El senglar, el gran problema que ens menjarem amb patates

Girona / BarcelonaUn grup de porcs senglars que passejaven pel centre de Badalona van tenir molt distrets els veïns, que van omplir la xarxa de vídeos. Cada cop és més comú veure senglars en trama urbana i, en un futur no gaire llunyà, segons els experts, segurament ningú es molestarà a treure el telèfon de la butxaca per gravar-los. Estarem acostumats a veure’ls per tot arreu. En paral·lel a aquest fenomen, hem deixat de consumir carn de senglar, tot i que a Catalunya sempre hi ha hagut molta tradició de menjar carn de caça.

Per abordar aquesta problemàtica, hi ha hagut dues trobades per parlar dels canvis socials que fan que mengem menys caça i de la falta de relleu generacional dels caçadors. La primera va ser al Fòrum Gastronòmic de Girona, en què el seu director de continguts, Salvador Garcia-Arbós, esperava trobar respostes, perquè “el senglar, més que un problema, sigui una oportunitat”. La segona va ser una iniciativa de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició en què es va reivindicar la cuina de caça com un llegat de la cultura catalana i una resposta al repte mediambiental.

Del civet als insectes

La carn de caça no viu precisament el seu moment de més prestigi social. Segons Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, durant molts segles la caça es va associar amb el poder. “Els senyors feudals eren els caçadors i prohibien que el poble cacés a les seves terres. Quan vam fer el Corpus de la cuina catalana, moltes persones recordaven que menjar civet de senglar era un acte festiu”.

Tanmateix, actualment el 90% del que es caça a Catalunya s’exporta a països del nord d’Europa, on aquesta carn és molt més apreciada. El cuiner Carles Gaig també ha notat el descens de consum. “Vint anys enrere hi havia cua per menjar becada. Ara és un fet residual”. Ell n’és un gran defensor i recorda que és tradició de la cuina de fonda: "Podem regular-la i fer-ne el que cregui la societat, però no podem perdre aquest fet cultural que ens ha arribat al llarg dels segles. Que, a més, és una menja agraïda i saludable”.

En favor de la carn de senglar també hi ha el factor sostenibilitat: té una petjada de carboni zero i és econòmic, perquè hi ha excedent i se’n poden fer molts derivats amb valor afegit, com embotit o llaminadures per a gossos. A més, com es va evidenciar recentment a la fira Alimentaria, el consum de dietes altes en proteïna està de moda. Segons Toni Massanés, hi ha la contradicció que “estem invertint molt per veure d’on traurem la proteïna del futur, com ara els insectes. Però la carn hi és. Quan mengem això nou que tothom menja, com l’smash burguer, diem que som foodies i que ens agrada tastar coses noves. Però les dades mostren que cada cop mengem menys coses. Hem deixat de menjar conill, xai o guatlla”.

Un altre gran escull per a la carn de caça és el “factor animalitat”. Segon Massanés, “no volem que ens el recordin”. Precisament, un dels èxits de l’hamburguesa és que és el més allunyat a la forma de l’animal. El tercer factor contra la carn de caça és que s’ha de cuinar, cosa que cada cop fem menys. I això es correlaciona amb el preocupant increment de l’obesitat infantil. S'ha quadruplicat en 32 anys. Per al cuiner Joan Roca, "necessitem cuinar per salvar el planeta; cuinar a casa és important per la salut". "Hem de recuperar el prestigi de la carn de senglar, perquè és una qüestió mental. Els restaurants ja podem fer feina, però som molt pocs i cuinem per a molt poca gent. La clau és a casa". En aquesta línia, buscant la manera de fer-ho fàcil perquè la gent cuini, la Fundació Alícia va publicar el llibre La cuina del senglar, del qual el cuiner Marc Puig-Pey va cuinar al Fòrum Gastronòmic, en pocs minuts, una versió feta a l'olla a pressió, una altra al microones i unes mandonguilles de carn de senglar barrejades amb mongeta.

El senglar en xifres

Segons Jordi Xifra, cap de secció d’activitats cinegètiques i pesca continental del departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, a Catalunya hi ha entre 200.000 i 250.000 senglars. A Espanya, un milió, i a Europa, entre 15 i 20 milions. En la temporada de caça anterior, que va del març al setembre, es van caçar 73.000 senglars a Catalunya. Però cada vegada hi ha més senglars i menys caçadors.

