. “Ens sentim estimades; tenim alguns clients des de fa molts anys que encara venen a menjar, i ho fan amb la família, que ens diuen que els agraden els nostres plats. L’altre dia mateix, després de la funció de La Traviata al Liceu, vam tenir uns clients que deien que era la manera de completar el dia, i això, per a nosaltres, és un orgull”, diuen. 

A la bodega Sepúlveda el tiquet mitjà pot oscil·lar entre els trenta i els vuitanta euros, depenent dels preus. Servei i carta en català.