“La cuina catalana es bat en retirada, i és una desgràcia per a nosaltres i sobretot per als estrangers”

PalafrugellEl primer llibre que va publicar l’escriptor Josep Pla, Coses vistes, s’ha reeditat tal com el va escriure l’autor en origen, i hi podem llegir una de les frases que recollia com se sentia l’autor quan pensava en la cuina catalana: “Es bat en retirada”. La frase li havia dit un amic, però ell l’argumentava amb més línies: “És una desgràcia per a nosaltres i sobretot una desgràcia per als estrangers, que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut”. Josep Pla subratllava la pena que sentia per la situació, perquè en l’antiguitat, “els llibres clàssics de la culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust”.

Per aprofundir encara més en aquesta primera obra, la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, ha organitzat una exposició que es podrà visitar fins al 4 d'abril i que està comissariada per l’escriptor Joan Safont. Tot entrant a la primera planta de la Fundació es poden observar els textos originals de Coses vistes; els esbossos dels dibuixos del dibuixant Josep Martinell, que va col·laborar en l’edició de bibliòfil del llibre (del 1949), i també postals, diaris, mapes, guies i molts altres objectes que tenen un significat especial en relació amb els capítols del llibre. De fet, Coses vistes va ser tan important que l’escriptor Josep Carner va dir que era “l’entrada de cavall sicilià de Josep Pla a la literatura catalana”.

En el primer llibre de Pla, la cuina catalana ocupa dos capítols eclèctics, situats dins de l’apartat Intermezzo, com una pausa entre altres capítols dedicats al paisatge i a les biografies de personatges de l’època, els homenots. En certa manera, podríem dir que la cuina va ser enmig de la seva vida, hi va dedicar moltes línies, que va integrar en els dos volums d’El que hem menjat. Sigui com sigui, en els dos capítols Pla repassa plats que considera cabdals, com les faves ofegades o a la catalana, que a la primavera són les que omplen especialment de perfum de farigola i romaní els carrers i places de Catalunya. També dedica línies al bacallà, al niu (el plat mític de l’Empordà), fet amb tripes de bacallà i peixopalo, i a l’arròs blanc. Justament sobre l’arròs blanc diu que al nostre món té una importància ben petita, però que “no per això es pot deixar de reconèixer que ben equilibrat amb substàncies més presentables i influents és una cosa discreta i indiscutible”.

La cuina catalana, d'evaporació

Per continuar, l’autor descriu la cuina catalana a partir de la tècnica de cocció del millor plat o plat de primer ordre, com ell en deia: “La cuina d’evaporació té a Catalunya plats de primer ordre, com la carn d’olla”. Ara bé, el 1925, l’autor sostenia que “el plat va de cala baixa”. I creia que era així per influència d’altres cuines, com l’anglesa, per la preferència del bistec i les patates. Per continuar, escrivia que a la cuina catalana hi ha moltes salses i salsetes, “que és una cosa feudal, d’aristocràcia feudal”. I continuava amb l’estofat, que “es troba a tots els països que han tingut una pagesia i una noblesa forta”. I d’aquí que hi hagi l’estofat alemany (gulasch), el danubià (paprika) o el francès.

En tot cas, Josep Pla sostenia el 1925 que no hi havia restaurants: “El dia que algú a Barcelona es decideixi a posar un restaurant català que respecti la cuina i els drets i l’estómac dels clients, es farà milionari en un tres i no res, i es podrà fer un panteó d’una grandiositat salomònica”.

Han passat cent anys de tot plegat. L’exposició a la Fundació Josep Pla mostra amb els objectes conservats de l’autor com ha passat el temps, però moltes de les reflexions de l’autor són vigents. Potser algú li discutiria si la cuina catalana es bat en retirada o sosté una lluita vehement per mantenir-se. I encara hi hauria algú altre que li debatria que a Barcelona, i a la resta de Catalunya, no hi hagi restaurants catalans. Ara bé, que n’hi hagi suficients de cuina catalana, és una altra història.

Quan l’escriptor de Palafrugell es posa a escriure no debuta amb una novel·la, i probablement no ho va fer perquè a principis del segle XX el gènere estava en crisi. Debuta amb un estil personal, entre la crònica i la ficció, que va arribar a prometre a fins a tres editors: Ventura Gassol, Joan Estelrich i Ignasi Armengou. Finalment, va ser Armengou qui va aconseguir publicar-li el llibre, i va fundar l’editorial Diana per publicar-lo. Dos anys després, Pla ja hi havia publicat fins a tres llibres més: Rússia, Llanterna màgica i Relacions. Als anys 20 del segle passat, escriure sobre cuina catalana era molt inèdit, com assegura el comissari de l’exposició, Joan Safont. Pla ho va fer el 1925. I uns anys després, el 1928, el periodista gironí Ferran Agulló (que va crear el concepte “Costa Brava”) publicava el Llibre de la cuina catalana.

Quan Josep Pla es va estrenar com a escriptor, no només va innovar en el gènere literari sinó que va literaturitzar la cuina catalana amb les seves reflexions i comparacions amb les cuines d’altres mons.