Kiko Amat: “Vinc d'una cultura de no-moderació. Ningú beu pel gust de les coses”

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) porta més de cent tatuatges i, mentre parla, es recol·loca el bigoti i les arracades. La repetició constant de moviments –diu–, com les bromes i paraules que es repeteixen en els seus llibres, i les pel·lícules que revisiona una vegada i una altra, li agrada i sempre li ha anat bé. Al febrer va publicar el seu darrer llibre, Dick o la tristeza del sexo (Anagrama), i aquest novembre serà un dels representants de la literatura de Barcelona a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

Tens moltes teories sobre el menjar.

— Teories subjectives de merda. No tinc una teoria all-encompassing, universal. Però tinc un recel natural cap a l'obsessió gastronòmica dels nostres temps, que podríem dir que té quatre potes.

Ens serveix.

— Primer. A casa meva, quan jo era petit, hi havia una combinació delirant de passotisme-control paterno-granparental. A la meva adolescència, per exemple, jo podia tornar a les cinc de la matinada, taja com una mona, amb un ull penjant, i ningú em deia res, però no em podia saltar el dinar del diumenge. El dinar del diumenge era beyond catastròfic saltar-te’l. Com en moltes cases de classe obrera, se sacralitzava el menjar. També perquè els meus avis venien de la Guerra Civil, la gana… Jo tinc un puto trauma amb seure a taula.

Per què?

— Em crea un desasosiego heavy. L’associo a aquells dinars quasi missals on cada plat l’havia preparat la meva àvia deixant-s'hi la pell anant quatre cops al mercat en una setmana. Semblava que tenir ressaca i no poder menjar-te les gambes era una escopinada a la cara de la meva àvia i tots els seus valors.

Ja tenim la primera pota.

— La segona part és que, durant una època de la meva família, del 82 al 90, molts àpats familiars estaven tenyits d'un tipus molt particular de tensió en moltes direccions: conjugal, paterno-filial, heavy. Heavy no d'“intervenció dels serveis socials”. Però jo vaig passar una dècada tement seure a sopar. Jo no volia sortir de la meva habitació, on llegia Spiderman, o em masturbava, o escoltava rock and roll. Un àpat era sinònim de conflicte.

Encara avui?

— Malgrat que la meva àvia i la meva mare eren grans cuineres, aquestes experiències em van crear un rebuig instintiu contra la serietat dels àpats, contra la sacralització dels putos menjars. Ara ho he vençut una mica, això, perquè he tingut fills i els he criat en una atmosfera estimadora. Però, igualment, a la mínima que he pogut he trobat un buit legal per evitar seure a taula amb els meus fills. Tot per no tenir un àpat seriós. Estem junts, som feliços, mirarem una sèrie al·lucinant, però no cal ser a taula. 

Anem per la tercera pota.

— Per una sèrie de raons, potser perquè era un nen grassonet i poc atlètic, potser perquè una nòvia ultraxunga em va dir que estava "gordo" –que no ho estava, i em va traumatitzar– vaig tenir una època de dismòrfia corporal. No extrema, ni de bon tros. No vaig arribar a anar a cap especialista, ni a ser hospitalitzat, ni a res d'això, però sí que vaig perdre pes d’una manera ostensible. Això va acabar de conformar una relació ambivalent i no del tot amigable amb l'alimentació.

I la quarta?

— La cultura de la classe obrera, la cultura dels meus amics i meva, és una cultura de menjar merda. Sopar quicos i pipes. A mi em molava. Era molt feliç menjant quicos i fotent-me birres. Era un puntal de la meva alimentació. Per això, quan em trobo un apropament que jo crec que és elitista i sacralitzat del gurmetisme… Me la sua. Realment, no tinc cap connexió amb la cultura del menjar.

O sigui que un menú degustació de 150 €…

— Uau! Què dius!? Ni 150 ni res. Em sembla delirant. Realment, jo podria passar sense res, fins que agafés escorbut. A la sèrie Black books hi havia un personatge que tenia la teoria que els miralls de la secció de verduleria i fruiteria no són perquè vegis el gènere, sinó perquè vegis la mala cara que fas i diguis “Ostres, m’hauria de menjar una taronja”.

¿I sobre el món del vi serveix la mateixa teoria?

— La mateixa. Tot el que he dit del menjar és perfectament aplicable al vi. Jo vinc d'una cultura que no només és de la birra, sinó de la birra industrial. És una cultura que precedeix la cultura de la cervesa artesana, que respecto, tot i que és una mica de cincuentón que necessita un projecte. És com fermentar baies. No és el meu pal. Jo vinc de la cultura de la mala birra.

I "mala" vol dir…?

