Ni un crespó negre: la Boqueria sense Pinotxo és menys Boqueria

Res, no hi ha absolutament res al vell bar Pinotxo de la Boqueria que faci saber que avui ha mort Joan Bayén Pérez, el Juanito, aquella força de la naturalesa que durant vuitanta anys ha treballat com un escarràs i ha fet gran la Boqueria, coneguda a tot arreu, fotografiada milers i milers de vegades cada dia. En comptes d’un crespó negre hi ha el terrorífic pegat de cinta aïllant que tapa “Pinotxo Bar” al tendal de color taronja tan característic. Està mig desenganxat, com un manyoc d’esparadrap que fa quinze dies que et protegeix el taló perquè les sabates no te’l llaguin. Estaria bé que ho cuidessin una mica perquè fa autèntica pena. De fet, tant de bo pugui desenganxar-se un dia l’esparadrap i torni a lluir, esplendorós, el nom de sempre. Voldrà dir que el litigi s’ha acabat i que el nom –provisional?– de Bar Mític ha sigut tan sols un pedaç que es pot arrencar.

Hi ha les fotos emmarcades del Juanito que els nous propietaris han tingut el bon gust de penjar com a merescut homenatge. També un Pinotxo de fusta sobre una cantonada de la marquesina, un dibuix del personatge de fusta imaginat per Collodi i eternitzat per Disney i un escut de l’Espanyol, també marca de la casa. Barcelona el trobarà a faltar igual que tots els que alguna vegada hi hem esmorzat o dinat o endrapat per gula, pel simple fet que ens atengués ell. ¿Quants barcelonins hem esperat que hi hagués un lloc lliure a la seva cantonada i no al mig de la barra perquè volíem que ens atengués ell en persona? L’art de dissimular i saber esperar també es manifesta amb les pròpies passions gastronòmiques. Sempre que el visitava feia veure que se’n recordava de mi, d’aquella entrevista de fa anys que em va fer il·lusió, però que per a ell era una entre uns quants centenars. Tenia el do de l’empatia i de saber-se vendre com ningú. Impacta i entristeix llegir la nota que els seus advocats han enviat a la premsa. ¿L’últim dia de feina del Juanito va haver de suportar un boicot de la seva pròpia família? És norma del sentit comú no ficar el nas els assumptes de famílies alienes. La raó absoluta és tossuda de tenir. M’ho recorden alguns dels paradistes amb qui parlo enmig del bullici de l’exigent migdia a la Boqueria: “Tots sabíem que la relació familiar no era bona, però esperàvem un final una mica menys traumàtic”. El Pinotxo volia mantenir vives algunes essències i era reticent a canvis que no el convencien. No volia datàfon, per exemple. Tossut també ho era.

Infantilisme, colorets i sucs de fruita

Tothom l’estimava per com era i per com treballava. Per tants anys d’ofici. Perquè era un bastió de tota la vida, de personalitat pròpia. El Pinotxo era un puntal, cuina catalana tradicional –a preus de butxaca ben proveïda– i ben adaptat a un espai absolutament colonitzat pel poder adquisitiu forà. Els turisme s’ha menjat la Boqueria com qui es cruspeix un plat del deliciós capipota que servia el Juanito. Hi ha altres parades veteranes i resistents. Però tot està vampiritzat per l’infantilisme dels colorets. Infinites varietats de sucs de fruita, inversemblant orgia de sucs. Els guiris deuen estar convençuts que els sucs de fruita són producte tradicional català. Que tot entri pels ulls i faci patxoca a Instagram. Pantones inacabables de fruites, xocolates, bombons, embotits, espècies, pebres, sals, gominoles i fruits secs. Piruletes de patata amb forma d’espiral, pinxos de tot el que et puguis imaginar i estimulació de la compra compulsiva. Vertigen, velocitat, vagin passant i no s’aturin gaire que hi ha tres grups organitzats més que fan cua.

El Juanito ja no hi és, però n’hi ha uns quants que encara el busquem. I no per fer-li fotos. La seva veu ressona entre les columnes robustes de la Boqueria. “Nen, que vols uns cigrons? Estan boníssims”.