L'economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) és una de les veus que intervenen més sovint en els debats del país, també a l'ARA. Més enllà dels articles i les polèmiques sobre finançament autonòmic, immigració, turisme i salaris, Puig manté una relació antiga amb una altra part de l'economia catalana.

A la Viquipèdia hi diu que té vinyes a Falset.

— Modestíssimes, eh? Però sí.

D’on surten?

— El meu avi va comprar un mas a Falset. Era un industrial del Baix Camp que va marxar a Falset perquè allà hi havia molta més matèria primera per fabricar alcohol de vi: brisa –orujo en castellà, que és una paraula que la gent sí que domina–. Amb aquest residu, que és el que queda després de la fermentació del raïm, es genera un residu de sucre que és la base per fer licors. I conyac.

El mas formava part del negoci?

— No. El meu avi va comprar el mas una mica per tenir terra, però no s’hi va dedicar gaire, ni li va interessar gens. El meu pare, el mateix: també era industrial i tampoc li va interessar gaire. Però tots dos mantenien el mas i l’explotació agrícola per qüestions, podríem dir, sentimentals. I el meu pare me’ls va passar a mi per qüestions sentimentals.

Hi continua tenint una relació sentimental?

— I tant. Quan el meu pare em va donar el mas jo tenia 19 anys. Nosaltres vivíem a Madrid, però jo vaig venir a estudiar a Barcelona perquè volia independitzar-me. Quan em vaig establir aquí, el meu pare em va dir: “Per què no te n’ocupes tu?” I em va repetir una frase que ja li havia dit el seu pare: “Del que et doni aquest mas, mai no et menjaràs una sardina”. Jo m’hi vaig posar amb entusiasme. Cada cap de setmana agafava el tren –no tenia cotxe–, me n’anava a Falset i passava els dissabtes treballant al camp. He passat moltes hores, molt de fred, molta calor cultivant la vinya, els avellaners, els ametllers i les oliveres. Per tant, sí, hi tinc un vincle molt fort.

El seu pare tenia raó?

— Vaig tenir la sort que, contràriament al que em va dir, els dos primers anys em van anar molt bé. Hi va haver una mala collita a França i el preu del raïm aquí es va disparar. Jo era estudiant, no tenia diners –a part del que guanyava fent hores a Mundo Diario i amb alguna classe particular–, i aquells anys vaig guanyar-ne. Després d'això, ja mai més. Durant molts anys vaig fer les paus: el que guanyava, ho reinvertia. Finalment, vaig començar a perdre diners. I quan em vaig fer gran vaig decidir llogar la finca.

Com és el vi que surt d’allà?

— És un vi de Montsant. El Montsant té moltes coses semblants al Priorat, perquè les varietats són pràcticament les mateixes: garnatxa negra i carinyena. També hi ha syrah, que és una varietat francesa introduïda les últimes dècades. El Priorat i el Montsant han estat un autèntic laboratori. S’han provat moltes maneres de fer: noves varietats, noves formes de podar, de vinificar… Catalunya és extremadament innovadora en aquest sentit.

El vi que surt del seu mas es pot comprar?

— Sí. És el Celler Comunica. El porten el Patri Morillo i el Pep Aguilar. Com passa sovint en aquella zona, tenen moltes marques i etiquetes diferents, perquè fan moltes proves amb varietats i parcel·les.

Més enllà de les vinyes, el vi forma part del seu dia a dia?

— Jo no concebo un àpat sense una copa de vi. Ho feia el meu pare, ho feia la meva mare… Quan miro Joc de cartes i veig que no beuen vi, no ho entenc. No ho entenc. És la nostra cultura, fins a la meva generació, almenys: ara ja no ho sé. I a la meva generació, un àpat sense vi no té sentit. Ara és evident que culturalment la cosa està canviant.

Segur que va llegir l’article de The Economist que relacionava la caiguda del consum del vi amb la solitud.

— Sí, estava molt bé. Un dinar sol és una cosa trista, i llavors no ve de gust la copa de vi… Segurament té molt a veure amb això. Quin tant per cent menja sol davant la televisió? Això no és dinar; és diguem-ne... alimentar-se. En la nostra concepció, la taula és el centre de la família i de la vida social. I curiosament…

Sí?

— La publicitat identifica la vida moderna amb l’hedonisme, amb el culte al cos, el culte a les vacances. Però jo tinc la sensació que l’hedonisme va a la baixa.

On ho veu?

— En la proliferació de gimnasos, per exemple. Els gimnasos, que són una cosa molt semblant a un instrument de tortura, són tot el contrari a relaxar-se davant d’un àpat, que és donar-se permís per gaudir.

Com ha de ser un bon vi perquè en gaudeixi?

— M’agraden els vins amb molt cos. Sobretot els del Priorat, i quan dic Priorat també hi incloc el Montsant. M’he acostumat a vins amb molta estructura, tant en blancs com en negres. Els vins francesos, com els borgonyes, a mi sovint em semblen vins amb poc cos. Potser realment no en tenen poc, però depèn d’on posis el nivell. El meu gust és bastant mediterrani, per entendre’ns, marcat per la garnatxa i la carinyena. Tendiré a preferir una garnatxa a un pinot noir. Segurament hi haurà molta gent que dirà: “Escolti, vostè és un salvatge”. Però cadascú està fet al gust que s’ha anat treballant. Jo no diré que un és millor que l’altre. Només que, a mi, hi ha gustos que em semblen poc.

I a mi n’hi ha que em semblen massa.

— No discutirem, no discutirem! [riu] Igual que hi ha gent que diu que la música s’acaba amb Bach i que després de Bach tot és soroll. Hi ha gent a qui Beethoven li sembla massa: massa soroll i grandiloqüència. Per a mi, és el súmmum. De fet, una cosa de la qual estic molt orgullós és que vaig descobrir pel meu compte la Missa solemnis de Beethoven. No me n'havia parlat mai ningú, i un dia vaig trobar el disc que tenia el meu pare. El vaig escoltar i vaig pensar: "Com has pogut viure fins ara sense això?"

Ha viscut algun moment comparable, amb el vi?

— Un cop vam obrir, amb un amic de Falset, una ampolla de Château Dauphiné. Tots dos vam pensar: “Això és extraordinari”. No sé si era el moment o la companyia, però va ser un d’aquells instants en què el vi et sorprèn.

Amb què l’associa?

— En general, associo el vi a l’aire lliure: a Falset, al mar, amb un grup de gent. I el vi és el que ajuda a euforitzar.

Ha arribat a fer vi vostè mateix?

— Sí. Durant uns anys, amb la meva dona i una altra parella, de Falset, vam fer-ne. Durant uns deu anys, cada any fèiem dues botes, unes mil ampolles. Collíem nosaltres el raïm, fèiem el derrapat, portàvem les filles, els amics… Va ser una experiència molt agradable. El vi es deia Malluvi.

D’on surt el nom?

— Va ser una gran idea de la meva dona. Les nostres filles es diuen Mariona, Lluïsa i Victòria, i els fills de l’altra parella es diuen Víctor i Martina. Malluvi encaixava amb els cinc noms. I, a més, incorpora el "vi" dins el mateix nom.

Van arribar a dissenyar-ne etiquetes?

— No. Però quan en regalàvem una ampolla escrivíem el nom amb un retolador platejat directament al vidre: Malluví, Mas d'en Cosme, Falset. Era un regal molt bonic. I era un vi bastant digne, per no dir molt digne.

Encara en conserven alguna ampolla?

— Sí, però ja no són bones. Però com que te'n recordes tant, va molt bé tenir-les. Potser algun dia en tornarem a fer.