Cinc errors que cometem quan cuinem pasta

La pasta és una de les menges més universals. El fet que els ingredients per elaborar-la siguin econòmics, i que els italians viatgessin a tot el món amb la recepta al cap, ha ajudat a fer possible que el plat sigui un dels més cuinats a les cases i també als restaurants. Ara bé, els italians asseguren que, just per això, la cuina de la pasta s’ha vulgaritzat, o, si més no, no es fa tal com marca el dogma del país. Tant és així, que fa uns anys les xarxes socials es van omplir de receptes que volien frenar la tendència del one pot pasta, difós pels nord-americans, que apostaven per bullir i cuinar la pasta i salsa en una única paella, i per tant no fer-ne servir dos com indiquen a Itàlia.

A casa nostra, la napolitana Antonella Speranza acaba de publicar el llibre digital Pasta per a tothom, amb trenta receptes en què explica amb detall com s’han de cuinar correctament els plats italians. A més, el llibre està lligat amb una causa solidària, el Banc dels Aliments, de manera que una part de cada una de les aportacions per aconseguir el llibre va directa la recaptació d'aliments. Un marcador a la pàgina web indica diàriament el nombre de quilos aconseguits. En l'enllaç següent podeu fer-hi les aportacions per llegir les trenta receptes.

Ara us expliquem quins són els 5 errors més freqüents quan cuinem i mengem pasta.

El dogma italià: tot necessita un temps concret. Per començar, col·loquem aigua freda en una cassola, en la proporció següent: per cada 100 grams de pasta, un litre d’aigua. Quan l’aigua bull, abans de posar-hi la pasta és el moment d’afegir-hi sal. En canvi, si la hi poseu des del principi (i no quan just arrenquen les bombolletes), l’aigua trigarà més a bullir. La proporció adequada de sal és d’uns 10-12 grams per cada litre d’aigua. Un cop posada la sal, l’ebullició arrencarà amb més força i llavors s’hi aboca la pasta. Per acabar, mentre la pasta bull, no s’hi ha d’afegir oli d’oliva ni cap altre oli vegetal. Si ho fem, la salsa posterior amb què es menja la pasta costarà que s’hi enganxi.

El dogma italià: cada marca l'indica en l'envàs. La bona pràctica diu que dos minuts abans d’arribar al temps assenyalat cal fer-ne un tast, perquè la pasta ha de quedar al dente, i mai sobrecuita. I és així perquè si queda al dente és la manera com es digereix millor, omple més. Al dente vol dir que les dents troben una mica de resistència a l’hora de mossegar, tal com afirma Antonella Speranza.

El dogma italià: “És la salsa que espera la pasta, i no al revés”. La salsa sempre és el primer que s’ha de cuinar, i es pot fer amb temps. Si diumenge decidim que dijous menjarem pasta, llavors diumenge cuinem la salsa, que pot necessitar més temps i més passos culinaris. Un cop cuinada, la podem desar a la nevera i reservar-la fins al dia que cuinem la pasta. La pasta sempre es cuina i es menja al moment.

El dogma italià: segons el tipus de pasta (curta o llarga), una salsa. Segons el tipus de format de pasta, la salsa s’hi enganxarà més o menys, i aquest fet és essencial. Mai de la vida en uns espaguetis la salsa ha de relliscar avall, i deixar llànties a la barbeta o a la roba.

El dogma italià: de 70 a 100 g per persona. Cal no superar la recomanació del dogma italià perquè a la pasta (carbohidrats) també hi van lligats altres ingredients (vegetals, càrnics, proteics) que completaran el plat ideal, en què sempre ha de ser més alta la proporció de vegetals.

Per a més informació

En l'enllaç següent trobareu mil i una receptes de pasta italiana.