Cocteleria Boadas: els còctels de la nostra vida que desafien el temps a la Rambla de Barcelona

BarcelonaSón les deu de la nit de divendres, i a la cocteleria Boadas hi ha quatre clients. Com que som els primers, ens hem col·locat (perquè no ens coneixem) en cada una de les puntes del local, acollidor, amb parets en què pengen retrats que relaten la història viscuda des del 1933, quan es va inaugurar. Els coctelers estan alineats uns al costat dels altres, uniformats amb americana negra amb solapes, camisa blanca, corbatí negre. Tenen tots els estris que necessiten davant seu per preparar el que els demanem. I comencem. 

Primer, un còctel sense alcohol. Segueixo la recomanació dels millors. Per treure la set, es comença amb una beguda sense alcohol perquè així després el còctel serà per assaborir-lo. Amb el còctel a la barra, amb notes de gingebre i llimona, el bàrman m’hi posa al costat un got de tub d’aigua mineral. Ells també en sabien el truc i per això l’aigua entrava de franc amb el còctel, fos amb alcohol o sense. 

Miro la carta i trobo l’Antonio Machín. Els records s’enllacen els uns amb els altres, així que el trio. I llavors sona la cançó Camarera de mi amor, que és tan bonica i encomanadissa. “Machín la va dedicar a la Maria Dolors Boadas”, em diuen els bàrmans, la barwoman, la Sílvia, i Simone Caporale, un dels nous propietaris del Boadas, que acaba d’arribar d'una altra cocteleria de Barcelona, Sips (la tercera millor del món), que dirigeix juntament amb Marc Àlvarez i dos socis més, diferents respecte del Boadas.

La història sobre el cantant Antonio Machín, que visitava el Boadas sempre que venia a Barcelona, la recorda bé el Jerónimo Vaquero, el Jero, que va ser sempre la persona de confiança de la Maria Dolors Boadas, que el va tractar com un fill. “Machín va arribar a regalar al Jero les seves maraques”, diu l’italià Caporale, un gran apassionat dels còctels, que em diu que l’hi pregunti tot plegat al Jero quan el vegi. Mentrestant, la cançó va sonant a la cocteleria del carrer Tallers, número 1, mentre faig glops del Machín, amb rom, pinya i cafè.

Corria el 1922 quan Miquel Boadas va arribar de Cuba a Barcelona. Va començar a treballar al bar Canaletes, on encara n’hi ha que el recorden a la seva banyera, és a dir, situat darrere d’una barra rodona, on preparava còctels. Els havia après a fer a l’Havana, al mític Floridita, on havia fet mil i un daiquiris, i que encara és obert. Com que en poc temps va comprovar que l'art de decantar en alçada agradava, va començar a buscar locals per obrir el seu Floridita català. I el va trobar. El 1933 obria la cocteleria Boadas, a prop del Canaletes, i va començar el mite.

Noranta anys després, els qui entren es fixen en el quadre pintat a l’oli de Maria Dolors Boadas, que va morir amb vuitanta-dos, gairebé a punt dels 83 anys, i que es podria dir que gairebé no es va jubilar. "Li agradava anar-hi, saludar els clients, hi passava estones sempre, a la cocteleria", explica ara Jerónimo Vaquero. I al seu torn, Simone Caporale: “N’hi ha que ens pregunten si és l’actriu Liza Minnelli, perquè certament hi té una retirada”. I no, no és la Minnelli, és la Maria Dolors, una apassionada per l’ofici que decantava els còctels com ningú. “Aconseguia embadalir a tothom amb els còctels que traspassava d’una banda a l’altra de la coctelera”, afirma Simone, i avui cal dir que els seus successors també ho fan. Per això el Boadas és tan acollidor, perquè hi pots anar sol, que no et caldrà parlar amb ningú perquè el que es representa darrere de la barra és ben emocionant.

Dijous a la nit, els quatre socis –Álvaro Cueco, Marc Álvarez, Jerónimo Vaquero i Simone Caporale–, van celebrar que el Boadas ja té 90 anys. Ho van fer en un reservat al restaurant Via Veneto, on van fusionar la seva carta amb els plats exquisits i de producte del restaurant Via Veneto, que van aixecar totes les ovacions dels convidats. Entre gambes i negronis, els quatre socis van anunciar que a la primavera del 2024 els còctels del Boadas també es podran tastar a la terrassa de l’hotel Duquesa de Cardona, de Barcelona. També van ensenyar els nous posagots del Boadas. “Un detall petit, però important, perquè és on reposen les begudes”, diu Simone. 

Mentrestant, Marc Álvarez, l’home que porta els números del Boadas (cadascú s’ha repartit un paper en l’auca) responia a la periodista que escriu el perquè de l’augment dels preus. Fins ara, al Boadas, es podia prendre un còctel que oscil·lava entre els 8 i els 11 €. Ara costen 12 €. “Els hem posat al preu de mercat, perquè a nosaltres ens han augmentat el preu de totes les begudes, i dels xarops, del sucre; la mateixa ginebra que nosaltres fem servir per a còctels com el Gimlet la pagàvem fins fa poc a 18 € el litre, i ara la paguem a 33 €”, deia Àlvarez, que afegeix que, malgrat aquest increment, els còctels del Boadas encara estan a tres euros menys que en altres cocteleries d’anomenada de la ciutat comtal.

I, per acabar, l’Antonio Machín. El còctel s’ha acabat. També el petit bol de cacauets amb què l'han acompanyat els bàrmans. El punt dolcet del còctel és dels bons. El cantant que cantava Camarera de mi amor era com de la família. Es va arribar a comprar una casa a la plaça del Bonsuccés de Barcelona. Anava a dinar amb Miquel Boadas, amb la dona, la Maria, i amb la filla, amb la Maria Dolors, a qui feia de padrí. Quan el cantant va morir, va deixar les maraques en herència a la Maria Dolors. I sí, és cert. Avui les maraques de Machín les conserva el Jero. M'ho confirma ell mateix, i Vaquero afegeix més detalls del cantant cubà: està enterrat a Sevilla, i a Barcelona s'allotjava sovint a l'Hotel Meridien Barcelona, del carrer Pintor Fortuny, perquè el pis el va comprar al cap de molt temps d'anar venint a Barcelona.

És la una de la matinada, i a la porta hi ha cua de gent que espera per entrar. Esclar que és l'hora punta del Boadas, la cocteleria que no va tancar mai durant cap guerra ("durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, Miquel Boadas va col·locar a la porta la bandera de Cuba"), i que només la pandèmia va aconseguir que la seva porta quedés tancada. L'acomodador, vestit de bàrman, té molta feina per anar controlant l'aforament de la sala, va deixant entrar la gent a mesura que es va buidant. I mentre enfilo Rambla amunt recordo la definició de Simone Caporale dels còctels: "Són l'apòstrof de les relacions humanes, que els bevem entre una cosa i l'altra; s'adscriuen al costat de fets importants, com l'apòstrof, i ens permeten relacionar-nos". Que així sigui durant noranta anys més al Boadas.