Senyores i senyors, amb tots vostès la garnatxa peluda!

La Núria Altés, la meitat d’Herència Altés, parla de la varietat garnatxa peluda amb amor, passió, somriures i serenitat, perquè sap que té un tresor, i ho ha sabut sempre, des de nena, quan veia arribar els tractors, que venien al capvespre, de veremar-ne. I a contrallum, aquest raïm únic, poc acolorit, es veia vermell. “Està verda”, els retreien els que no en sabien. I ells contestaven: "Que no, que la borruda no té color!” Ella, que és de Batea, en diu “borruda”, d’aquesta garnatxa tan rara i particular, perquè justament, esclar, té borra. I aquesta borra és en realitat una resiliència, una adaptació. És el moment, lectors, d’endinsar-se en La Pilosa, aquesta garnatxa tan, tan, tan fina, tan única al món, que té l’elegància d’aquestes pageses dels contes que després resulta que són fades. És un monovarietal de garnatxa peluda, o garnatxa grisa o garnatxa roja, o lledoner pelut...

La Pilosa, nascuda per primer cop el 2015, l’elaboren ella i l’altra meitat del celler, en Rafael de Haan, nascut a Kent però enamorat de la Terra Alta (i d’ella). La borruda desenvolupa aquest pèl, com el romaní, per la calor, per ajudar-se a transpirar. S’adapta al secà, que és el que hi ha a la Terra Alta. I és per això que és una varietat que, simbòlicament, és una manera de reivindicar la saviesa de la pagesia. Quan la Núria, deu fer uns trenta anys, treballava a la cooperativa de Batea, a aquesta garnatxa no se li donava gens de valor. Se la menystenia. Els pagesos pensaven que “els la tirarien enrere” per això, perquè “estava roja”. Però el miracle és que a la Terra Alta se’n va mantenir. Per què? Perquè la donaven d’alta com a garnatxa negra. Si un dia la poden observar, veuran que efectivament és peluda, i té el gra de raïm més gros i la pell més gruixuda.

L’etiqueta d’aquest vi és una dona barbuda, perquè el que hi ha a dins de l’ampolla és una al·legoria de la dona, en totes les seves formes. Peluda, grassa, prima, rebel, salvatge... A les etiquetes d’Herència Altés sempre hi ha dones. Perquè les dones sempre han estat al camp.

La Terra Alta fa camí

Si fins fa poc, aquí, les cartes de vi no contenien cap Terra Alta, ara les coses han canviat molt i als grans restaurants, d’aquí i del món, hi ha piloses. L’exportació sempre ha sigut molt més oberta. Podríem canviar el refrany i dir que “hostes vingueren que allò de casa valoraren”. Quan aquí aquest estil de vi no s’entenia, al món sí. Entenguem-nos. Què no és, La Pilosa? No és un vi d’aquests “de tota la vida” que els experts anomenen “caldo”. No és facilot, classicot, no és dels que es poden tallar amb ganivet (i no dic que no em diverteixin, també, segons com, aquests vins). És una varietat molt fina, amb menys estructura. El temps els ha donat la raó.

La veremen amb molta cura, a mà: fan una primera selecció a la vinya, per evitar la pansa, tot i que deixen molta massa foliar per fora per protegir-la dels cops de calor. Llavors, cap a la desrapadora, que destria, i cap a fermentar amb ciment amb el cinquanta per cent de raïm sencer, que així l’aportació de la fruita, que tant ens agrada, serà una explosió. I l’envelliran amb fudres de 5.000 litres de roure austríac. Intentaran, per damunt de tot, i a fe que ho aconseguiran, no emmascarar, respectar les aromes de la varietat. La fruita negra –com la mora–, les espècies...

La Pilosa té una boníssima acidesa i, sobretot, quan te la beus notes que t’acaricia la boca. La verema de la collita dinou, la que els proposem, va començar a l’agost, però ara ja és la norma. A la Terra Alta va ser un any càlid. No és novetat, tampoc. Al mercat, ara mateix, hi ha l’anyada vint, que, com la seva germana petita, és art contemporani del més plaent. “Fer vi és una manera elegant de despertar emocions”, diu la Núria Altés.