El "fill del 'pizzaiolo'" que provoca cues al barri de Sant Antoni

BarcelonaLes farines, la massa i l'art de treballar-la han format part de la vida de l'Antonio Verdicchio des que era petit. Nascut a prop de Florència i criat a tocar de Nàpols, els seus avis eren forners i cuinaven pa al soterrani de casa, mentre que el seu pare, el Mario, va fer camí com a pizzer i tenia un local a San Felice a Cancello, a trenta quilòmetres de la capital de la Campània. "S'aixecava a les quatre de la matinada per obrir la pizzeria, que estava al costat d'una escola, i la gent hi comprava el dinar dels nens. Tothom coneixia el meu pare", recorda. L'Antonio, de fet, va créixer sent "el fill del pizzaiolo". D'ell en va aprendre l'ofici i la passió per la pizza (napolitana, esclar), les claus que expliquen que ara, als 39 anys, triomfi amb La Piccolina, la pizzeria que va obrir fa gairebé dos anys a Barcelona i amb la qual s'ha guanyat el veïnat del barri de Sant Antoni.

Situada al número 60 del carrer Sepúlveda, al xamfrà on fins fa uns anys hi havia El Caliuet, un bar de tota la vida, les dimensions del local fan honor al seu nom. A dins només hi ha lloc per a una estreta barra, gairebé enganxada a la zona on es preparen les pizzes, i la terrassa està pensada per a una desena de persones. La majoria dels clients, però, demanen per emportar, i són ells els que engreixen les cues que, sobretot de nit, es formen sota les lletres vermell llampant de La Piccolina. Un dels secrets de l'èxit del restaurant –i d'aquí, novament, el nom– són les pizzes de 24 cm que durant unes hores cada dia es venen a un preu d'entre 3,50 i 8 euros, la meitat que les més grans (33 cm). El format, pensat per fer un mos ràpid al carrer i que fa fortuna entre la clientela jove, s’inspira en les pizzes a portafoglio (de cartera), que a Nàpols es menjarien doblegades sobre si mateixes. “Aquí la gent s'estranyava, així que les serveixo al plat”, explica l’Antonio.

El forn no para mai, i l’afluència de clients es compensa amb la rapidesa del servei. “La pizza napolitana es cuina a més de 400 graus, necessita uns 70 segons de cocció i fora”, recorda l’Antonio, que treballa amb masses fermentades durant 48 hores. L’àmplia carta combina les variants més genuïnes, com la Margherita o la Salsiccia e Friarielli, amb les creacions del pizzer. Destaquen la Mister Tony, amb pancetta, xerris, ruca i provolone; la Regina Mortadella, amb una bola de burrata al centre i salsa de festucs, o la Brutal, una explosió de sabors amb guanciale, ceba morada, stracciatella de burrata, olives negres i all. I tot plegat amb ingredients 100% italians: des de la farina per fer la massa fins a la mozzarella, el tomàquet San Marzano o el pernil de Parma. “Fins i tot l’oli d’oliva me’l porten d’Itàlia”, destaca l’Antonio. El seu objectiu és que cada mossegada ens transporti “mentalment" al país de la bota.

Tot i reivindicar els orígens en cada detall –l'escut del Nàpols és ben visible en una de les parets–, la trajectòria d'aquest pizzer no s'entén sense Barcelona. I això que hi va arribar per atzar. Era l'any 2009 quan, amb estudis d'hostaleria i una primera experiència en un restaurant a Florència, la vida li va reclamar un canvi d'aires. “Vaig agafar una bola del món, la vaig fer girar i vaig aturar-la amb el dit”, relata. El resultat: la capital catalana. Va aterrar a la ciutat amb 23 anys i sense cap pla, però als vint dies ja estava treballant al restaurant napolità Gusto, a tocar de l’Hospital Clínic. Després passaria pel Rosso Pomodoro de les Arenes, La Forchetta de Sant Martí i el Murivecchi del Born, i el 2018 va entomar un repte més gran: dissenyar i engegar el primer restaurant Da Nanni, al carrer Llibreteria.

Després de cinc anys aixecant el projecte –que ara té set locals a Barcelona i ha estat reconegut per la prestigiosa llista 50 Top Pizza– l'Antonio va necessitar "nous reptes". Tenia una idea de pizzeria molt clara al cap i el local del carrer Sepúlveda, on havien naufragat tots els intents de succeir El Caliuet, hi encaixava a la perfecció. S'hi va deixar tots els estalvis i els sis primers mesos se'ls va passar treballant sense parar i pràcticament sol, però se'n va sortir. El bon producte, el tracte familiar i el boca-orella van fer que les seves pizzes guanyessin ràpidament adeptes, primer entre els veïns i després, en un barri cada cop més gentrificat, entre els turistes. També entre els aficionats que anaven camí de l’Estadi Olímpic, on el Barça ha jugat aquesta última temporada.

Amb més de 1.800 ressenyes i una puntuació de 4,9 sobre 5 a Google, la més alta entre les pizzeries del voltant, l’Antonio ja pensa en obrir un segon local. De moment, ha aconseguit poder descansar dos dies a la setmana i ampliar el personal del local amb la seva pròpia família, que ha vingut des d’Itàlia. El Mario, el seu pare i l'origen de tot plegat, va arribar fa un any per donar-li un cop de mà amb les masses i a la cuina, on prepara des de nyoquis fins a lasanyes i tiramisú que s'ofereixen fora de carta; la parella del pare, la Jacqueline, atén els clients, i la Jennifer, germana petita de l'Antonio, gestiona el dia a dia del restaurant.

Els Verdicchio, amb tot, ja són una família més del barri, per al qual l'Antonio només té paraules d’agraïment. Els nens el saluden quan surten de les escoles properes i sovint els arrenca un somriure amb pizzes en forma de cor, i a les dones més grans els ven pa que cuina amb la massa que li sobra de les pizzes. Mentre ho explica, la conversa retorna al forn dels seus avis i a la pizzeria on havia passat tantes hores de petit. I admet que ha complert un somni: donar continuïtat al llegat familiar. “Al final ho he aconseguit”, deixa anar. La història ha fet un gir rodó. Ara el Mario, orgullós del seu fill, és "el pare de l'Antonio", el pizzaiolo del barri.