Un trepat que és Foraster i no és foraster; la meravella de la Conca que vol sol i sòl

"El trepat... El trepat és molt... trepat”, diu, somrient, l’enòleg Ricard Sebastià Foraster, perquè és una varietat que sap tractar, que entén: la fa brillar. Avui el viatge és a la Conca de Barberà, aquesta DO endreçada, polida, emocional, que té el trepat per bandera.

“Jo he vist sempre vinyes a casa”, fa. “Soc d’aquells que van fer el BUP i el COU. Vaig començar dret, però em passava els dies al bar, jugant a la botifarra. El meu tiet, Josep Foraster, és qui va decidir que el celler fos el que és avui: abans, veníem el vi a la cooperativa. Quan va morir, jo tenia divuit anys. Era l’any 99. Abril. Va embotellar la seva primera anyada, però ja no la veure al mercat... Llavors l’avi va demanar a la meva mare si voldria ajudar a seguir amb allò que ell havia començat. La meva mare tasta molt i molt bé, però no beu. I jo també els vaig voler ajudar. Vaig fer el mòdul d’enologia i, saps què va passar? Que em vaig anar engrescant”. Somriu, calla un instant i diu: “Jo només faria trepat. Faig ull de llebre i cabernet en record del meu tiet Josep”. Diu això, i trobo que és un homenatge bonic, perquè és un cupatge que envellirà molt bé i tindrà una llarga vida.      

El celler d’avui, Mas Foraster, és el segon de la Conca en fer trepat negre. El primer és el celler Carles Andreu (un dia, també hi haurem d’anar). El trepat, aquesta varietat nostra, nostríssima, és un raïm ovalat (hem de mirar el raïm com se’l miren els nostres paisatgistes principals: els viticultors), de poc color a la pell. És resistent, com els pagesos, té el cicle llarg, de manera que el clima que ens caurà al damunt –sembla ser que saltarem de l’estiu a l’hivern sense la tardor– no li va malament. “Morirà després que els altres”, vaticina en Ricard. El que el faria patir, però això no sé si ho podrem evitar, tampoc, foren gelades a l’abril.

Un supervivent

El trepat va resistir –no el van arrencar, vull dir– perquè se’n feia cava. Quan aquest enòleg que jugava a la botifarra va treure’n la primera collita, del 2009, que va sortir el 2010, la va vendre sencera als Estats Units. “Aquí no ho entenien!”, diu. I per què? Pel color. “A les carreres d’enologia, fins fa cinc o sis anys, als estudiants els deien que el vi havia de tenir color. El color sempre el marcaven molt”.

M’agrada molt aquesta fe, aquesta visió de futur, aquesta manera de posar-se de cara a la pluja, i no d’esquena, perquè en Ricard, el que no vol, amb el seu trepat, és extreure-li color. Ara el fa en fudres i bota vella, perquè així la bota queda en segon pla i no en primer pla (la 2009 la van fer en bota nova). Ja veuen, doncs, que busca –i troba– un vi despullat, un vi que et dona tot el que té, però que no es maquilla i on no hi ha res que sobresurti (perquè allò que sobresurt, tapa). Em fa pensar en la bellesa del romànic. Cap artifici. No cal.

Aquest trepat que avui els demano que gaudeixin és de sis vinyes diferents: la més vella és el del 1929, la més jove del 1994. Però quan, en els propers anys, tornin a tastar-lo –ho faran– en tindrà vuit, perquè a Mas Foraster van sempre en cerca de vinyes velles o cultivant-ne de bell nou. “Que mai s’hagi d’arrencar!” I què busquen? Els sòls calcaris i argilosos característics de la Conca orientats a l’est, perquè així tinguin moltes hores de sol, que d’aquesta manera maduri homogèniament. Ja ho veuen. És qüestió de sòl i de sol.

I ara tastin. Els passarà una cosa molt sensorial i molt física a la vegada. Els entrarà com un triangle a la boca. Al centre, la punta d’aquest triangle. Lleparan pebre blanc, aquest pebre blanc de les patates al caliu, però si tenen un dia juganer hi podran trobar més pebres. El rosa? Hi trobaran altres espècies, i hi trobaran la fruita. Sentiran que és un vi que els neteja la boca, per anar menjant, per exemple, un arròs amb ànec, mare meva. A aquest raïm que pot madurar sense la tardor, li va molt bé la cuina de la tardor. Perquè el vi d’avui és una mitja paradoxa. No pot ser més alegre i no pot ser més profund.