“Sort que a la Boqueria ens venen a comprar els estrangers, perquè les senyores Maries ja no ho fan”

Barcelona"Estic content pel premi, però no m’arriba en el millor moment de la meva vida", em diu el venedor de fruites Eduard Soley (Barcelona, 1947) a casa seva, on hem quedat per a l’entrevista. La tristesa que acompanya l’alegria és per una malaltia, però que passarà, i el premi es quedarà. A més, la manera com va saber que rebia aquest premi que atorga l’Associació Amics de la Rambla li va agradar molt: "Primer em va trucar el meu president, el de la Boqueria, Jordi Mas; i després, el president de l’Associació", explica. 

El venedor de la parada de Fruites Soley-Roser, situada a l’entrada del mercat de la Boqueria, va començar a treballar-hi als 17 anys. "Érem el Pinotxo, la Carme de la bacallaneria Gomà i jo els tres més vells del mercat; ara només quedem la Carme i jo", diu, i afegeix que fa tretze anys que es va jubilar, però que hi va, a la parada. "Hi tinc el meu fill, de nom Jaume com el meu pare, i els meus dos nets, en Joel i la Joana, treballant-hi". La filla, la Mari Àngels, va estudiar periodisme i treballa com a mestra.

Cada dia el fill i els nets munten la parada, que triguen entre una hora i una hora i mitja. Al vespre, cap a les set del vespre, la desparen. L’Eduard va de tant en tant a la biblioteca de Catalunya a buscar-hi diaris vells, que li guarden, perquè els fa servir per trinxar-los, i posar-los a sota dels melons i de les síndries. "Tinc melons i síndries durant tot l’any, però jo els dono el punt de maduresa adequat, i això ho faig amb els papers de diaris trinxats; per contra, la resta de fruita, li dono la maduració amb paper setinat", comenta. I just en aquest punt fa una parada i parla sobre la fruita i com s’ha de comprar: "Abans les senyores Maries sabien comprar la fruita; en triaven una o altra segons el punt de maduració que els agradava, però ja no hi són, al mercat, perquè s’han fet grans o són a les residències". Soley també sosté que la generació que hi ha per sota de les dones que antigament anaven al mercat no sap comprar fruita; i ho assegura per què no pregunten als venedors res.

El bus de la Bordeta a la Boqueria

Aquestes senyores Maries, com les anomena Eduard Soley, eren dones que feien la compra al mercat uns quants cops a la setmana. Hi arribaven moltes amb un bus que les traslladava des del barri de la Bordeta, "un bus que captava gent d’altres barris i ens la portava a la Boqueria”. Avui aquest bus ja no existeix. "Mira que vam lluitar perquè hi arribés", diu.

La parada Fruites Soley-Roser és del 1864 (data de la concessió a la família paterna), i la història de la fundació requereix dibuixar un arbre genealògic perquè la família materna i paterna hi estan implicades. Per una banda, el seu pare, en Jaume Soley, tenia una parada que provenia de la seva besàvia. Per una altra, la mare tenia un avi també amb parada petita, on venia les verdures del marquès de Castelldosrius, que tenia horts a la Diagonal, a Corbera de Llobregat, i fins a vint finques més amb vinyes. La parada per part de la mare era una concessió de l'Ajuntament de Barcelona al marquès de Castelldosrius, que va acabar cedint a la família materna de l'Eduard Soley. Els pares es van conèixer treballant cada un a les seves parades, i allà es van enamorar. "No van tenir una vida fàcil, perquè van patir la guerra civil; el meu pare es va quedar sense mare als catorze anys; després va haver de fer sis anys de mili, i va morir molt jove, el 1964", diu Soley, que recorda que ell tenia disset anys quan el seu pare va morir. La mare també va tenir una vida molt dura, que encara avui fa emocionar l’Eduard per tot el que va viure durant la Guerra Civil a Barcelona.

Amb la mort del pare va ser quan l’Eduard es va posar a treballar a la parada, juntament amb la seva mare i una dona de confiança, la Carmeta. Va ser llavors quan va conèixer el gran Ramon Cabau, que li va fer de pare, perquè li ensenyava el món, com era el mercat, etc. "La parada no era com és ara, sinó que aleshores era petita; i porta per nom Soley-Roser, pel cognom del meu pare i també per la meva àvia, que es deia Roser". Si actualment la parada és més gran és perquè van poder ajuntar a la parada de la mare la del seu pare, i encara en van poder adquirir una més. "A les fotos antigues sortim en una parada més a la cantonada, però amb el temps vam recular unes més enllà, on som ara", diu Soley.

