Bar Alegria: el sol de Cadis es pon a Santa Coloma

Quan algun client li demana com es diu, la resposta sempre és la mateixa: “Em dic Diego, però tothom em coneix com a camarero”. Aquesta és la manera que té de presentar-se, fent honor al seu bar, un home alegre, carismàtic i proper, Diego González, propietari juntament amb la seva dona, Cele Cid, del Bar Alegria de Santa Coloma de Gramenet. Tots dos criats al barri del Fondo, nascuts a Badalona per circumstàncies de l’època i amb ànima gaditana per les arrels familiars. Fa gairebé mig segle, el setembre de l’any 1975, els pares del Diego van obrir un petit bar amb vistes a la plaça del Rellotge, on oferien quatre tapes com el cazón, els calamars o els chocos per a la gent del barri. Amb els anys, la població va anar canviant, molta gent va decidir vendre els seus pisos i marxar, va anar creixent la immigració i això els va obligar a fer una reconversió que, sense saber-ho en aquell moment, els ha portat a destacar en el mapa gastronòmic de la zona.

La cuina del Bar Alegria és territori exclusiu de la Cele. Ella és qui rep i executa les comandes del Diego, que recorre tot sol les poques taules del local, i el cap de setmana s’hi afegeix el seu germà, el Víctor, que en controla la barra. Tots ells han crescut entre les quatre parets d’aquest humil bar i ho han après tot de la seva família. Amb només tretze anys, el Diego va deixar d’estudiar i es va arremangar per ajudar els seus pares a tirar endavant el negoci que els donava per a viure, i temps després s’hi va incorporar la Cele, que té un talent innat per la cuina, però que va aprendre molt de la seva mare i també de la del Diego, la seva sogra, pionera als fogons del Bar Alegria. Les exigències dels clients deixen poc temps per a la creativitat, però quan treu un forat del poc espai vital que té, la Cele s’inventa alguna cosa per marcar la diferència. Nosaltres hem tingut doble sort i podem tastar com a preàmbul uns seitons en escabetx espectaculars acompanyats d’una simple llesca de pa, i una joia per a les postres que ens farà emocionar. Però, abans, arriba la teca principal.

El Diego ens adverteix que si volem tastar-ho tot haurem de tornar-los a visitar i, llegint un paper escrit a mà, comença a recitar l’alineació del que té per dinar. Escollim tellerines, gamba vermella i navalles, totes portades d’Isla Cristina. Hi afegim la tonyina de Barbate feta a la planxa amb un toc de sal, que es desfà a la boca, i les sardines a la planxa amb una picada suau d’all i julivert que en ressalta el potencial. Trencant la tradició, avui hem escollit una ampolla de Tierra Blanca, un vi blanc senzill de Cadis, dels cellers Páez Morilla, que marida perfectament amb aquest estil de cuina del sud. I encara queda alguna sorpresa.

“Aquest pastís de formatge el vaig fer ahir a casa meva, però no tinc temps de fer-lo cada dia”, diu la Cele sortint de la cuina amb un plat que fa salivar només de veure’n el contingut. Al mateix temps, el Diego s’acosta a la nostra taula amb una ampolla blanca que llueix com si fos un trofeu: "Herencia de Cádiz, gin premium", es llegeix a l’etiqueta. És la marca de ginebra que tenen ell i el seu germà i que s’elabora al Puerto de Santa María. “Una ginebra que té el color de la posta de sol de Cadis i que hi ha gent que se la beu sola”, explica ell. La metàfora no pot ser més encertada: de tonalitat groguenca, cítrica i aromàtica, quatre glops i una mica d’imaginació poden transportar-te a una posta de sol gaditana. Són només uns segons, fins que toca tornar a la realitat, que en aquest cas també és plaent. Hem dinat a casa el Diego i la Cele, i sabem segur que hi tornarem, per veure com el sol de Cadis es pon a Santa Coloma de Gramenet. 

Recorda que la millor opció per gaudir d'aquesta proposta gastronòmica són els serveis de Renfe Rodalies