Prínceps de barri

Envejables jubilats amb salut, temps lliure i calés visiten gairebé cada dia aquest humil temple gastronòmic del barri de Sants: el restaurant Arturo

Adrià Albets / Carles Domènech / Ivan Díez

3 min

Cada matí a primera hora, puntuals, el Carles i l’Anna aixequen la persiana del restaurant per servir uns quants plats de cap i pota, ronyons, fetge, rossinyols amb botifarra, truita de patates, de bacallà o el que demanin els clients que busquen començar el dia com cal, amb un bon esmorzar de forquilla. Envejables jubilats amb salut, temps lliure i calés visiten gairebé cada dia, com si fos un ritual, aquest humil temple gastronòmic del barri de Sants: el restaurant Arturo, que quasi sempre és ple. La clau del seu èxit és senzilla però no tothom l’aplica: producte del dia, de qualitat, cuinat amb gràcia i coneixements, amb una proposta variada i un preu ajustat.

Algun dia tindrem tot el temps del món per esmorzar a l’Arturo; de moment tenim el just per anar-hi a dinar. Fa 47 anys que el pare del Carles i l’Anna, l’Arturo Jansà, va obrir una petita bodega de barri, senzilla, on s’hi feien “quatre tapes ben parides”, segons els germans. Però el que va començar sent un bar de vermuts l’any 1972, va passar a ser un restaurant de cap a peus l’any 1996, quan el Carles va impulsar-hi una revolució. L’Anna, que és deu anys més jove que ell, es va incorporar més tard al restaurant, però va ser capaç d’aprendre les millors receptes de la mare, l’Eulàlia Canals, i avui dia l’essència de la seva cuina encara es manté als fogons del restaurant. “La meva germana és logopeda i ha fet cursos de cuina. Jo no, no he estudiat mai cuina, però ho porto a la sang”, confessa el Carles. I es nota. Parla del restaurant i de la família amb entusiasme, destacant el sacrifici que fan cada dia des de fa molts anys. Tots dos somriuen i es miren, això sí, quan els preguntem si tornarien a fer el mateix si poguessin tirar uns quants anys enrere. Sort que no poden, pensem, perquè el que fan és un regal per als amants del bon menjar.

L’Anna ens porta la carta i ens recita una quantitat de plats del dia que ens obliga a fer-li repetir la llista diverses vegades abans d’escollir. Decidim que compartirem tres entrants: les espardenyes amb cigrons i ou trencat, les vieires amb cansalada i l’amanida de tomàquet confitat amb sardines La Brújula. L’inici és immillorable, tot i que ens penedim d’haver renunciat a alguns plats com les llenties amb llamàntol. Cadascú escull un segon: ens repartim un arròs negre amb calamars, uns minifilets de vedella amb foie i patates fregides i una cuixa de cabrit al forn que es desfà a la boca. Ho acompanyem tot plegat amb un Furvus, de Vinyes Domènech, i ho rematem escollint només un parell de postres per evitar sortir rodolant: un xuixo de poma i un assortiment de formatges. Demanem el compte i paguem cent trenta-vuit euros. Ho fem amb aquella felicitat cada cop menys habitual de qui ha gaudit d’un gran àpat a un molt bon preu. Abans de marxar, celebrem amb un brindis haver fet cas a l’Aleix Monge, un lector de Ni un dia a casa que ens va saludar a Cal Cofa, a la Cerdanya, i ens va recomanar el restaurant Arturo. L’herència del rei està garantida: els prínceps fan una feina extraordinària al barri de Sants.