Mor Juanito Bayén, el Pinotxo de la Boqueria, i deixa per escrit el "mal tracte" que rebia de la família

BarcelonaJuanito Bayén, l’universal Pinotxo del Mercat de la Boqueria, ha mort aquest dimarts a primera hora del matí amb 88 anys (aquest any, per Sant Joan, n'hauria fet els 89) per un càncer que, quan va ser detectat, els metges ja van diagnosticar que era tard per actuar-hi, segons explica el seu millor amic, Isidre Gironès, que el va visitar diumenge a la tarda a l’hospital. Poques hores després que es conegués la notícia, i que cuiners i la Boqueria expressessin el seu condol per les xarxes socials, el bufet d’advocats Enrique Moreno emetia un comunicat (per petició de la viuda) en què s'expressava el malestar que havia viscut en els últims anys Pinotxo pel que ell –segons el comunicat– considerava “el mal tracte que rebia per part dels familiars amb què treballava al seu negoci”.

Aquest malestar es concreta, diu el document, en què no coneixia el funcionament econòmic del bar, i que tan sols cobrava la nòmina a final de mes. La mateixa jubilació, segons Pinotxo, va ser després d’una mena de “revolta contra ell”, en què el nebot i la seva família es negaven a treballar amb ell per pressionar-lo perquè marxés. El bufet d’advocats també indica que Pinotxo tampoc no podia accedir a la gestió del patrimoni immobiliari, i que la part de la família amb què treballava havia pretès adquirir “les concessions administratives i llicències del tiet” per 36.000 € i una renda vitalícia per a Juanito Bayén de 1.353 €. “Sembla obvi que el senyor [Jordi] Asín [el nebot] perseguia beneficiar-se d’una hipotètica venda posterior, per quedar-se la plusvàlua que hagués pogut generar el negoci”, explica el bufet d’advocats, que també afirma que emprèn totes les accions legals al seu abast per recuperar la marca, “de la qual es va apoderar [Asín] a esquena del seu tiet”.

Per la seva banda, el nebot s'ha mostrat desconcertat per la notícia de la mort. Manifesta que desconeixia que estigués malalt, malgrat que vivien al mateix bloc de pisos, prop de la Boqueria, i malgrat que amics de Juanito Bayén confirmen el contrari, així com que no havia volgut anar a veure'l a l'hospital. “No m’hi deixaven accedir”, manifesta Asín, que insisteix en “la tristesa” que li ha provocat la notícia. El nebot, fill de la germana de Bayén, també afirma que continuava mirant locals en altres mercats per obrir un nou Pinotxo, però no a la Boqueria: "Amb tot el que ha passat no sé si hi vull tornar”. Allà on sí que volia anar és a l’enterrament del seu tiet, “si és que n’hi ha, perquè serà la seva dona, de qui s’havia separat feia anys, i ara havien tornat, qui decidirà si n’hi ha o no”. Asín també ha aportat el seu punt de vista sobre l’últim dia que Juanito Bayén va anar a la parada. "Després d'unes proves mèdiques, quan li van donar l'alta va venir a treballar un matí, a les sis del matí, i li vaig dir que no podia ser". El nebot era conscient que això havia fet enfadar Bayén, però ell creia que amb 89 anys ja no podia treballar més, que havia de jubilar-se. I en un escrit de resposta al del bufet, assegura que "l'únic fonament" de les històries explicades a través del lletrat eren "els diners".

Pel que fa a les reaccions del món gastronòmic, el cuiner Isidre Gironès, del restaurant Ca l’Isidre, perfilava el caràcter del seu amic com l’home que sempre tenia un somriure dibuixat a la cara. “A casa sempre tenia ben visible la torxa olímpica, dels Jocs Olímpics del 1992, que va portar encesa de la plaça Catalunya a la Boqueria”, recordava Gironès, que afegia que, al costat, hi tenia les medalles de les maratons que havia completat, que eren disset. I és que Pinotxo era un home de rutines fixes. Arribava ben d’hora a la Boqueria per tenir-ho tot en marxa a les 6 del matí. A les cinc de la tarda plegava, i se n’anava a casa per calçar-se les vambes, posar-se pantalons d’esport i anar a córrer per Montjuïc. Quan tornava, una dutxa, sopar i “a les onze de la nit ja era al llit per tornar a començar l’endemà”.

I quin endemà, recordava el també cuiner Albert Adrià. “Tenia aquelles frases crossa, aquelles floretes tan a punt per a les dones especialment, però també per als homes”, que aixecaven els ànims i els somriures a tots, de punta a punta de la barra. “Jo el vaig conèixer el 1986, quan jo tenia 17 anys i treballava amb el meu germà al Bulli. Cada dimarts anàvem a la Boqueria per comprar els ingredients per al restaurant, i ens hi aturàvem a esmorzar”, diu Adrià. Es demanava un entrepà d’anxoves i formatge, que “el mateix Pinotxo em preparava, i jo, que era molt jove, li agraïa molt, perquè em doblegava el pa, me’l torrava tal com m’agradava i m’hi posava el formatge fos i unes anxoves”. Emocionat, Albert Adrià, que just el mateix dimarts de la notícia de la mort obria l'Enigma després de les vacances de Setmana Santa, remarcava com Pinotxo anomenava els xuixos que servia per esmorzar. “Vols un chucho?”, i tothom reia. Era el do que tenia Bayén, que amb poques paraules feia sentir bé a tothom. “I més quan hi afegia els tallats de tres colors”. A finals dels anys 80 i als anys 90, al Bar Pinotxo "esmorzàvem al costat de l’alcalde Pasqual Maragall o de cuiners de tot el món". De fet, el mateix Pinotxo se sentia sempre orgullós d'haver tingut asseguts a la barra cuiners de primera fila mundial, començant per Ferran Adrià.

A ell, famosos i passavolants també li retornaven somriures i amor. Qui se'l trobava darrere del taulell del bar també percebia un home tímid, poc parlador. El Pinotxo actuava quan es posava les armilles i els corbatins; quan acabava la funció era "una persona senzilla", com diu l'amic Isidre Gironès. "Una persona senzilla que ha fet molt per situar Barcelona al centre del món", conclou el cuiner Albert Adrià.