És el mes de les bombolles: quatre escumosos que no us podeu perdre

Mes de desembre. Som a punt per fer l’acte més civilitzat del món, que és “celebrar al voltant de la taula”. Per això, aquest diumenge us proposo quatre ampolles de bombolles. I perdoneu la rima, però és que em costa molt dir-ne escumosos. He fet una tria transversal, espero que útil, en tot cas des del cor, que no té cap altre interès que imaginar que us agradarà tant com a mi, estimats coneguts desconeguts.

Comencem amb la DO Cava. Us proposo un Privat Atelier, 2018. La sola ampolla ja “fa festa”. Si, per exemple, la nit del tió feu ressopó i pessigueu quatre formatges ben triats, us anirà molt i molt bé, perquè us netejarà la boca. També és fantàstic per als aperitius (però en qüestions de maridatge, com d’amor, tot està bé). Surt d’una finca penedesenca de Castellví de la Marca. Diria que el Privat va ser un dels primers caves ecològics que es van fer. Conté macabeu, xarel·lo i parellada, les tres varietats caveres, i una mica de chardonnay. És, com tots els de la casa, un reserva o —com se’n diu ara— de “guarda superior”. M’agrada molt, i quan a les cases me l’ofereixen en arribar, em sento molt benvinguda.

Seguim amb un altre cava, del mateix any, així es pot jugar. Us proposo el Guillem Carol Brut Nature Gran Reserva 2018. El cupatge d’aquestes bombolles sempre és una base de xarel·lo amb parellada i chardonnay, però a l’anyada divuit hi van afegir una mica de Pinot Noir. Això va suposar una gran discussió familiar. L’enòleg, l’Albert Pica, i el propietari del celler, Guillem Carol, van haver de convèncer el pare d’en Guillem, que no volia de cap manera “una varietat forana”. Per mi, és un encert. Li dona finor, el fa molt vibrant. Aquest és el més transversal del celler. No és ni un reserva jove, ni el d’onze anys, ja amb el meravellós punt d’oxidació. M’encanta aquest cava.

Seguim a Cava, però anem al 2012! Destapem, alegres i un xic commoguts, el Guilera Green Xarel·la, 2012. Un xarel·lo cent per cent. N’hi ha pocs, i aquest, a Lavern, el Penedès, m’agrada molt. Es diu “xarel·la”, en femení, perquè el van treure quan va haver-hi les grans manifestacions del Dia de les Dones. L’enòleg, Jordi Guilera, i la seva germana, Marta, van voler convertir en dona la gran varietat del Penedès. Per això a l’etiqueta hi ha una nimfa, diria que molt cavera i molt aventurera. El vaig tastar als Premis Vinari —va guanyar-ne un— i en recordo una frescor meravellosa i un toc cítric, de poma àcida, que em va enamorar. Tot i la criança hi trobareu, són allà, encara, els aromes varietals. M’imagino, perdoneu el pecat, tirant una mica de Xarel·la en una ostra i menjant-me-la. Espero que fent això no vingui el dimoni escuat dels winelovers a clavar-me un llevataps a l’espinada.

I acabem amb un Corpinnat. Un corpinnatàs, diria jo. Gramona Imperial Gran Reserva Brut, 2007. Mai ens acabem de creure que bons que som, excepte si ens ho diuen els de fora, de manera que no puc deixar de dir que una publicació tan prestigiosa com The Champagne & Sparkling Wine World Championships l’acaba de considerar el millor escumós biodinàmic del món en format màgnum i el millor Corpinnat. L’anyada que teniu a les mans, la 2017, és la primera que fan biodinàmica. Això no és gens fàcil, perquè l’Imperial surt de 21 finques diferents!

D’aquest Gramona Imperial es diu que “pot jugar a la lliga dels bons xampanys”. Jo els diré, però, que és un escumós que agrada molt als que agrada l’escumós i agrada molt als que no agrada l’escumós. Imprescindible. L’Imperial sempre té xarel·lo, macabeu i un xic de chardonnay, però en aquesta anyada, a més a més, hi ha una mica de parellada. El podeu posar on vulgueu: en un àpat, de dalt a baix, amb l’escudella, amb un capó, en un dinar d’empresa. Tinc un amic sommelier que m’explica que en un restaurant, un cop a la setmana, una parella, qui sap si clandestina, demana sempre, sempre, un Gramona Imperial, com a preludi de l’amor.

Brindeu molt, i recordeu que us heu de mirar els ulls.

Amb el suport de: