Casa Alfonso arriba al seu 90è aniversari regentat sempre per la mateixa família

BarcelonaNo hi ha gaires restaurants que tinguin 90 anys a Barcelona i hagin estat gestionats ininterrompudament per la mateixa família. En aquest cas, per un Alfonso García. I és que el 1934 el primer Alfonso i la seva dona, la Rosario, provinents de Jaén, van obrir al carrer Roger de Llúria una xarcuteria amb degustació –tot i que segur que aquella època no en deien així–. El cas és que la Rosario cuinava el xup-xup i l’Alfonso tallava els ibèrics de primera qualitat que els arribaven. Abans que ells, allà hi havia una adoberia de pell, i en van conservar el terra. Si hi aneu, fixeu-vos-hi, perquè continua sent el mateix.

Casa Alfonso conserva l’aire dels llocs d’abans, et donen la benvinguda els pernils que pengen sobre la barra. Ara el gestiona l’Alfonso García (tercer) i explica orgullós que ja té a punt el relleu, serà el torn de la seva filla Clàudia, que està sobradament preparada per agafar les regnes quan li toqui; de moment ja ha començat a treballar braç a braç amb el seu pare.

La història de Casa Alfonso té a veure amb cada una de les seves generacions que hi han passat, com a La memòria dels Cargols. El primer Alfonso, l’avi de l’actual propietari, va haver de passar els anys de la Guerra Civil subsistint a base del troc. El seu pare ja es va trobar un negoci amb els fonaments ferms i li va permetre tenir inventiva: poca gent sap que la flauta, l’entrepanet llarg i esvelt, es va inventar a Casa Alfonso. Va ser arran d’un viatge a França que, inspirat per la baguette, va pensar que un entrepà amb poca molla seria perfecte i molt pràctic. I, a banda, a casa tenien el millor embotit per farcir-lo. Així que va encarregar a un forner que li fes aquest tipus de pa. Va ser tot un èxit, i es van fer un tip de fer entrepans al moment i al gust del consumidor.

L’actual propietari i tercer de la dinastia va ser actor de doblatge i cantant. És per això que, com que coneixia el món de l'oci, va insistir al seu pare que també havien de servir sopars. El pare no ho veia clar, però el primer dia ja van estar plens fins a la bandera. Per aquesta faceta artística de l’Alfonso també hi han passat moltíssims actors, cantants, periodistes i un habitual quan és a Barcelona, l’integrant dels Rolling Stones Ronnie Wood. O Josep Carreras, que ja hi anava de petit amb el seu pare. O Joan Manuel Serrat, que li vol comprar a l’Alfonso un cartell antic de grans dimensions que presideix la primera sala. L’Alfonso, esclar, no l'hi vol vendre.

Cap ajuda, cap reconeixement

L’Alfonso també és un home de negocis. Té clar que els números han de sortir. Sobretot perquè explica que no rep ajuda de ningú. D'una banda, comenta que els mitjans no fem prou cas als locals històrics. Que ha rebut més atenció de la premsa estrangera que de la local. De l'altra, diu que les administracions no els donen cap valor. El local de Casa Alfonso està catalogat, però, en canvi, no consten a la llista d’establiments emblemàtics que va confeccionar l’Ajuntament de Barcelona. “A Madrid hi ha 14 restaurants emblemàtics i els tens tots en una guia”, diu. I recorda que ells són una illa, envoltats de cadenes de restauració.

Subsistir també és fer canvis. Per exemple, ja no agafen reserves, però avisen que tothom que hi vagi menjarà. Després de la pandèmia van veure que les reserves eren una pedra a la sabata, perquè la gent és molt incomplidora. “He pujat un 20% la facturació des que no fem reserves”, reconeix. Després explica orgullós que el seu personal està ben pagat. “Les hores extres es paguen al moment i a la nòmina”, afirma.

No serveixen menú. L’Alfonso defensa que els marges dels menús i la guerra de preus és el que ha fet que el personal estigués tan mal pagat. Ara, aquí pots menjar una ensaladilla russa, una croqueta o un pintxo de pernil i gastar-te ben poc o fer un festival i pagar 60 euros per cap. Recentment hi ha introduït arrossos, i estan tenint molt d’èxit. La seva clientela és un terç local, un terç de fora de Barcelona i un terç estrangera. Diu que aquest equilibri l’ha salvat de totes les crisis. I després parla de les quatre famílies que té: les seves filles, els seus treballadors, els seus productors i els seus clients fidels.

Mentre conversem passa el Jordi, que és un integrant de la quarta família. Hi dina cada dia des de fa 30 anys. De dilluns a divendres. Té la seva taula i coneix tothom, també els altres clients com ell, de qui s’ha acabat fent amic. Diu que el menjar se li posa bé i que s’hi sent com a casa. Sovint, qui porta el plat a taula al Jordi és el Marc Comerma, el cuiner de Casa Alfonso des de fa cinc anys. El Marc també hi anava de petit amb el seu pare. Casa Alfonso tanca el cercle de tantes famílies, d’avis que hi porten els nets de la mateixa manera que els seus avis havien fet amb ells.