El senglar és una espècie totterreny que es reprodueix molt. Una taxa de 4-5 cries anuals. No té depredadors naturals, més enllà de l’home, i té una elevada capacitat de dispersió i de colonització d’hàbitats. A més, cada vegada hi ha més àrees forestals i menys activitat agrícola. Per acabar-ho d’adobar, el canvi climàtic l’afavoreix, perquè no li agrada el fred. És un animal “sense vergonya”, no té cap problema per accedir a la trama urbana, on té un accés fàcil a escombraries. Un de cada tres accidents de trànsits és causat per porcs senglars o cabirols. A Catalunya hi ha 5.000 accidents a l'any a causa del senglar. La majoria, a les comarques gironines.

El desprestigi dels caçadors

A Catalunya hi ha 25.000 llicències de caça. El caçador Esteve Prunell explica que les colles que abans caçaven 30 porcs senglars a l’any ara en cacen 300, però que els caçadors es fan "grans" i "no hi ha relleu generacional". "D'aquí 10 anys s’haurà de buscar una manera diferent, perquè la cacera tradicional està en perill”. Hi afegeix que la figura del caçador no està ben vista socialment: “Jo no dic mai que vaig de cacera. La gent em diu «Ets capaç de matar un animal?» Hi ha gent que hi estan molt en contra però que després l’animal els fa malbé la gespa o tenen un accident i volen que el matin”.

Sergi Sánchez, president de la Federació Catalana de Caça, reconeix que una de les raons per les quals el caçador viu una època de poc suport social és que s’han “equivocat amb la foto". "La imatge de la presa és la que hem ensenyat al públic, però allò és una part del procés. Moltes vegades, quan anem a caçar, el resultat és zero. És una llàstima, perquè un animal salvatge té una vida infinitament millor que un que neix en captivitat".

Per a Joaquim Vidal, president de la Federació Catalana de Caça Territorial de Tarragona, “el problema que tenim és la societat actual, més preocupada per les prestacions del mòbil que de la qualitat del que mengem”. En la mateixa línia, Sergi Sánchez atribueix part de la incomprensió al fet que “el 80% de la població viu en un entorn urbà, més enllà del cap de setmana que va al camp i en què li poden molestar el gall o les campanes del campanar. Quan no hi ha animals, els primers que ho hem de dir som nosaltres, els caçadors. El que volem és que hi hagi animals perquè l’any vinent continuï havent-n'hi”.

Amb la caça n'hi haurà prou?

Una de les possibles solucions que hi ha sobre la taula és la figura del caçador professional per suplir la falta de caçadors que hi haurà. Segons Jordi Xifra, és una qüestió que el departament està debatent. Però amb la caça n’hi hauria prou per controlar l’expansió? Segons Jordi Baucells, president de l'Institut Català d’Ornitologia, no està tan clar. “Ni l’exèrcit ha pogut treure els cabirols de la ciutat de Berlín. Amb aquestes espècies no ens en sortirem. Com més pressió, més reproducció i més adaptació. Si la dobleguem guanyarem; si no, tindrem senglars a tot arreu. Els caçadors poden ser uns grans gestors del medi natural, hem salvat espècies gràcies a ells. Però hem de canviar les metodologies. No és cap crítica. Nosaltres, els científics, sempre col·laborem amb sectors com els caçadors, però hem de llegir el missatge. Cada dia cacem més senglars i cada dia n’hi ha més. Alguna cosa devem fer malament. Hi haurà una megaextinció d’espècies i les altres ens inundaran”.

Jordi Baucells també afirma que des de l’àmbit científic s’ha fet bona feina amb els caçadors, però que, si la caça és necessària, “la societat ho dirà”. “Jo soc de Taradell, del món rural. Però el futur no el decidirem la gent de Taradell, sinó la gent que viu en una realitat urbana”. En aquest sentit, Toni Massanés hi afegeix que “la cultura alimentària o la fas o te la fan". I rebla: "I jo crec que ens l’estan fent”.