El luxe assequible de tornar a l’Hispània

Arenys de MarMolts catalans deuen haver passat per l’Hispània, l’emblemàtic restaurant d’Arenys de Mar. Per això he decidit titular aquest article com el luxe de tornar. Sobretot si fa temps que no hi heu fet parada. I en el cas que no hi haguéssiu anat mai, seria un pecat perdonable al qual podeu posar solució (com he fet jo), ja que veureu que encara que no hi haguéssiu posat els peus és un lloc que connecta directament i sense peatges amb records d’altres establiments que també us van fer feliços. Us portarà a llocs d’infància, a gustos que formen part dels pilars fonamentals de la cuina catalana. Tant si formeu part del primer grup com del segon, anar-hi a endrapar i a gaudir seria el millor homenatge a “les mestresses”, Paquita i Lolita Rexach, que ja no hi són al dia a dia però han encarrilat molt bé els seus successors, igual que un dia la mare va fer amb elles.

Raimon Braun i Marta Aulèstia, fill i jove de la Paquita, respectivament, estan al capdavant del negoci. Hi posen el cap, el cor i les hores. És un privilegi poder visitar un dels bastions de la cuina catalana i poder gaudir-ne gràcies a aquest relleu. I a ells els hem d’agrair que el mantinguin en plena forma, mentre van saludant la major part de la clientela pel nom. 

Som a un restaurant on serveixen uns peus de porc guisats amb farcellets de col que impliquen quatre hores de feina. Celebrem que el Raimon s’hi posi ben aviat. També podeu tastar-hi una amanida de cervells que hi canten els àngels. Ja em direu en quants establiments dels 16.000 que hi ha a Catalunya en trobeu alguna que s’hi assembli. O menjar de confort com les croquetes de carn d’olla, els bunyols de bacallà i els canelons. Hi trobareu mongetes sastre amb coliflor i botifarra negra, cua de rap al forn amb alls, caragols de mar gratinats, llagosta i espatlleta de cabrit al forn. I per postres, maduixetes amb nata. Perquè n’és temporada, perquè som al Maresme i perquè menjar-ne quan toca és un esclat de joia. 

Passat, present i futur

A l’exposició Ensenyar les cartes, que ha comissariat l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició al Palau Robert, es poden veure els menús dels temples gastronòmics de casa nostra. No en va és una de les accions de la Regió Gastronòmica Mundial que ostenta aquest any Catalunya. Alguns restaurants encara hi són, com l’Hispània, i d’altres ja no, com el Reno i Can Fabes. Va ser bonic veure com els visitants de l’exposició se’ls miraven i en recordaven vivències i anècdotes. Però, tot i que la nostàlgia és poderosa, no hem d’oblidar el present i el futur. Com el fet que l’Hispània té dos menjadors:el de sempre i el de vidre, que, en forma de ela, van construir fa quinze anys. 

Sempre som a temps de generar moltíssimes més vivències. Els restauradors valents que defensen la nostra cultura gastronòmica no només tenen un passat brutal, com testifica la col·lecció de vins de Néstor Luján que l’Hispània té al celler i que els va llegar la viuda de l’escriptor i periodista, sinó que també tenen futur. Comparteixo dues raons per a l’optimisme.

En primer lloc, perquè enyorem els nostres sofregits i la majoria de nosaltres no disposem de gaire temps per cuinar. És en aquestes cases on el fet de menjar transcendeix l’acte de pura supervivència per convertir-se en un fet cultural. Aquí no hi ha alvocat. Ni salmó. I això és per aplaudir amb les orelles. I, en segon lloc, perquè el jovent, els fills del sushi i la pizza, poden descobrir plats que els semblaran tan exòtics com un pad thai. Per a ells seran novíssims, encara que descobreixin la sopa d’all. Porteu els vostres fills i nets a l’Hispània i a veure què els sembla.

S’hi arriba perfectament amb tren. Queda a deu minuts a peu de l’estació de Caldes d’Estrac. Beveu tranquils. I si no, disposen d’un gran pàrquing. Feu sobretaula. Badeu mirant les fotos de tots els que hi han passat. Busqueu la dedicatòria de Gabriel Garcia Márquez. O la de Bigas Luna. O la foto dels dos Raimons. El cantant de Xàtiva és el culpable que Raimon Braun es digui així. Decidiu formar part de la història de l’Hispània. Aspireu que us saludin pel nom i a tenir una taula fixa. Veureu que hi ha un públic molt transversal. Perquè anar-hi, com a totes les bones cases, és un luxe, però un luxe assequible per a la majoria de gent.