Tota una tribu per ensenyar l’ofici a l’únic pescador jove de Portlligat

PortlligatÉs dimarts, són les onze del matí, i a l’escullera de Portlligat, sota un tendal verd, els pescadors Josep Lluís García Jaén (Còrdova, 1962) i Samuel Mir (Sant Cugat del Vallès, 1987) estan, drets, netejant els tresmalls, les xarxes d’arts menors. En treuen roques, trossos d’estrelles de mar que s'hi han enganxat; les xarxes han de quedar netes per poder-les tornar a fer servir. Assegut en una cadira, ajudant-los amb les xarxes, hi ha el Benido Descamps Mallol (Cadaqués, 1936), un pescador jubilat, savi, educat, amb una memòria enlluernadora, que va explicant al Samu tots els records que té de l’època que ell sortia a la mar. “N’he passat de tots colors en aquests entorns del cap de Creus quan pescava”, diu el Benido. A mesura que tenen les xarxes netes, les deixen en uns cabassos negres. Les tindran preparades per a la tarda, quan les aniran a tirar al mar, i l’endemà les recolliran.

El Samu és l’únic pescador jove de Portlligat; el relleu dels dos pescadors en actiu, que són l’Isca i el Moisès Tibau. En l’ofici, per aprendre’l, compta amb tota la tribu de Portlligat. “Aquesta és la meva tercera temporada, i n’estic molt content”, diu el Samu. Està ben avingut amb tots els homes que s’arreceren sota el tendal verd. A l’estimat Benido li ha demanat siusplau que la gorra que sempre porta posada de la confraria de pescadors Cadaqués-Girona l'hi regali un dia. “Benido, digues a la teva família que me la deixes en herència, siusplau”, li diu el Samu. I el Benido riu, se la treu del cap i l’ensenya. En el seu dia devia ser blau marí; avui, és de color indefinit, però el peix i les lletres que hi estan brodades la fan molt important. I l’essencial és que l’ha portada sempre calada al cap, per protegir-se del sol enlluernador.

El mar, el medi del Samu

Torno amb el Samu, i li pregunto per què es va decidir fa tres anys a ser pescador. Hi ha molts motius que ho expliquen, tots barrejats els uns amb els altres. Per començar, la seva parella és la Joana Garcia, filla de l’Isca. Un dia es va morir el soci de l’Isca, amb qui anaven junts a pescar, el Rafa Linares Bueno. “Es va quedar sol, i com que estava baix d’ànims, l’ajudava a llevar les xarxes del mar”, recorda el Samu. Es coneixien, tenien una relació estreta perquè la parella del Samu és la seva filla, la Joana. “Si no hagués estat així, si no fos per la Joana, no estaries amb nosaltres ara”, intervé el Benido. El Samu reconeix que és així, però a ell se li van unir més circumstàncies personals. “El restaurant on treballava a Cadaqués, Can Tito, es va traspassar i aleshores em vaig quedar sense feina”. I amb tot això va arribar la pandèmia, i amb el temps regalat de la covid, es va apuntar a un curs en línia de mariner pescador, que el va acabar d’engrescar. La formació l’enllaçava amb el seu passat en un vaixell científic, que l’havia portat a navegar durant tres anys. Tot semblava encaminat, però faltava el més important, convèncer l’Isca perquè l’agafés a la seva barca. “Em deia que no, que no necessitava ningú més, i jo vaig haver d’anar fent sense que notés que m’hi estava posant, que l’ajudava en les tasques feixugues de càrrega”, comenta el Samu, i el Benido afegeix que tots hi van ajudar perquè l’Isca canviés de parer, i entengués que havia d’acceptar el Samu a la seva barca. “Nosaltres li dèiem que l’agafés, però també et dic que si no hagués estat per la Joana, la filla de l’Isca, el Samu no estaria aquí amb nosaltres”, comenta.

Avui a la barca La Felicitat de Portlligat hi pugen cada dia el Samu i l’Isca, gendre i sogre. “Aquest estiu pesquem escórpora, llagosta, mero, molles, rogers, càntares”, comenten tots dos. Diuen que de llagostes no n’hi ha gaires, que abans en pescaven moltes més. De les mòlleres en diuen molles, i de les escórpores negres, rofins. “A l’estiu fem venda directa a particulars, perquè ens deixa fer-ho la Confraria de Roses; la carretera està molt plena, trigaríem hores i hores per arribar a la llotja, i per això tenim l’acord de fer-ho així”, expliquen el Samu i l’Isca.

Si a les dificultats de l’ofici s’afegissin les hores llargues que haurien de passar a la carretera de Cadaqués a Roses diàriament, potser sí que l’ofici a Portlligat desapareixeria. “Nosaltres érem confraria, però ens ha absorbit Roses, però no hem perdut la marca”, diu el Samu, que assenyala la gorra famosa del Benido, on queda clara la marca, la història de la pesca de Cadaqués.

Així doncs, aquest escull està salvat, però n’hi ha més. “Ens ve d’Europa, que ens vol retallar la zona de pesca perquè vol fer miralls d’aigua com a reserva natural que és el cap de Creus”, diu el Samu. Això vol dir que tindran menys espais per anar a pescar, i Cadaqués hi estarà més afectada que altres poblacions pesqueres properes. “Ni Roses ni Port de la Selva en quedaran tan afectats com nosaltres”, comenten.

Finalment, els pregunto sobre el que més els agrada de l'ofici. “Jo gaudia molt com a pescador quan pescava palangre o bonítol, perquè aleshores era la meva força i la del peix, perquè hi has de posar la teva habilitat, la teva força, per llevar-lo del mar”, diu el Benido. És aquesta sensació la que el va atrapar a l’ofici. “Just per això vaig a pescar serrans de tant en tant amb la meva barca petita, perquè toques el toc-toc del peix a l’ham de la teva canya, has d’estirar, sentir que estàs estirant fins que guanyes la batalla”. L’Isca l’ha escoltat, i hi coincideix. El Samu reconeix que encara li queda molt per aprendre. “Em fa molta il·lusió els dies que pesco una peça grossa, com aquest hivern passat, que vaig agafar una serviola de vint-i-sis quilos, i la vaig carregar a l’esquena, i m’ocupava tot l’espai de l’esquena, de tan grossa que era”. I llavors l'Isca li diu: “El més important, Samu, és que siguis feliç en la teva feina; si t’ho haguessis de fer tot sol, no te’n sortiries, però estem tots al teu costat”. I la conversa es clou mentre mirem les tres úniques barques en actiu de Portlligat: La Felicitat, la Tres Hermanas i la Gargal.

Si veus una barca groga, és la 'Gala'

Entre les barques de pescadors, hi ha la barca Gala. No és gens discreta; es veu de lluny perquè té un color groc cridaner. La Gala va ser la tercera barca que va tenir l'artista Salvador Dalí, és del 1942, i encara està tal com la va dissenyar l'artista que tenia casa a Portlligat. "Amb aquesta barca a Dalí li era fàcil portar els seus clients al cap de Creus i explicar-los la font directa de la seva inspiració", diu el Jordi, el capità de la barca, mentre va costejant. Arriba a cala Bona, i s'hi atura perquè els que som dalt de la barca puguem fer-hi un capbussó. Ell s'espera. Els banyistes no el perdran de vista perquè el color groc lluent l'identifiquen de lluny. "Per això ho va fer Dalí, perquè així quan Gala anava cap a la casa a veure'l, ell ja la veia de lluny per aquest color", comenta el Jordi.