NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Taverna Oníric, el somni de Miquel Centelles

El somni de Miquel Centelles Taverna Oníric  Ni un dia a casa / PERE VIRGILI Zoom

Ja fa uns quants mesos que el Miquel no viu. Li sobren idees però li falta temps. Treballant a la cuina del Vivanda es passava hores imaginant-se el seu propi restaurant, donant voltes al projecte, visualitzant el concepte i l’estil que volia plasmar a la seva pròpia aventura. L’octubre de l’any passat el Miquel va deixar de somiar i va passar a l’acció muntant la Taverna Oníric, el seu projecte personal, que el 31 de gener va apujar la persiana al carrer Indústria de Barcelona, aprofitant el local que durant deu anys va ocupar l’Alkimia.

“La idea era fer platets per compartir, amb una base de cuina catalana però amb tocs personals. Plats no gaire grossos, amb bon producte i a un preu assequible”, diu el Miquel, esgotat després del servei de nit. Està acostumat al bon ritme, culinari i musical. Ha viscut mil i una batalles a les cuines del Petit París, l’Hotel Neri, l’Alkimia i el Vivanda, i ho ha donat tot ballant les cançons de Reincidentes i Eskorbuto. Però engegar un projecte personal en el món de la gastronomia supera totes les aventures viscudes.

La carta de l’Oníric és variada i convida a divertir-se. De la secció Picoteo ens criden l’atenció les anxoves d’El Xillu, la cecina de vaca de muntanya amb oli de pinyons, les patates braves rostides amb oli de sobrassada Cal Rovira i l’ensaladilla amb ventresca de tonyina. Renunciem a afegir-hi algun plat de l’apartat Per obrir boca de la carta, on llegim coses com els macarrons de rostit gratinats, cigrons saltats amb espinacs i tomàquet amb all cremat o la coca de llengua de bou amb crema agra i verduretes. Prioritzem fer una bona aposta pels segons: Acabant d’omplir la panxa és el títol de la secció, i ens crida l’atenció especialment la ratjada amb mantega negra i bròquil. Un plat gustós, relativament senzill i de textura sorprenent que atrau alguns clients encuriosits per tastar-lo. A la llarga, el Miquel diu que espera poder cuinar “un bon turbot o uns pèsols del Maresme com Déu mana”. De moment treballa el millor producte possible amb una intenció clara: “Que la gent pugui sortir-ne contenta pagant 30 €”. Escollim la ratjada, el pop amb patata a la forquilla i tomàquet amb all cremat i el bistec tàrtar amb patates fregides i mantega Cafè París. El Final dolç ja és un clàssic dels nostres àpats, i ens repartim dos plats d’aquesta imperdonable secció: la torrada de Santa Teresa amb crema d’avellana caramel·litzada i gelat de nata, i el recuit de drap amb mel de romaní. Tot ben regat amb un Abadal 3.9 que seleccionem de l’extensa i acurada carta de vins.

El Miquel es toca la barba i de tant en tant es treu les ulleres per fregar-se uns ulls que ja tenen ganes d’aclucar-se. L’hem fet deixar durant uns minuts la neteja de l’enorme cuina de l’Oníric per asseure’s a la nostra taula a explicar-nos la seva història. Recordant els seus orígens al barri del Turó de la Peira de Barcelona, no oblida com la seva mare li insistia perquè es dediqués a la cuina veient que el motivava ajudar l’àvia a fer els canelons per Nadal. “Vaig passar per moltes feines, de totes em feien fora. Tenia pasta estalviada i al final vaig decidir invertir-la estudiant al CETT”. Amb els anys, Miquel Centelles ha pogut veure el seu somni fet realitat. Oníric, li va dir la seva dona quan buscava nom per al restaurant. 