La garnatxa blanca de la nena que ensumava els veïns

La història d’aquest vi, el Cíclic Blanc, comença amb una nena, que cada dia, quan arriba de l’escola, allà a Binèfar, a la Franja, li diu a la seva mare: “Avui, aquí hi ha vingut la Trini...” o bé “Avui ha vingut el veí”. La mare es meravella, perquè sempre, sempre ho encerta. I ho encerta per l’olor.

És la Pilar Salillas, avui enòloga del celler Lagravera, una dona d’aspecte tremendament urbà i tremendament bosquetà al mateix temps. És algú a qui, no saps per què, t’imagines que se li acosten animals i persones atrets per un estrany magnetisme: potser ocells, guineus o penjats d’estació de tren que li volen donar conversa. Potser només m’ho imagino.

"Jo era una nena assilvestrada que feia enginyeria agrícola –m’explica, tota riallera–. Però fent un curs d’enologia em vaig adonar que tenia un olfacte innat. I me’n vaig anar a estudiar a Tarragona”.

El Cíclic, aquest vi que fa, és una garnatxa blanca única, sortida d’una vinya –Vinya Núria– pedregosa, a tocar de la Noguera Ribagorçana, a la Serra Llarga. O sigui, que marxem als Costers del Segre. Terres de grava, terres de sorra, moltíssim guix... I això, aquest guix, fa una garnatxa fina, fina, amb una salinitat inigualable, impossible de comparar amb cap altra.

Si avui obren aquest Cíclic , podran maridar-lo –juguem i embogim– amb un arròs thai. De veritat! El gingebre, amb aquest vi, serà pura electricitat, i és per això que també el podrien combinar meravellosament bé amb aliments que portin wasabi. La collita que els proposem és la 2020, de manera que ja ha passat alguns anys a l’ampolla. Ho dic perquè és un vi que, si es guarda (jo no sempre tinc paciència), es meravellaran. És a dir, es tracta d’aconseguir anyades antigues de Cíclic. Perquè a aquest vi, el vi d’aquesta Serra Llarga, una serra que és el tot enmig del no-res, amb el pas del temps li surt l’hidrocarbur. És el mateix que li passa a un vi que no podem apreciar més: el Riesling. La garnatxa blanca ens ofereix això mateix. I, per tant, amb els anys el vi s’haurà ampliat, serà cruixent, i si em permeten metaforejar, al nas hi sortirà la fruita –la fruita que hi és ara– però més de la fira dels herbolaris de Sant Ponç. Ara penso que aquesta garnatxassa es casa, tremendament enamorada, amb les coses terroses. Amb tòfona (amb ous ferrats i tòfona), amb bolets, per exemple amb ceps, amb aus. Amb remolatxa?

Ceps únics al món

Per entendre l’esperit –pagès i universal– que mou la Pilar i tots els seus vins, cal entendre Lagravera. És la història del patrimoni i hem d’apreciar molt aquests paisatgistes –els enòlegs– que el recuperen. En aquesta zona hi ha hagut tanta, tanta vinya que una estratègia pagesa per fer vi (perquè a casa ja no els cabia) va ser foradar les muntanyes de guix. Els trullets que s’hi conserven són del segle XVI. Era una zona tan vinícola que molts topònims en donen testimoni. I en una de les finques de Lagravera que, justament, donen aquest testimoni, Els Vinyets, la Pilar hi va trobar tot de varietats de raïm desconegudes. “Si trepitges aquesta finca, et passarà com em va passar a mi, que em vaig emocionar”. Es va posar en contacte amb l’Incavi, l’Institut Català de la Vinya i el Vi, per determinar-ne la “genètica”. I bé. De moment hi han trobat ceps, encara sense nom (X-8, per exemple), que només són allà. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa hi ha res que coincideixi genèticament amb aquesta X-8. I n’hi ha una altra, que és parenta llunyana del Fantini, un raïm italià de més de 600 anys.

Visitar Lagravera és canviar de segle a mesura que trepitges finques. Una d’elles, per exemple, potser és la més antiga –o de les més antigues– de Catalunya. Del 1889.

“Un dia –em diu la Pilar– un pagès em va dir una cosa que em va encantar: aquest és el territori de les vinyes esborrades”. Brindar amb Cíclic és entendre les paraules d’aquest pagès, recuperades per la Pilar. La nena que ensumava els veïns.