NI UN DIA A CASA
ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH / IVAN DÍEZ

El Celler de Matadepera, felicitat en estat pur

El Pau, el Lluís i el Ricard a la sala del restaurant El Celler de Matadepera. / PERE VIRGILI Zoom

El Lluís està pletòric. Cada matí es lleva ben d’hora per veure sortir el sol des del seu terrat, treu el mòbil i fa una foto del cel. Després obre el Twitter i escriu: “Bon dia! És dimecres. Avanti, Matadepera!” És l’energia i la il·lusió d’un home feliç, un saltimbanqui de la vida, que ha hagut de fer equilibris i acrobàcies inimaginables per acabar trobant l’estabilitat. I ho ha aconseguit amb l’ajuda dels seus dos fills: el gran, el Pau, cap de cuina del restaurant, i el petit, el Ricard (Riqui), responsable de la sala. Junts formen un trident que és el motor d’El Celler de Matadepera, una joia gastronòmica, la casa de la família Bernils. Ja fa mig segle que els avis van començar a fer pollastres a l’ast i garrinets després de quedar-se sense feina al sector del tèxtil. Avui, asseguts en una de les sales de la casa familiar, compartim un arròs amb calamars, carxofa i costelló de porc; una sopa de ceba; unes mongetes del ganxet amb cansalada i botifarra negra; unes carxofes amb cansalada i un gall de Sant Pere a la brasa, i recordem els inicis tastant el garrinet confitat cruixent amb compota de fruits secs. El menú de tòfona que s’ofereix a la carta el deixem per a un altre dia.

De la vida del Lluís Bernils se’n podria escriure un llibre o fins i tot una pel·lícula. Sobretot si expliqués amb detall totes les seves vivències amb Ferran Adrià, Santi Santamaria, Juli Soler i uns quants referents més de la gastronomia catalana. “Amb setze o disset anys li vaig dir al meu pare que aquesta feina no la faria mai de la vida”, recorda. La seva història és la d’un noi que volia ser advocat i no cuiner, que va marxar a Mallorca per fer el servei militar, el van traslladar a Menorca i al cap d’un any va tornar a casa amb una dona i un fill. Amb vint-i-dos anys tenia dues criatures i la necessitat el va obligar a apuntar-se a un curs de cuina a Barcelona i a posar-se el davantal per transformar el bar dels pares en un restaurant. A mitjans dels vuitanta, un cop per setmana, el Lluís agafava el cotxe i pujava a cala Montjoi. Volia aprendre el que feien a El Bulli i, un dia, parlant amb Juli Soler, que era discjòquei d’una discoteca, li va demanar de poder fer aquestes visites puntuals. Va fer una gran amistat amb Ferran Adrià. Els dimarts fins i tot li feia de xòfer, i anys després el va convidar a Matadepera per fer un menú a quatre mans que encara recorda emocionat.

A principis dels noranta Michelin li va concedir una estrella que li va prendre uns anys després. En comptes de queixar-se i lamentar-se, el Lluís va decidir escriure una carta als responsables de la guia per mostrar-se comprensiu amb la decisió. “Al final, arribes a la conclusió que la felicitat és veure el menjador ple i acomiadar la gent amb un somriure”, explica mirant al seu voltant i veient que, un dia més, al Celler no hi falten els clients. Per això el Lluís està pletòric. I quan té ganes de gresca, que és bastant sovint, agafa el Twitter i comença a disparar. “Pare, posa-hi alguna cosa positiva, també, que et passes el dia repartint”, li ha dit algun cop el seu fill Pau. Però el Lluís és així. Tal com raja. “Vostè és el Saltimbanqui de Twitter?”, li pregunta algun client, i això el fa somriure quan, ja de nit, després d’un altre dia llarg, compleix amb seu ritual i escriu: “ Fin. Descompresión. Gintònic. Lee Morgan”. Demà a Matadepera tornarà a sortir el sol. Avanti!