Què en queda del Tickets al Teatro del Paral·lel

El Tickets va ser un restaurant molt exitós que no va sobreviure a la pandèmia. Pel seu plantejament de cuina elevada però divertida, i amb l'aval del cognom Adrià, era un lloc pel qual hi havia passat moltíssima gent. Un d'aquells restaurants que ens havíem recomanat els uns als altres i que anaves veient sovint en fotos d'Instagram, la xarxa més aspiracional. Per això no era senzill trobar-hi taula. A banda, que era la nineta dels ulls del turisme gastronòmic internacional.

Fa tot just un any, en el mateix espai de l'avinguda Paral·lel de Barcelona, va reobrir amb un nou nom: Teatro. L'Albert Adrià ja no hi és, i qui el gestiona són els germans Iglesias, que n'eren els antics socis. Des de llavors, molta gent em pregunta si val la pena anar-hi i quines similituds té amb l'antic Tickets. Així que després d'haver donat un any de marge, l'hem anat a visitar per tenir-ne una opinió.

D'entrada, dir-vos que les similituds són més que les diferències. El nou restaurant en conserva força l'essència. Moltes de les persones que hi treballen segueixen sent les mateixes que hi havia abans. Així que us podeu imaginar que el menjar i el servei són impecables. Quan hi arribes et donen una entrada com les que et donaven abans a les taquilles. Picadeta d'ull vintage. Potser estaria bé que l'entrada tingués algun ús un cop dins, però estic segura que molta gent prefereix quedar-se-la de record.

El plantejament és força similar: pots triar tu, o demanar que t'ho vagin portant. Si opteu per l'opció sorpresa, recullen totes les intoleràncies i manies, i adapten el que portaran. Nosaltres érem una taula que els ho vam intentar posar difícil i no van fallar absolutament en res. Van preguntant per saber com vas de gana i quan es vol parar, així que mai tindràs la sensació d'altres llocs on "deixar fer" acaba amb aixecada de camisa. Ens va atendre el cap de sala, el Joan Romans, que hauria de ser el motlle de com s'ha d'exercir aquest ofici. Qui s'hi vulgui dedicar, que hi vagi a fer espionatge industrial per copiar el Joan. Que bonic és sentir el seu preciós valencià d'Alcoi.

La teca és deliciosa, perfectament executada i segueix tenint aquell toc "divertit" (l'enhorabona al xef, l'Oliver Peña). Nosaltres vam decidir centrar-nos en cosetes petites que podies anar menjant pessigant amb els dits. No us descric els plats perquè penso que perd gràcia. Per cert, la vaixella era de Sargadelos, que això sempre és un punt a favor. Ens va costar uns 100 euros per cap (amb vins inclosos).

La diferència principal amb el Tickets és que ha rebaixat en espectacle. Hi ha menys de xou i brilli-brilli. L'experiència és similar però amb una pàtina més sòbria. Especialment al final, en què la sala on podies menjar les postres, batejada La Dolça i que estava inspirada en un món de fantasia willywonkesc, ja no és tal. Les postres es fan a taula, i l'espai de La Dolça ara és una cocteleria on se segueix accedint des del restaurant, però que també té entrada pròpia des del carrer. Ara es diu Backstage, tenen una carta amb propostes originals i refrescants, però l'estètica és de cocteleria normal. Bonica i agradable, però sense parafernàlia. Des del meu punt de vista, compleix a la perfecció la seva missió de fi de funció.

Declaració d'intencions

Aquest text no és contingut publicitari. Tots els llocs els he visitat com a clienta i he pagat el compte com qualsevol altra persona.