Saps quina aigua beus?

Hi ha mil i una aigües potables embotellades, però no totes són iguals. Malgrat això, “les aigües potables, totes la que bevem, estan compostes per dues molècules d’hidrogen i una d’oxigen, l’H 2 O. I les podem consumir sense restricció perquè han estat sotmeses a un tractament de purificació per garantir que no ens facin cap mal”, assegura Lluís Riera, director de la consultoria Seguretat Alimentària i de l’Aigua (SAIA).

La biòloga i dietista-nutricionista Anna Costa explica que les diferències entre les aigües que es poden adquirir al mercat depenen dels seus orígens: 1) Aigua mineral natural, que té un origen subterrani i una mineralització constant. 2) Aigua de deu, d’origen subterrani i amb una mineralització viable. 3) Aigua preparada, que pot tenir diversos orígens i ha estat sotmesa a diversos tractaments per potabilitzar-la.

Una altra classificació de les aigües és segons la seva mineralització, que es comptabilitza amb el paràmetre de “residu sec”, que consisteix en la quantitat de sals minerals que resulten de fer evaporar l’aigua, explica Anna Costa. Segons aquest criteri hi ha: 1) aigües de mineralització molt dèbil, amb un contingut mineral inferior a 50 mg/l, i que estan recomanades per a qui té afeccions renals; 2) aigües de mineralització dèbil, de 50 a 500 mg de residu sec per litre d’aigua; 3) aigües de mineralització mitjana, de 500 a 1.500 mg de residu sec per litre -la de l’aixeta acostuma a estar dins d’aquest rang-; 4) aigües de mineralització forta, amb un contingut mineral superior a 1.500 mg/l, aptes per a pràcticament tothom.

La dietista-nutricionista del Col·legi de Dietistes-Nutrcionies de Catalunya (CoDiNuCat) sosté que “l’aigua embotellada no és més saludable que l’aigua de l’aixeta, perquè no té més propietats terapèutiques”. De fet, afegeix que “la nostra salut depèn de molts altres factors independents del tipus d’aigua que consumim, sempre que sigui potable, esclar”.

D’altra banda, Costa indica que el factor que acostuma a determinar el gust de l’aigua és el contingut de clor. “El clor s’afegeix com a desinfectant per ajudar a mantenir a ratlla la càrrega microbiana, i aquesta quantitat pot ser determinant per fer-nos decidir per una aigua embotellada o per la de l’aixeta”, diu la biòloga. I malgrat això, Costa remarca que “el clor present a l’aigua no té efecte perjudicial per a la salut, en els valors addicionals a l’aigua”.

Als restaurants, un dels fenòmens en alça és l’aigua que embotellen en vidre i amb el seu propi nom. “És una reivindicació que va començar a Andalusia, però que ja fa anys que es fa a França: als restaurants posen a disposició dels clients una gerra d’aigua completament gratuïta, i els gots necessaris per beure-se-la”. Aquesta aigua acostuma a estar integrada en el preu del menú, igual que el pa, però no sempre és així, perquè també hi ha establiments que cobren el primer servei d’aigua i de pa però no els següents, per exemple. A França la idea es va reivindicar pel fet que tant l’aigua com el pa són necessitats bàsiques, i per això se serveixen gratuïtament als restaurants.

Seguint aquest fil, Costa, que és doctora en biologia, explica que l’aigua que serveixen embotellada els restaurants “és aigua de l’aixeta, que de vegades està filtrada i d’altres no, perquè tot depèn de si el restaurant disposa d’equip d’osmosi inversa o d’altres sistemes potabilitzadors”. Ara bé, sigui com sigui, “si s’ofereix aigua de l’aixeta, ha de passar per un filtrat d’osmosi per reduir al mínim els nitrats (compostos que procedeixen dels purins dels porcs) perquè l’aigua sigui “potable i compleixi els límits permesos per a aquests paràmetres químics”, diu la biòloga i dietista-nutricionista.

Per entendre què és l’osmosi, Lluís Riera explica que “és una aigua que ha passat per uns filtres on es queden els possibles elements tòxics o que donen gustos desagradables a l’aigua”. Pel fet d’haver passat per aquests filtres es considera de baixa mineralització, perquè els minerals també s’hi filtren. “Moltes vegades s’afegeixen filtres de minerals per afegir-los als minerals que perden artificialment”, indica Riera. Ell mateix s’apunta a la moda de batejar les aigües com a km 0, perquè és la manera com els restaurants volen explicar que s’ha evitat el transport i el residu dels envasos.

Per acabar, segons Lluís Riera, “l’aigua filtrada és més respectuosa amb les canonades de dins de casa i amb electrodomèstics com la rentadora o el rentavaixelles”. Al mateix temps també “ajuda a reduir contaminants com ara nitrats i residus pesticides (que són presents a l’aigua potable en límits mínims permesos, en micrograms per litre, dictats per la normativa que determina la qualitat sanitària de l’aigua de consum)”. I, per acabar, “ajuda a eliminar els compostos clorats, però sabent que els nivells de clors presents a l’aigua són necessaris per mantenir en mínims la càrrega microbiana”.

Els plàstics de les aigües embotellades

Segons la biòloga i dietista-nutricionista Anna Costa

Els plàstic que generalment es fa servir per a les aigües embotellades s’anomena PET (politeraftalat d’etilè), i està simbolitzat a la base de les ampolles amb el número 1.

És cert que hi ha un component químic, anomenat antimoni, que és el reactiu que es fa servir per a la polimerització (és a dir, per a l’encadenat de la formació del plàstic), que migra a l’aigua. Però ho fa en una petita quantitat cada vegada que s’omple i es buida l’ampolla. Al final, a més, arriba un moment que s’acaba el component químic, i per tant deixa de migrar cap a l’aigua.

Finalment, l’aigua mineral embotellada té un preu molt més elevat que el de l’aixeta, provinent de la xarxa pública (que és prop de 500 vegades més barata). I, a més, l’aigua embotellada no és sostenible ambientalment a causa dels envasos plàstics, que són el continent necessari per poder distribuir-la i emmagatzemar.

Les aigües amb bombolles o amb un punt de gas. Quina diferència hi ha?

“Si comparem les gasificades de manera natural i les gasificades de manera industrial [injecció de gas], el contingut mineral pot ser semblant o molt diferent”, afirma la nutricionista Anna Costa.

I és així perquè el diòxid de carboni no és un component mineral, però sí que ho és el sodi, el magnesi, el calci, el potassi, el ferro, etc. “El contingut mineral depèn de l’origen de l’aigua de partida”, afirma Costa. Per tant, “les diferències no són atribuïbles a l’addició o presència natural de gas carbònic, sinó més aviat al contingut mineral característic”, que permet diferenciar-les entre les de mineralització dèbil i les de mineralització forta.

Entre els beneficis de l’aigua amb gas, Costa afirma que és cert que facilita la digestió, “especialment si la prenem durant els àpats diaris”. “Les bombolles -explica- són d’àcid carbònic (o diòxid de carboni dissolt), i aquest àcid dèbil dissolt fa que el pH de les aigües amb gas sigui una mica més àcid (de l’ordre de pH de 5 i 6) que el de les aigües sense gas (superior a 7)”.

Aquest pH més àcid, sumat al que generen els sucs gàstrics, fa que la fragmentació proteica que es dona a l’estómac sigui més eficient, per part de l’enzim pepsina.