Vostès saben què és un bocoi? Avui, un vi de memòria

Potser els pares dels més boomers de la contrada saben el que és un bocoi. Un bocoi? Sí, sí, és una bota de vi, però ¿de quants litres? Si parlem del bocoi català, de 650. És de castanyer, i a l'única boteria de Catalunya (i d’Espanya) on treballen aquesta fusta, a la Toneleria Torner, el van deixar de fer.

Però en Xavi Nolla, l’artista d’avui, va tenir un cop de cor absolut. Ell, juntament amb la Gisela, la seva parella, resseguia les passes del seu avi, Agustín Pérez, que va ser combatent republicà a la Batalla de l’Ebre. Per trinxeres, per refugis, molts d’ells enmig de vinyes. I quan es complien vuitanta anys d’aquella guerra, va voler fer-li un homenatge. Faria vins parcel·laris, d’aquelles parcel·les tacades de vermell fosc que l’avi va trepitjar, amb la memòria de la terra. Així neixen els “Vins de la memòria”. En Xavi pensa en agafar varietats autòctones, de les terres trepitjades pels combatents, i fer-les com les feien llavors. Inspirant-s’hi. No pas replicant. Ara que tothom parla, per exemple, de l’Orange Wine, deixin-me dir que en Xavi fa uns brisats (sempre n’hem dit així, nosaltres; “brisat”) que deixen sense alè. Un brisat és un vi blanc que deixem macerar amb les pells. “Anirem més enllà de la part emotiva”, va pensar ell, quan engegava. “I agafarem la part reivindicativa”. Un dels Vins de la Memòria, el Pólvora 2022, no l’oblidaran mai.

Es tracta d’un trepat. Que era, fins fa poc, una varietat menyspreada. Per què? Perquè no tenia ni color, ni grau, ni tanins, ni estructura... Ara, el món va cap aquí, perquè, com diuen els savis, “no ens mengem cada dia un senglar per dinar!” Tornem al bocoi. En Xavi va anar a Can Castanyer i va demanar-ne un. Però ja no en feien. El roure omnipresent havia guanyat la partida. Aquelles notes de vainilla, de torrefactes, oi? En canvi, el castanyer no aportava gaire cosa. “Si tu vols, te’l fem”, li van dir, però.

El castanyer té el porus molt obert. El roure, en canvi, el té molt tancat. Vol dir que si deixem un vi en una bota de roure, durant temps, es microoxigenarà. Si deixem el vi en bota de castanyer, durant temps, en canvi, pot passar que s’oxidi. “Per això treballo criances curtes, perquè la varietat s’expressi”, m’explica. Quantes coses que aprenc, escrivint aquestes pàgines de vins amb ànima.

Una idea pecaminosa

En Carlos Esteva, de Can Ràfols dels Caus, un pioner, que fa molt poc ens ha deixat, va ser potser el primer a tornar a fer servir castanyer. Aquells xarel·los magistrals que ha fet. Però en Xavi Nolla és el primer a tornar a fer servir bocoi. I, atenció, Álvaro Palacios, admirat mestre de mestres, amb qui, ho haig de dir, he cantat Las cosas del querer entre ampolles, l’autor de l’Ermita, va tastar el Pólvora, es va emocionar i li va dir que, a partir de llavors, faria Les Aubaguetes (un dels seus vins mítics) en bocoi de castanyer.

El trepat que tenen a la copa ve d’una vinya de Montblanc, la d’entrada al barranc de la Pasquala. Un dels barrancs que creuen la serra de Prades, que va trepitjar l’Agustín, en retirada. Si el tasten, el paladar els durà a una zona freda. Potser pensaran en una gammé, en una pinot? Hi ha llorer, maduixa, moltes espècies. Té la part juganera, facilota, del trepat, però té la part seriosa, electrificant, cruixent, del trepat. Diré una cosa molt pecaminosa. Si són a la platja, fent un arròs, aquest trepadíssim anirà molt millor que un blanc, serà com un –perdona’m, nostrosinyor– “tinto de verano”. Ah! I la capacitat d’envelliment del Pólvora, l’he pogut comprovar. La primera anyada és del 2018. A cegues te l’endús a la Borgonya. No vull deixar de dir, per cert, que en Xavi, que compra a pagesos, paga un preu més que just pel raïm, i això, en aquests dies de revolta pagesa, és tota una declaració d’intencions.

Patrocinat per: