“Si barregeu aquesta sal amb l’oli us menjareu un ou ferrat”. Aquí podríem acabar l’article. Abans de mirar la carta, la cuina de Benito Iranzo ja ens ha sorprès.

El xef ha obert un nou local fa gairebé un any a Parets del Vallès. “Necessitàvem fer-nos grans i el restaurant de Mollet havia quedat petit”. Ara té lloc per a dos-cents quaranta comensals dividits en tres espais: menjador central, terrassa i el privat, situat al pis superior.

El Benito no és nou en aquest ofici. Porta anys i plats demostrant la seva vàlua. Ha passat pels fogons de Sergi Arola a l’Hotel Arts, els de Jean Louis Neichel i també Martín Berasategui, però la cuina que l’ha marcat és la de la seva mare. Ella li va ensenyar la base. “Sense saber fer sofregits o fumets, no ets ningú”, ens diu la Maria Àngels, la seva dona i cap de sala.

No és fàcil veure el Benito per la sala. On es troba còmode és a la seva cuina, envoltat de les seves creacions. “Ja em teniu a mi aquí, us ho explicaré tot”.

El Benito va aprendre l’ofici, com molts xefs, al restaurant familiar. En el seu cas l’Iranzo i Les Pruneres, molt cèlebres a Mollet en el seu moment. Per això, quan va decidir emprendre l’aventura en solitari, va establir-se a la comarca del Vallès. “Tenia molta feina feta, ja era molt conegut. La meva família té tradició gastronòmica, aquí”, admet el cuiner.

Per començar, demanem les patates braves “en boca”. Diferents. Inspirades en les que feia Sergi Arola fa temps, cruixents a l’exterior i cremoses per dins però amb el toc del Benito. “Porten molta feina. No és només pelar, fregir i prou, s’han de confitar també -ens confessa ella-. Per completar els entrants tasteu un biquini trufat amb brie i ruca, no us en penedireu”.

Com a primer plat, la Maria Àngels ens porta l’arròs cremós. “És senzill, però té un secret”. Només porta ceps, l’arròs bullit i crema de llet. El bolet està cuinat a foc lent i fins aquí podem explicar. No ens deixen dir res més.

Després dels delicats raviolis d’escalivada amb tòfona amb què acabem els primers, arriba el mar i muntanya que marca un abans i un després de l’àpat. Ens sorprèn la barreja molt ben trobada del calamar rostit i la botifarra.

Magnífic també el moment dolç que ofereix l’En Boca. No us perdeu l’anarquia de xocolata ni el mató barrejat amb orxata i cruixent de Wonton.

Els Iranzo están compromesos amb la primera matèria del Vallés. “Intentem ser ambaixadors dels productes de la comarca. Tenim un hort als Gallecs i d’allà en traiem molt”.

En conjunt, composicions senzilles que pretenen sorprendre des de les receptes clàssiques. Se’n parlarà, del Benito i del seu En Boca. Necessita temps per arribar a més gent. “Ens agradaria ser un punt de referència a Catalunya però sabem que no és fàcil. Ara be, res ho és”, sentencien tots dos alhora. S’entenen. Aquí hi ha la clau del seu èxit.