Curiositats que potser no saps sobre la gamba, l'escamarlà i la llagosta

La fira del peix i del marisc Seafood Expo Global / Seafood Processing Global ha arribat a la seva 30a edició amb xifres rècord de visitants i d’empreses expositores, que han estat més de 2.000, les quals han ocupat més espai que mai. Hem aprofitat l'esdeveniment per explicar-vos curiositats sobre els nostres crustacis i peixos de proximitat.

La gamba vermella abdica del Mare Nostrum

La gamba vermella (Aristeus antennatus) ha deixat de regnar exclusivament a la Mediterrània. La primera dama ha travessat estrets i canals per arribar a l’Atlàntic i a l’oceà Índic. Si fins ara el gran debat de la gamba vermella se centrava en l’origen de pesca dels ports de la costa catalana, ara els científics ja estudien el registre de captures en altres mars. Així doncs, els nous debats sobre la gamba vermella ja no se centraran només en el fet de si és millor la de Palamós o la de Vilanova i la Geltrú o si són diferents la de Dénia i la de Llançà, perquè els científics ja en tenen dades de captura a la costa occidental de Portugal o l’Àfrica, com Cap Verd, i també a Mauritània, les illes Canàries i les Açores, al bell mig de l’Atlàntic. Per continuar, a l’oceà Índic, països com Madagascar o Tanzània ja n’han capturat. “Els registres que tenim de captura funcionen de forma diferent als nostres, als del Mediterrani, en què les dades són més estrictes, antigues i periòdiques, i per això no podem assegurar si la pesca de gamba vermella en aquests mars és molt alta o escassa, però, sigui com sigui, la gamba vermella ja hi és present”, afirma el científic marí Arnau Subías, que treballa al restaurant Estimar del cuiner Rafa Zafra.

I, dit això, cal afegir que el fet no és nou. “Fa temps que en teníem informació, concretament des del 1980, quan es va registrar per primera vegada a l’Índic, però no es difonia”, diu el científic, que afegeix que “la gamba vermella, als altres mars, no és una espècie invasora”, com passa amb altres peixos que no es troben en el seu hàbitat habitual. Així que la soprano del Mediterrani no provoca danys extrems ni a l’Atlàntic ni a l’Índic, com sí que en provoca per exemple el peix lleó, que altera la biodiversitat marina si deixa el Pacífic o l’oceà Índic per arribar al Mediterrani. Llavors es converteix en un depredador, consumeix espècies que tenen una funció vital en l’ecosistema marí, i per això l’altera irremeiablement.

Per contra, la gamba vermella no ho fa. Per què? Perquè consumeix organismes petits, anomenats bentònics, que viuen al fons, com ara crustacis i mol·luscs, i la seva ingesta no provoca estralls per a les altres espècies, que no es queden sense aliment. Per dir-ho amb un exemple actual, la proliferació de les meduses, per culpa (entre altres factors) de la falta de depredadors que en menjaven, podria estar al darrere de la minva de sardines. Les larves o els ous de les sardines i els seitons són un dels aliments de les meduses; com més meduses, més en mengen.

El color de la millor gamba

Malgrat tot això, “la gamba de la Mediterrània continuarà sent la millor”, diu Subías. No és una sentència dita pel vincle i estima, sinó afirmada científicament, basada en l’alimentació de la gamba en el fons marí del Mare Nostrum. “Podem obrir altres debats sobre la gamba vermella, com és el dels microplàstics que se li poden acumular al cap, però sabem que són en quantitats petites, i que, a més, n’hauríem de consumir moltes perquè tingués efectes en el nostre organisme”.

I encara hi ha un altre debat, un altre que enfronta els ports pesquers i que es basa en el color. Popularment, s’assegura que la gamba de la Costa Brava té coloracions taronges mentre que la de les poblacions del sud de la costa catalana és vermella. “És un debat sense base científica, perquè la gamba vermella és transparent o blanca, però a mesura que passen els minuts i les hores en què s’ha pescat va adquirint altres colors”, diu el científic. Així, com a conclusió, podríem dir que com més taronja i més vermella, menys fresca és.

La llagosta, la immortal

Si la gamba arriba a l’edat mortal al cap de set anys de vida (únicament les gambes femelles), la llagosta hi pot arribar trenta anys després. Per això és considerada immortal respecte dels altres crustacis.

Sobre la llagosta, hi ha altres curiositats a part de la seva longevitat, i se centren concretament en la muda de la seva pell, com se’n diu popularment del fet que es desprenen del seu exoesquelet. També ho fan el llamàntol i els escamarlans, i en general tots els crustacis, però en el cas de la llagosta i del llamàntol és més cridaner per la seva grandària. “Restaurants que tenen piscines amb llagostes m’han consultat si era normal que a la piscina hi hagués quedat com la pell de la llagosta, que és l’efecte visual que fa aquesta muda”, afirma el científic marí Arnau Subías. El fet és que el creixement de la llagosta l’obliga a despendre’s de la funda exterior, per dir-ho d’una altra manera, perquè si no col·lapsaria internament.

Escamarlà versus gamba vermella

Entre els sibarites hi ha un altre debat que té com a protagonista la gamba vermella, sempre és a totes les salses, i l’escamarlà. Què és millor, el cap de l’una o el de l’altre a l’hora de menjar-lo? La gamba vermella guanya la batalla. Ara bé, sobre el seu abdomen, la batalla no la guanya tan fàcilment. N’hi ha que asseguren que el cos de l’abdomen de l’escamarlà és més fi, suau, mentre que el de la gamba seria més dens. A més, l’escamarlà reté els ous quan es reprodueix, que són molt preuats també pel seu gust salí. Per contra, les gambes no els retenen perquè els alliberen al mar fins al punt que poden arribar a fer-ne una posta de 200.000 per una mateixa gamba. Per la seva banda, l’escamarlà els reté, fins a 500 o 5.000 segons la mida de l’escamarlà, i ho fa fins que els ous desclouen. Un altre tema és que els escamarlans, quan tenen els ous adherits a l'abdomen, no són tan fàcils de pescar. “Viuen enterrats en cavitats que ells mateixos es construeixen, i quan tenen els ous, en surten molt poques vegades per alimentar-se”, afirma el científic marí Arnau Subías. Per acabar, els escamarlans viuen més anys que les gambes: fins a vint anys.