De Galícia a Barcelona: la qualitat i el llegat a cada plat

Josep Dopazo és la tercera generació d’una família que des de fa anys ens fa molt feliços a tots. Dirigeix la Marisqueria Dopazo a Sant Andreu, un negoci que van posar en marxa els seus avis a Ourense l’any 1940 i que van establir a Barcelona els seus pares, l’any 1969. “Primer van fer aterrar el negoci al barri de Verdun, i al cap de dos anys ja vam venir a Sant Andreu”, afina el Josep. Ell precisament va ser, qui l'any 1985, va donar l’impuls definitiu al local. “Vaig decidir fer reformes, comprar els locals del costat, ampliar i canviar-ho una mica. Hi vaig posar un aquari a l’entrada i vaig apostar per donar més qualitat en el producte”, apunta el Josep. Una qualitat que no ha baixat mai. “De sempre hem portat el peix i el marisc de Galícia. És un dels nostres punts diferencials”, diu orgullós. Amb els aperitius ja comprovem que el producte és de primeríssima qualitat: gambes a l’allet; escamarlans del nord a la planxa amb ceba i gambes a la planxa. De primer demanem una mariscada amb DO gallega, i el Clos del Mas, el vi negre del Priorat ens acompanya mentre degustem el que hi ha al plat: escamarlans, calamars, navalles, gambes fresques i escopinyes. Ara que ja hem tastat el marisc, toca la carn. Compartim vaca madurada en dos formats, el tataki amb pebrots del padró i patates fregides i l’entrecot. “La carn també ens la porten de Galícia”, apunta el Josep. Les postres, canyetes de crema pastissera amb xarrup de Pedro Ximénez, i els rotllets d’Idiazabal amb codonyat i gelat de mascarpone són l’especialitat de la Verònica, la filla del Josep i per tant l'ambaixadora de la nova generació (la quarta) del Dopazo. “El futur del negoci està assegurat. A mi encara em queden anys, però és un orgull que ella ara estigui aquí”, diu el Josep. De fet, la Verònica no s’ha mogut mai de les cuines del restaurant. “Quan era petita passava hores al seu bressol aquí dins, i de més gran tenia la seva cadireta. Podríem dir que ha nascut aquí”. L’orgull més gran del Josep és la barreja de generacions que ara es troben a les cuines del Dopazo, perquè la seva mare, la Maria Aurèlia, encara hi passa per donar un cop de mà. “Només la deixo que hi estigui tres hores, però fa de tot: pela patates, el que calgui”. El present, el futur i el passat continuen cuinant al Dopazo. Amb una història tan arrelada a la tradició i una passió que es transmet de generació en generació, el Dopazo és un llegat viu que continua conquerint paladars i cors a Sant Andreu. Amb aquesta barreja de tradició i innovació, segur que continuaran sent un referent de la gastronomia gallega a Barcelona.