La màgia dels clàssics

Mai comencem pel final, però avui ho volem fer així perquè no podem parlar del Sense Pressa si no expliquem la història del José Luis Díaz, un pencaireque entra a treballar a les nou del matí i acaba la jornada quan l’últim comensal del torn de nit surt del restaurant. I només descansa els festius i els diumenges, que ha d’anar a missa.

A les 23.43 h vam acabar de sopar. Fèiem una cara de satisfacció absoluta. Havíem gaudit d’uns plats sense gaire sofisticació però amb una qualitat 10 i molt ben cuinats. Amb el restaurant ja buit li vam dir al José Luis: “Segui i expliqui’ns la història del Sense Pressa”.

No ho va dubtar ni un moment i ens ho va explicar tot. El Sense Pressa obre les portes l’any 2005 després que l’amo es passés tota la vida entre els fogons d’El Bulli, El Finisterre, el Chicoa i el Muffins.

Anar a menjar com abans

La idea del José Luis era fer un restaurant petit amb 8 taules i un únic torn (aquí vam coincidir que estem molt en contra dels restaurants amb dos torns), amb un tracte més personalitzat i on pogués fer la cuina que ell volia.

I ho ha aconseguit. “Abans cobrava molt millor però ara soc més feliç”. Hi ha 6 treballadors (entre ells el seu fill Víctor, que porta la part dels vins) que es mouen pel restaurant amb una orellera, cosa que ens va sorprendre. “És més còmode”. El Sense Pressa és un lloc per anar a menjar com abans, gaudir dels plats i comentar-los amb els comensals i amb el creador. Un oasi dins el nou ventall de restaurants moderns. I, ja que hem esmentat els plats, si voleu anem parlant de la teca.

Quan seus, al bell mig de la taula hi ha un plat amb deu olives grosses i una anxova per cap. Això ja demostra les intencions del lloc. A la carta hi trobes plats de tota mena, però esperem que el José Luis ens reciti els suggeriments fora de carta d’aquella nit.

Sentir-se com a casa

Després de dubtar uns minuts ens decidim per compartir uns primers i menjar un segon cadascú. Evidentment, ens demanem les espardenyes amb cigrons (excel·lents, magnífiques, divines, excepcionals... ja queden prou definides, oi?), els llagostins calents amb tomàquet (vam sucar-hi pa com si no hi hagués un demà) i els cargols sense pressa (mai un nom per a uns cargols havia sigut tan encertat), que quasi ens fan caure les llàgrimes de tan bons que eren.

Els segons tampoc ens deixen indiferents. L’Ivan es demana les cocotxes de lluç al pil-pil, l’Adri els peus de porc amb tòfona, i el Carles aposta pel tàrtar de llobarro amb salmó.

De les cocotxes no cal dir-ne gran cosa perquè queden fora de qualsevol qualificació; dels peus de porc, que són segurament uns dels millors que hem tastat a Barcelona ( i confirmem que els peus millor secs, sense guisar), i del tàrtar, que el contrast de gust està molt ben trobat.

El Sense Pressa ho té tot. Carta variada, bon menjar, bona sobretaula i un amfitrió que fa que et sentis com a casa en pocs metres quadrats.

Sense Pressa, és al carrer d’Enric Granados, 96. 08008. Barcelona. 932 18 15 44.

+ Detalls

El restaurant recomana

Cigrons amb espardenya i ou