— Birra industrial sense cap pretensió. La que es produeix en massa. En concret, la de Barcelona de tota la vida. I fins i tot de marca blanca. En realitat, no hi ha una grandíssima diferència entre la cervesa industrial de marca i la de marca blanca. L’únic problema és que tenen una graduació més baixa, i si vols adquirir el puntillo necessari per oblidar-te de les tragèdies quotidianes –que són tres birres–, necessites més graduació.

¿L’alcohol forma part del teu dia a dia?

— Vinc d'una cultura alcohòlica, en el millor i en el pitjor sentit de la paraula. La ingesta d’espirituosos –no salvatge, sense entrar en patologies malaltisses– em sembla bé. La que no ocasiona drinking and driving, ni matar gent i tal. 

A Un home intranquil escrivies que “la vida dels no bevedors ha de ser terrible”.

— Això està basat en una cita que va dir un anglès que ara no recordo. Un dels meus anglesos. “Em sap greu per la gent que no beu perquè quan es desperten al matí i surten del llit… És com millor se sentiran en tot el dia”. Crec que l'alcohol, amb tot tipus de cauteles, pot tenir beneficis, com a ciutadà i com a artista.

Com a ciutadà?

— L'alcohol pot posar en perspectiva els inconvenients. A la vida, un ha de saber distingir entre inconveniències i problemes. Molts cops, inconveniències semblen problemes. T'asseguro que després de tres birres veus què és inconveniència i què és problema molt clarament. Els problemes seguiran allà a les tres, deu, quinze birres, fins i tot magnificats. Les inconveniències es fan petites. Per a mi, és una bona prova de laboratori.

I com a artista?

— L'alcohol –en el meu cas, la birra– afavoreix el pensament abstracte. És un mite total que es pot escriure begut. Es pot escriure, però malament. Es necessita una concentració focal. Però, si estic encaixat, de cop i volta la birra em fa crear associacions que no crearia.

Una altra cita: “Gràcies als bars soc el que soc”.

— També vinc d’una cultura oral. No subestimis el poder de l’avorriment d’extrarradi d’un adolescent. Als parcs, a les places, als patis del col·le, als bars, parles, parles molt. Parlar i explicar històries és la base absoluta de tot el que faig i el que escric. Més que les meves lectures, que les meves influències literàries, el meu primer aprenentatge va ser estar amb gent retòrica. Gent que explicava merdes seves tota l’estona. I encara més: que no només explicava merdes seves, sinó que tot ho explicava amb humor. Per defecte, transformaven la pena en anècdotes, per travessar-la. Era un universal: no hi havia ningú que expliqués la pena com a pena, la pena com a victimisme, la por com a por a la por. Tot es passava pel filtre de l'anècdota i de la cosa còmica; editaves la història perquè fos explicable i entretinguda, perquè fos divertida dins de la tragèdia. Això crea una aparença de curació. El meu llenguatge ve d’aquí.

Si parlem de vins, en què penses?

— En els vins increïblement forts de la Terra Alta. Em recorden quan era petit i la meva àvia i el meu avi portaven garrafes de vi de Gandesa. Omplien la bota. De petit no, però de més gran en vaig prendre.

Tens alguna preferència?

— No en tinc ni idea de vins, però suposo que portant molts anys en aquesta terra sé distingir entre increïblement abjectes i picats i alguna cosa que estigui bé. He viscut entre humans i he hagut de fer veure que era com ells. Però és cert que de forma sentimental i emocional, sense pensar-hi, penso en el vi fort dels avis i en els moscatells i les misteles.

Amb els amics en sols prendre?

— Tinc amics que, jo què sé, potser perquè els sobra el temps, s'han dedicat a fotre's en el món dels vins naturals. També ho respecto, i em sembla guai que portin vins naturals a casa meva. I he d'admetre, amb gran recança, que alguns m'han donat bastanta menys ressaca. Així que potser el mite és una mica veritat. Cosa que no justifica els preus forassenyats.

O sigui que el vi l’associes amb la ressaca.

— Sí, però perquè vinc d'una cultura de no-moderació. Ningú beu pel gust de les coses. Es beu pel puntillo que culmina en una taja divertida, no patètica.

¿Beuries vi si no servís per emborratxar-se?

— L’altre dia l’hi vaig preguntar a un amic meu, d’una classe completament diferent, i em va dir que a ell li agradava tant el gust del vi que tant de bo no emborratxés, perquè en beuria més. Crec que és un dels pocs cops en la meva vida que he estat diversos minuts sense contestar. Ni tan sols entenia el marc de referència de la frase. Com? Què? Per què? Com diu el Sheldon Cooper de The Big Bang Theory: “This is rotten grapes!”. No és més que raïm podrit.