NI UN DIA A CASA
ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH / IVAN DÍEZ

La Cova Fumada, l’herència de l’àvia Maria

El Sergi, la Laura, l’àvia Palmira, el Guillem i el Josep Maria a La Cova Fumada. / PERE VIRGILI Zoom

Gent del barri, barcelonins, passavolants i turistes perfectament informats són a la cua. El temps s’atura mentre esperes el teu torn. A dins van per feina. No hi ha rètol. Mai n’hi ha hagut, i com que la gent segueix omplint el local, no s’han plantejat mai posar-ne. A la porta, el Josep Maria amb una llibreteta apunta, per estricte ordre d’arribada, tota la clientela que té ganes de passar una bona estona a l’icònic restaurant de la Barceloneta: La Cova Fumada.

Inaugurada com a bodega a mitjans de la dècada dels quaranta, La Cova Fumada era en un inici un local per vendre vi a doll als veïns, servir cafè i escalfar el menjar que portaven els clients. Va ser Maria Pla l’encarregada de començar a fer tapes i platets per a satisfacció de la gent de la Barceloneta. En aquella època no hi havia bars de tapes al litoral barceloní. Només n’hi havia algun d’aquest estil al carrer Ample, al del Carme o a prop de Correus, regentats per immigrants que havien importat aquest costum de la seva terra. L’esclat de La Cova Fumada va relacionat amb la invenció de la seva famosa bomba. El Josep Maria, net de la Maria, segueix impertèrrit sense voler desvelar la recepta aparentment senzilla d’una patata farcida de carn. Sabem que el pare és el culpable de la salsa que l’acompanya i que converteix la bomba en el millor terme per definir aquesta tapa tan explosiva en boca. El pare, a més, va comprar una barca de pesca per portar a la cuina de La Cova tot el peix fresc del dia.

Compartim taula amb una parella francesa habitual del local. Seiem amb la intenció de tastar alguns dels plats clàssics i acompanyar-ho amb algun suggeriment del dia. No ens podem estar de demanar tres bombes, dues carxofes per a cadascú i un bon plat de sardines. Ho acompanyem amb navalles del Delta, calamar fresc i un plat de bacallà amb tomàquet i cigrons. Hem començat amb cervesa i així seguim.

No hi ha postres. Com que havíem reservat una mica d’espai al dipòsit, decidim omplir-lo repetint dos dels plats que més ens han agradat: sardines i bombes. Més cervesa. A La Cova no tenen tirador, així que ens decantem pel quinto d’Estrella Damm. Carta de vins? No n’hi ha. Una fotografia del pare presideix la barra de marbre que et recorda el pas dels anys. Una de Messi i una bandera del Barça engalanen la cuina.

Fa més de 75 anys que La Cova Fumada dona servei a la ciutat. Un servei imprescindible per a la felicitat del barceloní i de qualsevol foraster amb bon paladar. El Josep Maria n’està orgullós. Han sabut mantenir el llegat, convertint una bodega de barri en un referent d’una ciutat cosmopolita i gastrònoma com Barcelona.

“Vam trencar molt lluç. Catalunya no era un país de tapes. Nosaltres vam introduir la tapa de qualitat”, ens confessa Josep Maria Solé amb el convenciment de qui se sap triomfador. Som en una època en què servir un bon plat de sardines és més innovador que inventar-se qualsevol combinació d’alta cuina. Roda el món i torna al Born.

La Cova és autèntica. Es manté tal com la va parir l’àvia Maria. Ara, amb el Josep Maria al capdavant, la seva mare Palmira a la cuina i la quarta generació al peu del canó, La Cova Fumada s’ha convertit en un espai inigualable i icònic d’una ciutat que a poc a poc va perdent els seus referents. L’essència perdura i el menjar mereix fer cua. Una cua que et permet entrar de cap a la imaginària Barceloneta de mitjans del segle passat.