Gastornomia
Mengem  /  Restaurants 24/12/2022

El mític Pinotxo de la Boqueria es jubila: “Després del Floquet de Neu, és el més popular de Barcelona”

Juanito Bayén, del bar Pinotxo de la Boqueria, ha començat la jubilació amb 89 anys

4 min
Bar Pinotxo Bar de la Boqueria

BarcelonaJuanito Bayén, el Pinotxo, ha començat la jubilació amb 89 anys. A l’octubre, després d’un petit mareig, del qual els metges no van extreure cap diagnòstic alarmant, el seu nebot, el Jordi Asín (58 anys), el va convèncer perquè no anés més a treballar. “Després de les proves mèdiques, quan li van donar l’alta, va venir a treballar un matí, a les sis del matí, i li vaig dir que no podia ser”, explica el Jordi Asín mentre em serveix un platillo de bolets amb tres botifarres diferents (crua, negra i del perol) amb una copa de Corpinnat Torelló. El Jordi afegeix que el Pinotxo es va enfadar. Va remugar.

La seva vida és el bar on va començar a treballar amb la mare, amb la germana, la Maria Bayén, i en els últims temps amb el nebot, el Jordi (fill de la seva germana Maria); la dona del Jordi, la María José; el fill de tots dos, el Dídac, i el seu amic, el Javi. “Sempre ha estat un bar familiar des que el va inaugurar l’àvia a la plaça de la Gardunya”, on estava situat abans que hi fessin el pàrquing i es traslladés cap a la ubicació actual. De fet, l’àvia del Jordi, la mare del Pinotxo, va obrir una vaqueria en un primer moment, però el negoci va evolucionar cap a un bar on servien cafès, cafès amb llet, gots de llet. “Amb la meva àvia va començar tot; ella, que va arribar a Catalunya caminant amb el seu pare des d’Almeria”, diu el Jordi, que remarca que la proesa la van fer "caminant", que no s’equivoca. 

Armilla, corbatí i un somriure

Mentre va parlant, dues turistes li pregunten en un castellà de manual quins plats poden menjar. Són les tres de la tarda, i els plats estrella s’han esgotat. Ja no queden cigrons, ni capipota ni tripes, però sí que hi ha gambes i escopinyes. A totes dues els fan el pes els plats de marisc, i de seguida els hi serveix. Darrere del Jordi, el seu fill, el Dídac, fa cafès, al mateix lloc exacte on es col·locava el Pinotxo, i on ara hi ha una figura de paper maixé que el recorda. “Jo també tocava la màquina de cafès quan ell hi era”, comenta el Dídac. El Pinotxo era un artista fent cafès, tallats, cafès amb llet. Abillat amb l'armilla i el corbatí, com li va recomanar que fes el Ramon Cabau, els preparava amb un art únic. “I sempre amb un somriure, i amb frases preparades per a totes les dones, que ara ja no es poden dir perquè són fruit de la seva època”, opina el Jordi. Són les frases que tant el feien estimar. De fet, “el públic femení és qui més ens demana per ell”. A tothom que els pregunta els responen que està bé, que s’ha jubilat, que ja li tocava. “De vegades algun ase fins i tot ens demana si s’ha mort, i llavors els responem que li acaben de donar més anys de vida”, explica el nebot del Pinotxo, que afegeix que cada dia del món la gent li diu que li doni records. “El Pinotxo ha fet tant per Barcelona! Jo et diria que, després del Floquet de Neu, el Pinotxo és el més popular de Barcelona”. 

Després del plat de bolets amb botifarres, el Jordi em proposa de menjar croquetes d’espinacs, una de les varietats que preparen. Les ha anat a buscar a la cuina, al fons de la barra, on hi ha el cartell més inamovible del Bar Pinotxo, el de l’escut de l’Espanyol. El Juanito, com també gran part de la seva família, és culer. Molt culer. De fet, “va ser el Juanito que ens va proposar de plegar a les cinc una tarda que jugava el Barça i ell el volia anar a veure. A partir de llavors cada dia del món pleguem a les cinc”, relata el Jordi, que revela que ell és de l’Espanyol perquè el seu pare, Albert Asín, hi jugava. Ho demostra amb una foto que té desada al mòbil, en blanc i negre, en què el pare vesteix l’equipació oficial. “Es va lesionar just quan el van ascendir al primer equip, i llavors va deixar de jugar-hi”. Quan ho acaba d’explicar, un comensal assegut al nostre costat comenta que cada setmana hi menja des de fa molts anys, i mai no havia sentit la història del pare del Jordi, el cunyat del Juanito. “El nom de Pinotxo sí que saps d’on prové, oi?”, pregunta ara un botiguer que s’ha acostat a la barra a demanar un cafè. “Era el gos de l’àvia, un petaner sense M, és a dir sense marca”, recorda el nebot. 

El Jordi ensenya la foto del seu pare, Albert Asín, quan jugava a l'Espanyol.

“Els millors per a tu, reina meva”

Quan pago el dinar, el Corpinnat i el cafè, truco al Juanito a casa seva. El Juanito l'agafa al cap de molts tons, tants que ja pensava en penjar. La conversa és atropellada. Ja m’ho havia advertit el Jordi: “Hi sent molt poc”. Diu que està bé, però que no entén el que li demano. Torna a repetir-ho. “Estic bé”, diu el Pinotxo, i ho diu amb la veu alegre amb què tants matins del món ha servit cafès, croissants calents, entrepans torrats (“els millors per a tu, reina meva”) i tants guisats, guatlles escabetxades i plats de la cuina catalana, que sabia vendre com ningú, fins i tot als estrangers que no entenien ni un borrall del que deia. “Tant de bo el Museu de Cera pugui fer-li la seva figura, perquè s’ho mereix”, conclou el seu nebot, el Jordi, que diu que s'ho mereix, que la Boqueria ja li ha fet quatre homenatges, i que potser n'hi faran més. El Pinotxo és el gran Pinotxo.

stats