El Casa Leopoldo deixa enrere els bastonets asiàtics i recupera les banderilles

BarcelonaEl restaurant Casa Leopoldo, ubicat al sempre vibrant barri del Raval, torna a encetar un nou capítol de la seva extensa vida. Posem context per a qui s'hagués perdut els capítols anteriors. Aquest local històric havia estat gestionat per la família Gil i era un clàssic de la ciutat i el lloc de trobada d'intel·lectuals com Manuel Vázquez Montalbán –que era on feia menjar el seu personatge Pepe Carvalho–, Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Juan Marsé o Terenci Moix. El restaurant està decorat amb tot de motius relacionats amb la tauromàquia. Des de cartells a unes rajoles precioses que decoren la sala principal. Aquestes rajoles, per cert, estan protegides i perfectament conservades.

Leopoldo Gil va fundar el restaurant l'any de l'Exposició Universal, el 1929. El seu fill Germán era torero i va tenir una filla, la Rosa. Serà precisament ella la que farà rutllar el restaurant durant tants anys. Rosa Gil, per la seva banda es va enamorar de José Falcón, que era... ho heu endevinat: també torero. De fet, els nous propietaris exhibeixen un cartell original de quan Falcón va debutar a la Monumental –el trobareu emmarcat al saló–. També hi ha el de la corrida que va posar fi a la seva vida, però aquest és una reproducció.

Tornem on érem. Rosa Gil gestiona el restaurant fins que el 2015 la crisi li fa abaixar la persiana. Més tard, tres cuiners de renom li agafen el relleu per reflotar-lo i mantenir-ne l'esperit. Són Òscar Manresa (Torre d'Alta Mar), Romain Fornell (Caelis) i més endavant Rafa Peña (Gresca). Però va venir una pandèmia i el projecte no va sobreviure. I aquí és quan van arribar les últimes notícies que n'havíem tingut fins ara. A finals del 2022 havia estat adquirit per unes persones que hi oferien menú de migdia per 12,50 euros. S'hi podia triar entre plats com amanida wakame, arròs fregit a l'estil xinès, fideus fregits amb vedella o amanida amb rotllets. Era un restaurant asiàtic en què no havien canviat l'estètica, i el menjar que oferien no era de gaire qualitat. Aquell projecte, esclar, tampoc va rutllar.

Explicat el context, és aquí quan apareixen el grup Banco de Boquerones, que ja ha recuperat espais com el de Casa Ràfols, l'antiga ferreteria que té un soterrani que va ser refugi durant la Guerra Civil, o el colmado de Can Framis. Ells han reintroduït a la carta la famosa cua de bou que endrapava Pepe Carvalho i hi han fet una proposta gastronòmica vinculada amb el que s'hi menjava en l'època dels Gil. Han invertit en renovar el que calia, com el menjador de l'entrada o els dos reservats: un dedicat a Rosa Gil, que és tot rosa i no seria d'estranyar veure-hi Dua Lipa un dia, i un de sobri i més gran en honor a Manuel Vázquez Montalbán. Al menjador principal, el de les rajoles, trobareu la taula que ocupava l'escriptor, sempre mirant enfora i d'esquena a la sala. Hi ha una petita placa commemorativa i un cartell explicatiu.

Els nous amos han decidit començar forts i ofereixen tant dinar com sopar els set dies de la setmana. Han creat un espai al pis de dalt per anar a fer la sobretaula i volen que la clientela local torni al Casa Leopoldo per fer-se'l seu. Per a Bruno Balbás, un dels dos propietaris del grup de restauració Banco de Boquerones, el Raval és un barri "amb molta força" i el reivindica com un lloc autèntic. "Ara que la gent es queixa tant del turisme, al Raval trobes un barri immaculat. Hi ha la Barcelona de fa 200 anys i la roba estesa al carrer", afirma. Segons l'empresari el que cal és ajudar el petit comerç a obrir botigues. "El Raval és un barri tan maco que, si tots ens el creiem, primer de tots els empresaris però després les institucions i els clients, podem tornar a fer-lo aixecar", assegura Balbás.

Probablement, també hi ha estaria d'acord Toni Romero, el cuiner del Suculent, que es troba només a unes passes i ha aconseguit tenir un bon gruix de clientela habitual. De moment els nous inquilins del Casa Leopoldo ja han fet arribar la seva invitació a Maruja Torres, un dels testimonis que queden de la seva època més rutilant, molt abans que ningú pogués imaginar (ni tan sols Terenci Moix) que un dia canviarien les banderilles pels bastonets xinesos.