Hem de deixar de menjar tonyina (com faran alguns menjadors escolars de França)?

París i set ciutats franceses més han prohibit que les criatures mengin tonyina als menjadors escolars. La raó és científica i coneguda: aquest peix, que es captura quan fa més de trenta quilos, pot contenir metalls pesants, com ara mercuri, que pot traspassar a l’organisme humà mitjançant la ingesta. L'Agència Catalana de Seguretat Alimentària fa anys que n’ha donat l’alerta, de la tonyina i en general dels peixos de mides grans, i per això recomana des de sempre que dones embarassades i infants no en mengin perquè el mercuri, un cop a l’organisme humà, no s’elimina i pot afectar el desenvolupament neurocognitiu.

Ara bé, amb la notícia que afecta els menjadors escolars del país francès, el debat s’obre de nou, i posa en el focus d’atenció una vegada més la tonyina, però també el peix espasa o l’emperador, per esmentar tres peixos que es pesquen quan són de mides grans i, per tant, quan poden haver acumulat metalls pesants, fet que es considera que no passa quan els peixos són petits.

“Una tonyina pot arribar a pesar fins a quatre-cents o cinc-cents quilos quan es pesca, per això el límit màxim permès de contaminants ja és excepcional en el seu cas, perquè és d’un mil·ligram per quilo”, explica la investigadora científica Anna Bozzano. Per entendre la xifra del límit màxim permès de la tonyina, que és la mateixa per als molls de fang i de roca, el bonítol, l’emperador i els taurons, cal comparar-ho amb els límits màxims permesos d’altres peixos. En el cas dels cefalòpodes, seitons, verats, sardines i llenguados és de 0,3 mg per quilo, mentre que en tota la resta, 0,5 mg/kg.

Així doncs, les tonyines són les que estan a l'ull de l’huracà però en realitat tots els peixos bioacumulen metalls pesants. Per què ho fan? “Perquè els humans l’aboquem al mar, per la indústria o el transport, o perquè està present en el mar de manera natural perquè s’hi forma”, comenta Bozzano. Com que és inevitable ingerir-ne, també per l’aire que respirem, la recomanació és no sobrealimentar-nos dels peixos que en poden contenir més quantitat, i en el cas de les criatures i les dones embarassades evitar-ho sempre.

La ingesta, un cop al mes

A l’Hospital del Mar de Barcelona, l’investigador Miquel Porta recomana que “els menors de 12 anys n’haurien de prendre menys de 50 grams per setmana, que podria ser una única ració al mes”, diu, i afegeix que la recomanació ha de suposar a poc a poc un canvi d’hàbits en la població en general. Si cala la informació que els peixos de grans dimensions són els que acumulen metalls pesants, i que per això cal optar preferentment pels petits, “no caldrà fer-ne prohibicions, perquè un cop al mes podran donar-ne i aleshores desapareix el perill, que hi és quan hi ha una ingesta continuada”, afirma l’investigador.

Així doncs, els efectes nocius podrien aparèixer per acumulació en el nostre organisme, la qual cosa pot passar quan se n’ha menjat durant temps i de forma constant. “En infants està clínicament demostrat que hi pot haver implicacions en el desenvolupament neurocognitiu, i per això és tan important la recomanació”, comenta Miquel Porta, que opina que la difusió del coneixement és el més important perquè la població en canviï l’hàbit de la ingesta. “Mundialment hem aconseguit grans èxits, com ara l’eliminació d’un altre material pesant, el plom, de la gasolina”, relata. Quan el plom era present en la gasolina, les persones el respiraven i per tant entrava en el corrent sanguini. “Ha estat una gran victòria que tothom en tingués consciència, i ara no hi ha cap país al món que tingui gasolina amb plom, i per això ha desaparegut el plom del cos dels nadons”, assenyala l’investigador.

En el cas del plom en la gasolina va ser una prohibició; en el de la tonyina, a casa nostra, és una recomanació de moderació, liderada per l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, que té unes altres conseqüències, com és la diversificació en la ingesta d’altres peixos. “Jo recomanaria que s’estalviï en compres de menjar superflu, especialment en el processat, i que es gasti en peixos frescos variats”, opina l’investigador de l’Hospital del Mar.

En aquest sentit, la científica Anna Bozzano sosté que la sostenibilitat en la ingesta de peixos passa per la varietat, que justament la revista Nature ha vinculat en un estudi del maig passat amb beneficis nutricionals. “La diversitat a l’hora de comprar i menjar peixos sempre ha estat un consell de sostenibilitat, però ara hi ha raons científiques que asseguren que és bo per a la nostra salut perquè com més variat, més nutrients n’obtenim”, diu Bozzano, que conclou que en l’estudi es diu que en el consum variat de peixos s’obté fins a un 60% més de nutrients que dels que aconseguiríem menjant sempre el mateix peix. I, de retruc, hi ha un altre benefici lligat amb la millora de la nutrició humana: la diversitat redueix la pressió pesquera sobre els ecosistemes aquàtics, per tant, hi pot haver més alternatives d’espècies nutritives disponibles si n'hi ha una que escasseja. I arribats a aquest punt s'entra en un altre debat, que és el de valorar nutritivament totes les espècies, i no focalitzar-se sempre en les mateixes. No hi ha cap peix que no sigui bo, tots ho són però ho són especialment quan formen part d'una alimentació que n'alterna les varietats. Com més diversitat, sempre millor.