Amb la història descrita, el venedor se centra en el present. "Tot ha canviat; la cultura, també, perquè al mercat hi ha molta cultura, totes les del món, i es reflecteix en el que ens demana la gent a l’hora de comprar". A Fruites Soley sempre hi han estat molt atents, i per això venen fins a més de seixanta bitxos diferents, i els hi compra molta gent, “perquè el 80% de la població mundial menja picant, i saben que jo tinc ingredients que no trobaran en altres llocs”, diu, i afegeix que és cert que a la cultura catalana no hi ha gaire picant. “Ma mare, l'Encarnació Castellví, en posava una mica al capipota, però és que sort que ens venen a comprar els estrangers a la Boqueria, perquè les senyores Maries ja no ho fan”. Ara les senyores Maries, com insisteix el venedor a dir a les dones que s'encarregaven de comprar i cuinar, “compren el menjar fet o al súper del costat de casa, perquè així passen a buscar els nens a l’escola, carreguen el menjar al costat, i cap a casa”. Dit amb altres paraules, “els barcelonins han deixat de venir al mercat perquè no cuinen, així que sort dels estrangers, que em deixen uns deu o vint euros per compra, i també sort del gènere que venc, que no el té ningú més”. L'Eduard Soley sosté que ell també sempre ha cuinat malgrat la insistència que fa amb les dones que cuinen.

Ara que és la tardor, els codonys, les magranes, les castanyes, els moniatos, els gínjols, les mandarines, les taronges, ja les té a la venda. N’hi ha que provenen dels seus horts, que treballa amb quatre pagesos de proximitat. També ven fruita tallada, i “al cap d’un dia se’n pot arribar a vendre fins a dos-cents pots”. De fet, la història de com va començar el mercat a vendre’ns està molt lligada amb la seva parada. “Tot va començar amb una dona d’una altra parada, la Pilar, que volia vendre més producte a la seva parada, i em va dir que a ella se li ocorria tallar-la i posar-la a la venda”, recorda. L’Eduard l’hi va donar, perquè amb els paradistes sempre hi ha tingut molt bona relació, i aquella dona en va vendre tot posant-la en un recipient d’acer inoxidable. La idea de la Pilar va funcionar, i es va estendre com la pólvora. Avui són incomptables les parades que venen fruita tallada, i molts altres productes preparats per ser enduts i mossegats.

Lligat amb aquesta iniciativa de la paradista que va demanar fruita a l’Eduard Soley per vendre’n a la seva parada hi ha un altre fet. “L’any 2000, amb el president que hi havia aleshores al mercat de la Boqueria vam fer viatges a ciutats d’Europa, on veníem els nostres productes i també on visitàvem mercats; allà ens vam adonar que la tendència era vendre producte preparat per menjar”, diu. És a dir, no tot va ser fruit de la casualitat, sinó que l’Eduard assegura que van prendre “nota del que feien els mercats de Florència, Londres, Torí, Milà, i ho vam aplicar”. Tot això era l’any 2000, quan van fer els viatges, i van entendre que era l’evolució que calia fer.

Per acabar, pregunto a l’Eduard per dos temes. Un encara és sobre la Boqueria, i la nova normativa que es vol aplicar, que marca que les parades hauran de vendre necessàriament producte fresc. “Jo no m’ho crec”, diu, i ho repeteix una vegada i una altra. El segon tema: quina és la fruita preferida de l’home que més anys n’ha estat venent a la Boqueria. I la resposta és: la xirimoia, que la porta d'Andalusia, i li agrada menjar-la molt madura. De fet, tota la fruita se la menja madura, fins i tot quan té aquell punt que sembla que s’estigui fent malbé. Aleshores és quan més li agrada. “La xirimoia, me la menjo amb pell, igual que les figues, madures, amb pell i damunt del pa; les magranes, amb vi dolç”. I així continua parlant l’Eduard Soley, que subratlla la grandesa de la Boqueria. “És el corn de l’abundància; hi ha de tot, el millor producte fresc, i té molt bon futur”, conclou.