Pascona, un Montsant que explica l'extraordinària història d’una nena de postguerra, i que avui té vuitanta anys

El vi d’avui és fruit d’una història extraordinària, tan fascinant que ja aviso que, pel que fa a mi, no es quedarà aquí. Tenim un Montsant, garnatxa i carinyena, de ceps d’entre 60 i 80 anys, de l’anyada 22, quan començava la sequera. A la finca, que està escripturada l’any 1827, sempre hi ha hagut cultius, sobretot avellaners. Penso, esclar, que als anys vuitanta un sac d’avellanes de cinquanta quilos valia el mateix que dos mil quilos de raïm. El raïm es duia a la cooperativa. El vi d’avui ve de la part més granítica de la finca, en una zona abrupta que mira a l’est, però l’aixopluga una muntanya que tot el matí fa obaga. El Toni Ripoll, fill de la protagonista d’aquesta història, m’explica –tot contemplant la posta de sol– que el primer vi de la finca el va fer son pare, sota la DO Tarragona. El Pascona. I ara, anem-hi.

La família Pascó “estava ben posicionada a Falset”. Tenien aquesta finca i els diumenges hi anaven “a passejar”. No en vivien. Però les coses van canviar. La finca va passar a mans de les dues hereves Pascó. Es deien Mari Pau i Guadalupe Pascó, i eren cosines de l’àvia del Toni. I vet aquí que aquesta àvia es va posar molt malalta quan va tenir la quarta criatura. I què va fer? Va repartir els tres fills grans entre la família. Un a cal padrí, l’altre a ca l’oncle i la nena de deu anys, la mare del Toni, a les cosines Pascó, que tothom anomenava “les Pascones”, que eren dues dones que trepitjaven fort. Quan va arribar la nena tenien uns 50 anys i eren solteres. Havien estat promeses, sí, però van patir un dels sotracs de la guerra. Els dos xicots sortien del cine i van ser capturats (per la part republicana), i se’ls van endur amb “l’òmnibus de la mort”. Van afusellar-los davant de la tàpia del cementiri. Les dues gairebé viudes es van quedar del tot trasbalsades.

I va i amb aquestes que els cau una nena del cel. I aquesta nena omple la casa d’alegria, de coartades, de jugar a nines, de regalies i de colors. Feina, escola, vacances, llaços i vestits. Totes dues Pascones vivien de rendes. Es van poder permetre viatges: “Viatjaven molt, a la postguerra, amb ella”.

Una nena en custòdia compartida

assen els anys. La nena creix, s’adona que a la finca “li foten lo pèl los mitgers”. La noia els diu: “No us fan los tractaments, us en foten la meitat, a partir d’ara ho portaré jo”. I la noia s’encarrega de portar la finca. I vet aquí, però, que un dia la mare de la nena truca a la porta. “Ja estem recuperats, ja mos podeu tornar la nena”, diu. Les Pascones, esgarrifades, li diuen que si tornen la nena es moriran de pena. I la nena, com en una custòdia compartida d’abans, per acontentar les tietes i la mare, s’està entre setmana amb les unes i el cap de setmana amb l’altra. Les cuida fins al final, i la finca acaba sent la seva herència. El pare del Toni, marit de la jove hereva, l’Assumpta Rull, que ve de la Ribera d’Ebre, arrenca avellaners i aposta pel cabernet, el merlot i el sirà.

Gaudiu del Pascona, un Montsant clàssic, amb la salivera que et dona el granit, i la increïble tenacitat de l’Assumpta Rull, que avui té vuitanta anys i és protagonista d’una de les històries més fascinants del món del vi de casa nostra.