El pollastre amb gambes de la Dolors: "La meva mare et podia fer un arròs que hi cantaven els àngels només amb una llauna de calamars"

LlagosteraSoc la Dolors, visc aquí a Llagostera, a Can Regolta, i es pot dir que cuino des de sempre... Oh, és que vaig venir aquí, que aquesta casa era la granja de la família del meu home, i a la meva sogra no li agradava cuinar. Em sembla que aquesta història l’heu sentida més d’una vegada, oi?

I així, doncs, me’n vaig cuidar jo, de la cuina, que és el meu relax i el meu ordre. Em vaig casar aquí i vaig tenir els fills aquí.

De què em ve cuinar? De la meu mare… Érem sis germans, nosaltres, i érem nens de postguerra postguerra! Teníem poca cosa, com passava a totes les cases d’abans. Però érem de pagès, i a pagès, a diferència de la ciutat, que les van passar molt magres, durant aquells anys, que van ser molt grisots, molt durs, sempre n’hi havia, per menjar. La meu mare, que era molt apanyada, et podia fer un arròs que hi cantaven els àngels només amb una llauna de calamars. Ara he vist que això t’ho fan en algun restaurant bo, que deu ser d’homenatge.

A ella li agradava molt cuinar i ens ho ha transmès a tots els germans. Gana, no n’he passat, i la meu mare tampoc. Però menjàvem el que teníem a casa. Les patates que ens collíem, les fesoles... Teníem hort, teníem les vaques, vol dir que fèiem llet, fèiem flams... Una truita de farina per sis amb un ou o dos. I fèiem conserves de tomata amb ampolles de xampany... Ah, sí... Li posàvem el tap lligat amb uns cordills per poder-la bullir. No es llençava res, tot s’aprofitava. Gana, no... No, però no teníem el que es menja avui.

Sí que m’agrada cuinar. Me relaxa. I jo, ves, faig com la meu mare. Ho transmeto als nets. He tingut sort, perquè tots cuinen. En tinc dos, els petits, que són bessons d’onze anys, que l’altre dia ens van fer una paella d’arròs per a dotze! “Quant arròs voleu? Dotze grapats, per a dotze persones?”, jo que els pregunto (perquè els ho preparo tot, això sí). “I va i fan: “Iaia, no, no! En volem tant i tant”. I em diuen el pes de cada grapat.

Jo quan vaig arribar aquí, a la granja, vaig voler-la modernitzar. Vaig dir al meu marit (que ens estimàvem molt): “Tu.. No podem viure de deu o dotze vaques que tenim a la cort”. Però no vaig ser jo sola. Ell em va seguir, em va dur voluntat en tot. Li deia: “Si no ens modernitzem ens n’haurem d’anar a buscar feina a un altre lloc”. I em va seguir.

Tots dos teníem ganes de treballar i vam fer una granja, al principi, per a 60 vaques. I saps què? Que les granges, totes, es van anar modernitzant per les dones, sí, per les dones. Vaig apuntar-me, amb totes les altres, a uns cursets a Girona. Hi vam anar tres hiverns seguits i érem 40 dones que vam començar. Un dia la setmana. Algunes encara ens veiem ara, de tant en tant. I, arran del curset, totes ens vam comprar un ordinador i vam començar a portar la comptabilitat de la casa, ben feta.

Però per fer tot això no pots estar sola. Has de tenir una persona que ho vulgui compartir. El meu home no em deia, com uns altres: “Per què te’n vas?” No, no. Jo me n’anava i si havia de munyir, aquell dia no munyia. O els meus sogres m’havien d’anar a buscar la mainada. Era difícil per a tots, però va ser un repte i a la vida se n’han de tenir, de reptes.

A la majoria de granges, al marit no li agrada portar papers. Els agrada més el tractor, que és una feina tan dura i tan important... Al meu no li agradava. Li havia fet una broma, moltes vegades: “Un dia puc marxar de casa amb tots els diners i no ho sabràs!”

La cuina catalana tròbot que s’està perdent. El meu fill té un cunyat que és italià. Sempre, sempre parla d’Itàlia. “La cuina d’Itàlia aquí, la cuina d’Itàlia allà. I jo penso que la cuina catalana és molt rica, també, i aquí no hi ha mai cap cunyat que en parli! No la transmetem. Jo a casa sí. Jo sí, però el dia a dia, el jovent… Li costa molt i als restaurants tampoc ho trobem... Et portaran aquell plat tan maco, però no serà un guisat d’ànec amb peres. És molt trist que es perdi el xup-xup. I ja ho sé que no hi ha gaire temps, però reunir la família i dir “avui cuinem plegats...” Els italians ho fan.