Gerard Quintana: "Nosaltres hem maridat el rock i el vi"

¿El vi pot ser un bon acompanyant per a una cançó de rock?

— I tant! Mira si ho és que amb els companys de Sopa de Cabra sempre tenim dues ampolles de vi al camerino. Passem força hores als espais on toquem. Per això normalment sopem al camerino i el vi és la beguda que ens acompanya. Encara que és cert que el rock s'associa més a la cervesa, o al whisky amb Keith Richards o la Janis Joplin amb el seu Jack Daniels o Bourbon, i tota aquesta mítica. Però penso que això va molt amb la cultura de cada lloc i, en el nostre cas, som de cultura de vi. Nosaltres hem maridat el rock i el vi, que fa que el rock agafi una dimensió més rural, potser s'assembla més a un country.

Quin gust té aquest maridatge?

— Nosaltres vam fer un vi amb la gent de la Vinyeta quan Sopa de Cabra va fer 25 anys. Vam quedar amb ells uns quants dies, vam fer tastos, vam barrejar i al final ens va sortir el vi. Definitivament, és l'objecte de marxandatge que ha tingut més èxit. La gent se n'enduia caixes. També crec que a partir d'una certa edat la gent ja no compra tantes samarretes. Vam optar per un vi negre amb cos, un vi de qualitat, però que segurament l'has d'acompanyar... d'un bon rock [riu].

Quin és el vi que us acompanya als concerts?

— No en tenim un de concret. És maco que sigui de la zona on anem. A més, de vegades, si són petits cellers que descobreixes, encara millor. Això normalment ho fem en col·laboració amb el lloc on tocarem. Nosaltres només els hi diem "Que sigui vi de la terra", i així és una sorpresa. Encara que jo no bec vi abans dels concerts perquè no menjo. No m'agrada sortir amb el cos al servei de la digestió, vull que estigui al servei del concert.

I a casa teva quin vi tens?

— Durant un temps vaig beure molt vi del Penedès, perquè el meu pare treballava en una oficina de representació dels vins Torres. A la meva mare li agradava el Viña Esmeralda, un vi molt afruitat, que sembla com un caramel. Amb el temps he tornat a tastar poc el Penedès, perquè penso que són molt de blancs i jo no ho soc gaire. En canvi, tenen caves, especialment del celler Llopart, que m'agraden molt. Seria difícil escollir una denominació d'origen, però quan vam decidir fer vi, ho vam fer a l'Empordà. Però si n'hagués de dir algun altre, a casa sempre tinc molt de Montsant.

Quin és el preu més alt que has pagat per un vi?

— Un Pingus, segurament, aquestes de Viña Tondonia que estan valorades entre 1.000 i 3.000 euros, però, esclar, ho recordaré sempre, i ens vam fer amics només de passar mig dia junts. Però no cal que un vi valgui molts milers d'euros perquè sigui bo. Sí que és cert que al món del vi també hi ha una dimensió de negoci i que un vi és un valor.

Sempre beus acompanyat?

— Puc entendre que algú begui sol, però no és el meu cas. Per a mi és un element socialitzador, de fa molt temps. Per exemple, les setmanes que estic sol a casa, que cuino d'una manera més senzilla, ja no em queda espai per al vi i llavors bec aigua. Però, en canvi, sí que és una eina molt poderosa per obsequiar algú i crear un vincle. És un regal que es comparteix, que el comentem, que és efímer, però que al mateix temps queda en el record. També hi ha certs menjars que es fa difícil no acompanyar-los d'un got de vi.

Quin és el teu primer record sobre el vi?

— El primer que recordo és el vi a terra. Per arribar a la casa on vaig viure fins als sis anys a les Ferreries Velles de Girona havíem de creuar un celler, que s'hi podia entrar per dues portes. El senyor Lluís ens deixava passar per la porta que donava a la botiga per entrar a casa perquè suposo que pensava que la mainada feia alegria. Jo recordo que la gent anava amb les botes que ell omplia, amb una barreja de vins o només un sol. El cas és que tot això regalimava a terra i sense adonar-me'n, abans de tastar el vi, el vaig trepitjar. Aquesta sensació de plantar les petjades a terra que tenia aquell color entre marronós i vermell la recordo molt. Però també l'olor forta del vi que ho impregnava tot. I per a mi era l'olor d'arribar al carrer de casa.

Poca gent té una vinculació tan forta amb el vi des de tan petit.

— Sí, i no vaig adonar-me que això no era habitual fins que vaig començar a viatjar i em vaig adonar que aquests records no són compartits per la resta de gent del món. Anar a l'Índia, el Nepal o la Xina em va permetre reconèixer que tot allò formava part de la meva identitat. Veus que allà el vi és una cosa molt més cara i molt més excepcional, fins i tot si parlem de França. Però sobretot els viatges m'han servit per adonar-me que jo formo part de la cultura del vi. Per exemple, al Marroc recordo veure gent anar a llocs molt mal vistos per beure vi. Als països que no són de vi, tenen mal beure, beuen de pressa, segurament per la por de ser descoberts.