Aida Oset: “Una cervesa me la puc beure ràpidament, però una copa de vi té el seu temps”

Habitual de les produccions de TV3 i de les sales de teatre del país, Aida Oset (Barcelona, 1983) és una de les actrius més reconeixibles de l'escena catalana. Després del seu pas pel Teatre Lliure, amb Una mena d'Alaska, i pel Mercat de les Flors, amb Kodama, pujarà als escenaris del Teatre Goya a partir del 5 de novembre per interpretar la Giulia, una de les tres protagonistes de La trena, obra basada en el llibre de Laetitia Colombani sobre tres dones amb vides aparentment oposades però un mateix desig de llibertat.

Com van els assajos?

— Hem començat aquesta setmana. He estat treballant amb el text tot l'estiu, mirant-me el vídeo de les funcions passades, passant text amb les companyes… Tota la feina que podia fer l'havia feta, que era intentar assumir l'obra des d'un lloc mental. Començava a necessitar passar-ho pel cos.

Com ha estat el treball de personatge que has fet amb la Giulia?

— M'he basat molt en el que feia la Carlota Olcina [l'actriu que ha fet del personatge les altres dues temporades]. Cada escena ja tenia un ritme, una temperatura, que funcionava dins de la peça, i això és el que jo he volgut agafar. Però la Clara Segura [directora] ha insistit molt que m'ho he de fer meu.

Et sents a prop del personatge?

— Les tres protagonistes de l'obra són dones que es troben en situacions difícils i decideixen agafar les regnes de la seva vida i trencar les regles del seu món. Jo crec que això sempre és molt gustós d'interpretar. D’alguna manera, és com si se't contagiés aquesta valentia, aquesta irreverència, aquest ser una mica revolucionària dins del teu univers.

Coneixies La trena abans de rebre l’oportunitat de participar-hi?

— Vaig veure la funció quan la van estrenar el 2022 al Teatre Goya. Era molt difícil adaptar el llibre al teatre i se'n van sortir molt bé. Una tercera temporada no és una cosa que passi cada dia. I em ve molt de gust formar-ne part.

Com ha estat portar aquest text al teatre?

— La trena és molt més fàcil d'adaptar al cinema. De fet, l'autora del llibre, Laetitia Colombani, va pensar primer en fer la pel·lícula que no l'obra de teatre. El cinema és molt visual i és molt més fàcil recrear els tres països diferents on es desenvolupa l’obra. Si vols mostrar les multituds de l’Índia, fas allà la gravació i, entre cometes, ja ho tens. En canvi, a escena, hi ha un joc escènic molt xulo de fer, i molt cansat, que és el que més em va impressionar quan vaig veure l’obra l’any 2022. El teatre i el cinema són llenguatges diferents, i el teatre té aquesta màgia. No cal que siguem realistes. Una escala posada en horitzontal pot ser un autobús.

Com a actriu, quines diferències trobes entre el teatre i el cinema?

— En cinema, l'actor és una peça més d'un engranatge molt més complex. Fins i tot el guió, les mirades i els silencis beuen d’altres coses. En el teatre, en canvi, és només la paraula i l’actor. Em fascinen tant el cinema com el teatre, però sí que és veritat que, com a actriu, sents que en teatre tens més pes. Al final, en cinema tu pots fer un paper, però després et poden tallar tres escenes i del que havies fet en queda una.

I la relació amb el públic?

— El teatre és molt més taquicàrdic. Estàs en directe, el públic és allà i sents l'energia de la gent. Amb el cinema tens l'equip al costat, però estàs més recollit, i és una cosa que fas una vegada i prou. La sensació és diferent. Quan treballes en cinema, penses: “Vaig a fer-ho tan bé com pugui”, sabent que el que fas quedarà per sempre. Aquest per sempre és vertiginós, com ho és en teatre enfrontar-te al públic cada dia. Però en el teatre saps que si una funció no ha anat tan bé tens una altra oportunitat.

Com vas arribar al món del teatre?

— Em cridava l'atenció el món artístic, en general. A l'escola feia teatre, i m'agradava molt. Quan vaig decidir estudiar música, també vaig estudiar interpretació. De fet, vaig començar el grau de biologia i a la meitat vaig decidir que volia fer una altra cosa.

El teu entorn va entendre la decisió?

— Sí, vaig tenir suport a casa. Els meus pares són de professions liberals i, per sort, he tingut exemples de dir: “Ei, fes el que sentis”.

A casa els pares hi havia costum de beure?

— No sé si cada dia, però també els agrada gaudir del vi. La copeta de vi era sovint a taula.

Tens alguna mania particular?

— No bec qualsevol cosa: només puc beure vins que m'agradin. I a casa consumim sempre vins catalans. Ens agrada anar al nostre celler de confiança i que ens recomanin coses. I també tastar-ne als restaurants. A Porrera hi ha un lloc que es diu La Cooperativa, on fan un menjar boníssim. El Litus [un dels propietaris] fa el maridatge amb els vins i sempre en recomana de boníssims. Allà descobreixo sempre vins molt especials.

Per exemple?

— En vaig descobrir un que es deia Planetes, que em va agradar molt. El Lafou, que està molt bé en relació qualitat-preu. I després un que es diu Gratallops Escanyavella, molt especial.

El nom ja ho fa intuir.

— Hi ha noms que no pots oblidar. Tinc una memòria molt visual i em fixo molt en les etiquetes.

Una etiqueta et pot fer descartar un vi?

— Sí, pot passar. El meu pare és dissenyador gràfic i la meva mare interiorista…

I respecte a les copes, tens alguna mania?

— M’agraden les copes amples, que no em toqui el nas a la punta.

Per tant, un got de plàstic…

— Ho hem fet, ho hem fet de totes les maneres possibles. Però home, ja tenim una edat, i si es pot evitar el got de plàstic, s'evita.

Has fet mai la verema?

— No, i mira que m'encantaria fer-la.

I els tastos, t’agraden?

— No especialment. Per a mi, beure vi sempre té alguna cosa de celebració. No em refereixo només a les grans celebracions. Hi ha alguna cosa de ritual en el fet de prendre una copa, encara que sigui a casa amb la meva parella. Relaciono el vi amb moments d’estar a gust amb gent que estimo, i m’agrada prendre’l a poc a poc. Els tastos de vins m'estressen una mica. M'acabo emborratxant en un sentit figurat: ja no sé què he tastat o he deixat de tastar. Una cervesa me la puc beure ràpidament, si cal, però una copa de vi té el seu temps.

Blanc o negre?

— Associo el vi blanc a l’estiu i el negre a l’hivern. N’he tastat de taronges i naturals, però encara no els controlo gens i em costen més en el dia a dia. En general, m’agraden els negres amb cert cos. I de blancs, els prefereixo secs a afruitats.

I els vins dolços?

— No. La ratafia m’encanta, però els vins dolços no. Potser perquè em recorden a missa.

Missa?

— Vaig anar a una escola religiosa i vaig arribar a fer la comunió. Quan va arribar el moment de la confirmació, ja no la vaig fer. De fet, al poble on anava de petita, les Voltes, al Baix Camp, feia d’escolaneta. M’agradava ajudar el mossèn a preparar aquell ritual que em semblava tan curiós. Jo crec que hi anava sobretot per la curiositat de veure aquell univers. Al final, els actors són curiosos per naturalesa. Sempre m’ha interessat molt conèixer mons.