Arnau Tordera: "Admiro la connexió del vi amb la terra, que la música no té d’una manera tan palpable"

Arnau Tordera (Tona, 1986) diu que fer-se músic no va ser fruit d'una decisió presa en un moment concret, sinó conseqüència que la música anés ocupant més i més temps en la seva vida i d'un ofici que, assegura, no s'acaba mai. El líder del grup Obeses, creador també de l’òpera La gata perduda i de Sardana Superstar, i que ha dit de si mateix que és una "peça artística singular" irreemplaçable pel país, veu en el vi un punt de connexió amb el plaer, la tradició i la terra.

El vi forma part del teu dia a dia?

— Soc un consumidor puntual de vi en àpats rellevants i quan surto a menjar fora. No en soc un expert, soc algú que contempla aquest món una mica des de lluny i el tasta des de més a prop, però com a persona vinculada a l’hedonisme m’agrada gaudir-ne. Tot i que tinc un coneixement limitat, al llarg dels anys n'he anat adquirint una mica d’informació. Darrerament, com que visc a Sant Esteve Sesrovires, un lloc on el vi és molt present i hi ha moltes vinyes, m’hi he aproximat més, sobretot al món dels vins naturals. He conegut productors que practiquen aquesta filosofia i m’interessa molt. 

Què t’ha interessat?

— Sobretot la filosofia que hi ha darrere, la voluntat i el component ancestral. M’ha captivat la idea de retrobar una herència i buscar una naturalesa més pura i menys artificiosa. Tot aquest procés m’agrada filosòficament, i hi trobo paral·lelismes amb la música, que és el meu camp.

Aquesta filosofia ressona al teu projecte musical.

— El vi està molt vinculat amb la música. El cultiu de la terra, l’herència, els ceps autòctons amb característiques úniques... Tot això té molts paral·lelismes amb la creació artística i amb la consciència col·lectiva.

En una entrevista a aquesta casa vas dir que t’agradaria que Catalunya fos capaç de generar estils musicals propis. Penses el mateix sobre la gastronomia i el vi?

— Si em miro algun àmbit amb enveja com a músic és en aquest: Catalunya és un referent tant en gastronomia com en l’elaboració de vins. Potser en algun moment ha intentat copiar, però de Catalunya n’han sorgit productes amb caràcter i personalitat pròpia. El fet terrenal hi té molt a veure: el vi que es fa aquí només es pot fer aquí, per les condicions climàtiques i de la terra. En la música això és més difícil, perquè és un llenguatge menys arrelat literalment a un territori. Però admiro aquesta connexió amb la terra, que la música no té d’una manera tan palpable.

Així doncs, l’arrelament és només una qüestió geogràfica o també de maneres de treballar?

— És una suma de factors. El fet que el raïm es cultivi aquí, en aquesta terra i paisatge, i que aquest coneixement es transmeti de generació en generació, fa que l’arrelament sigui doble: literal i simbòlic.

El debat entre experimentació i tradició és constant. Ferran Adrià deia fa poc que no és culpa seva que cada cop hi hagi menys restaurants de cuina catalana tradicional. A la música, creus que aquesta tensió fa perdre “autenticitat”?

— És la balança de la història: preservar la tradició i, alhora, innovar. Qualsevol de les dues opcions per si sola és un error. Sempre he apostat per cercar un equilibri, encara que sigui impossible, perquè són dues forces en contradicció permanent. El progrés neix d’aquesta tensió, del diàleg entre innovació i llegat. Això passa a la música, a la gastronomia i a qualsevol expressió humana.

Aquesta recerca d’equilibri t’ha situat en una posició alternativa a la música més hegemònica?

— En certa manera, sí. El públic massiu està subordinat als corrents dominants i als canals de difusió actuals. Si no et sotmets a aquestes modes, quedes al marge. Però també és una possibilitat interessant. Jo estic fora d’aquest corrent, però algú podria dir que, en realitat, en formo part. És una contradicció inevitable. El que importa és tenir clar quin és el teu posicionament i no deixar que el corrent t’arrossegui.

Aleshores algú t’ha arribat a dir que formes part de l’hegemonia?

— No directament, però algú ho podria pensar. Hi ha gent molt més al marge que jo. A mi m’inquieta la idea de ser absorbit per un sistema que iguala totes les propostes, però alhora hi visc dins. Estic sotmès a la temptació d’utilitzar fórmules que asseguren èxit, encara que sigui a costa d’originalitat. Intento trobar un equilibri, sabent que és impossible.

També hi ha el debat sobre com funcionen els festivals. A Tribulossi, on vas participar, hi havia vins i cervesa artesana de proximitat. Creus que s’ha de fomentar aquesta relació entre música i producte local?

— Sí, tot i que els festivals són un tema complex i sobre el qual soc una mica escèptic. Si acceptem que formen part del paisatge cultural, la consciència que es projecta des de la música també s’hauria d’aplicar a tots els elements del festival. Apostar per productes de proximitat i no per grans multinacionals dona coherència al discurs. Els macrofestivals patrocinats per marques gegantines acaben homogeneïtzant el sector. Per això, els festivals amb una altra consciència diria que tenen gairebé l’obligació de fer-ho d’aquesta manera.

En una de les vostres cançons, que beu d’un poema de Verdaguer, el vi apareix gairebé com un pecat.

— És un poema de joventut que fa broma sobre el seu segon cognom, Santaló. En el meu cas, la relació amb el vi és festiva: m’agrada gaudir-ne en àpats rellevants i descobrir la història que hi ha darrere de cada copa. Ara que visc en una zona vinícola, he assistit a tastos i he conegut projectes apassionants. Prens consciència del que significa un glop de vi, de la filosofia dels seus autors. Per mi està molt més vinculat al gaudi i a la felicitat que no pas a cap idea de pecat.

Alguna preferència?

— No m’agraden gaire els vins dolços. Prefereixo els secs, amb un punt aspre, que transmetin la terra, que t’omplin la boca.

I entre blancs i negres?

— Durant molts anys només bevia vi negre, però últimament també he descobert els blancs i els rosats espumosos. M’agrada la diversitat, i fins i tot puc beure vi blanc amb carn si la persona que me’l recomana m’ho argumenta bé. Quan percebo en el sabor allò que m’ha explicat l’autor del vi, és una petita satisfacció.

Passa una mica com amb la música, que si te la saben explicar bé, la tornes a escoltar d’una altra manera?

— La música instrumental, com que no té lletra, necessita que algú t’obri finestres per entrar-hi. Amb el vi, com que no en soc expert, també m’agrada que algú m’hi guiï, com faria un musicòleg o, en aquest cas, un sommelier.

Alguna anècdota?

— Un dia, fa uns deu anys, van venir uns amics a sopar a casa, i buscant un vi per fer una salsa, vaig agafar una ampolla que hi havia per casa. Uns dies després vam descobrir que era una ampolla de vi que el meu pare havia fet amb la seva quinta durant la mili, com a record. Sense saber-ho, vaig trencar un record de més de quaranta anys.

I com va quedar la salsa?

— Intranscendent.