Homenatge a les germanes Rexach de l'Hispània: Serrat, Pujol, Bundó, Mas i elles

Arenys de Mar“Mare, voldríem unes sabates”, va demanar la Paquita, de nena, perquè treballaven tot el dia amb espardenyes de vetes. I així ho va explicar, ahir, al faristol de la fàbrica Calisay, on el consistori en ple les va fer, a ella i a sa germana Lolita, filles adoptives d’Arenys. La mare, que havia comprat, juntament amb el pare de les germanes, una benzinera a la carretera (amb el rètol “Hispania”), gràcies als diners que els va deixar un amic, va dir: “Com se t’acut voler unes sabates si encara devem diners?”

Aquestes nenes van viure al costat de la carretera. Van treballar, de petites, com un escarràs. “Jo estava acostumada a enfilar-me als arbres, a córrer lliure pel carrer, i de cop, com que era una baliga-balaga em van internar en un col·legi”, va explicar la Lolita. “I quins farts de plorar, fins que no m’hi vaig acostumar...”

A la benzinera hi anaven a esmorzar els camioners, que s’emportaven l’entrepà, la mandarina, i demanaven, a la família, una amanida, un porró i el cafè. Un dia, un va demanar menjar. “I li vam donar el que teníem per a nosaltres. Escudella amb pilota. Allò va ser l’inici”.

Una vida sacrificada

La Paquita i la Lolita han tingut una vida molt dura, molt sacrificada, i mai ens en cansarem de repetir-ho. Ahir, a l’homenatge hi havia en Joan Manuel Serrat, que va riure i va aplaudir; hi havia el Xavi Bundó i el Pere Mas, que van venir junts; hi havia els cambrers de l’Hispània, els de tota la vida; hi havia la família, que continua el restaurant tan mític. Va arribar Jordi Pujol, que comprèn, segur, el llegat de les dues mestresses. Tots els grups polítics, tots, es van posar d’acord que allò que han fet les germanes és un llegat i és cultura. Sempre que les veig, penso en la cançó del Duo Dinámico. És una broma privada que sempre em faig. Canto: “Lolita, contigo yo quisiera cocinar toda la vida. Paquita, tienes una forma de salsear, que me fascina. Lolita, Paquita, Raimón!!!!!!!!”

Atabalades, emocionades, guapes com sempre, sense el davantal que les distingeix, la Paquita i la Lolita van rebre una mica de l’amor que es mereixen. “Per quan la Creu de Sant Jordi?”, va preguntar algú. Sí, i la Creu de Sant Jordi, quan? Vaig abraçar-les i els vaig dir: “Us porto records de molta gent. De la nostra directora, sobretot!” I van riure i em van dir: Que no et quedes al pica-pica?