Pilarín Bayés: "Malgrat la distància, la verema em recorda la matança del porc"

És de la generació dels berenars de pa amb vi i sucre. Què en recorda, d'aquells àpats?

— Curiosament, a casa nostra no en preníem perquè el meu pare era metge i creia molt en la medicina preventiva. Probablement perquè havia vist alguns casos i li feia molta por l'alcoholisme. Però quan anàvem a les altres cases ens n'atipàvem, de pa, vi i sucre. Era una cosa que era costum i molt bona. Ara bé, a la meva mare sí que li agradava molt el vi i n'entenia.

¿Aquest és el primer record que té del vi?

— N'hi ha un que encara ve d'abans. Allà on vaig néixer jo, que era una casa antiga, teníem celler al pis de sota. No teníem gaires vins, perquè era la postguerra, però sí que recordo molt la bota que estava en un racó i on es guardava vi ranci. Feia una olor! Malgrat que no en bevíem gaire, només amb l'olor que feia semblava que ja feia festa i tot anava bé. Per a mi el celler era un lloc de joc, perquè tenia una presència que ho feia especial, era fosc, subterrani i sempre estava tancat, però quan algú baixava a buscar vi ranci, nosaltres anàvem al darrere!

Quan va començar la relació de fit a fit amb el vi?

— Penso que el canvi va ser quan vaig baixar a viure a Barcelona, on vaig anar per estudiar la carrera de belles arts. Fins llavors no havia vist que fos gaire usual tenir vi, i menys a Osona. Un dia fins i tot recordo que em va fer mal; llavors vaig aprendre que era una cosa molt bona, però que s'ha de mesurar molt.

De fet, la seva relació amb el vi també ha estat amb el dibuix. Molts cellers com Llopart, Vendrell Rived i Marco Abella li han encarregat els dissenys de l’etiqueta. Com s'ho fa per crear il·lustracions diferents d’una cosa tan poc tangible com és el vi?

— Potser el més complicat és que se m'associa a un dibuix que està pensat per als nens petits, però al final pot acabar lligant. Nosaltres mateixos hem fet un cava que és el Patufet o des de Llopart em van encarregar il·lustrar un llibre sobre la seva família amb la intenció de recaptar fons per a la Fundació Amics Joan Petit Nens amb Càncer. A més, aquesta tendència nova, d'encarregar etiquetes per a vins a artistes pictòrics o il·lustradors, em sembla una idea molt original que ens permet sortir una mica d'allò a què com a artistes estem acostumats. Al final fer il·lustracions sobre aquest món és molt senzill perquè té una iconografia molt rica. Per exemple, he dibuixat alguna vegada un petit Bacus, el deu del vi, i també els camps de vinyes i els mateixos ceps són elements estèticament preciosos.

Ha dit en diferents entrevistes que de cuinar no en sap i que no li interessa massa, però, en canvi, pot parlar molt sobre vi. Com és?

— La cuina és un art, i això de les arts funciona com un nen petit que fa un dibuix. Si et diuen "que bé que dibuixes!", t'animen a seguir, i el mateix passa amb la cuina. Quan he cuinat no he tingut èxits clamorosos, la veritat. Llavors, no m'he animat gaire a cuinar. Sobre el vi tampoc en sé massa; a més en puc beure molt poc perquè tinc diabetis. El vi penso que és aquest complement mediterrani, que ve, com diem a missa, "de la vinya i del treball dels homes", perquè cal sempre recordar la feina que hi ha darrere d'un bon vi. De fet, alguna vegada que he anat a veremar m'ha semblat un moment molt entranyable. Malgrat la distància, em va recordar força la matança del porc, una cosa molt d'Osona, i que tant una com l'altra reflecteixen molt l'esperit nostre de ser "de pagès". Al final és com una festa, però hi vas per ajudar i treballar perquè, si no, no et tornaran a convidar!

Una de les coses que es fan en aquestes menjades és brindar. ¿Recorda algun brindis en especial?

— El meu marit ens feia brindar a tots, com les agulles del rellotge, i tothom havia de dir un desig. Els convidats i els de casa, tothom. Era un ritual molt maco. Per exemple, els nens sovint demanaven desitjos pels cavalls, que es curessin, que es posessin sans... De fet, el simple fet de brindar ja és un ritual igual que encetar les ampolles de cava. A més m'encanta el soroll d'encetar una ampolla, és un esclat d'alegria i és imprescindible per a una festa.

Quins eren els seus desitjos?

— Si pogués demanar un desig utòpic diria que s'acabessin les guerres en general, la d'Ucraïna, la de Gaza i aquelles de què no ens assabentem, com la del Iemen. També demanaria que es resolguessin els problemes que tenim a Catalunya amb l'ensenyament; és una llàstima perquè tenim una gran tradició pedagògica. Hauríem de ser capaços d'incorporar tots els nens que arriben de països diferents a l'escola, tots ells són el nostre futur. Si això es resolgués, encetaria una ampolla de cava ben gran!