Joan Maria Pou: "Les nits de la temporada 2008-2009 no venien d'un quart d'hora ni d'una copa de vi més"

Què va tocar beure després del Madrid-Barça d'aquesta setmana?

— No vaig beure res. Però molt sovint me'n vaig a dormir sense sopar. Sovint quan acabem de fer la nostra feina ja és tardíssim i a la majoria de ciutats és difícil trobar alguna cosa oberta. És veritat que Madrid és una de les ciutats on es podria sopar o beure's una bona copa de vi a qualsevol hora, però aquesta setmana no va passar. Fa uns quants anys era diferent. Recordo algunes jornades de Champions, d'aquelles mítiques, que sí que havíem anat a fotre'ns un tiberi en un asador a les tantes de la nit, i allà sí que no faltava de res, ni de menjar, ni de beure.

Llavors entenc que el resultat del partit acaba influint en la copa de després.

— No necessàriament. Ja fa molts anys que la meva dieta no depèn dels partits de futbol. Entre altres coses perquè a vegades pot ser que hi hagi un partit de futbol que acabi molt malament pels interessos dels meus oients però que jo consideri que la nostra feina ha estat ben feta, i aleshores jo me'n puc anar a casa content. La combinació fantàstica, la que mereix qualsevol mena de celebració amb un bon vi, és quan el partit ha anat bé i considerem que ho hem explicat bé. Aleshores sí que pot caure més d'una copa! 

Quin partit recordes que es donés aquesta "combinació fantàstica"?

— Recordo especialment quan el Barça de Guardiola va guanyar el triplet, llavors sí que moltes nits acabaven amb sopars, amb vi i aquella sensació preciosa que l'equip volava alhora que el nostre projecte radiofònic volava. Aquelles nits de la temporada 2008-2009 no venien d'un quart d'hora ni d'una copa de vi més.

Quin paper juga el vi en aquests moments de celebració?

— Jo soc una persona que beu entre poc i poquíssim. De fet, el vi només el gaudeixo si és combinat amb menjar. Si és un bon menjar i a sobre el vi ha estat ben triat per la persona que hi entén, tinc la sensació que tot es multiplica, s'expandeix. Però jo diria que quan celebres sí que potser t'és una mica tot igual, no? Pot ser un bon vi negre, un bon vi blanc, un bon cava, o fins i tot passar als destil·lats, que sigui el que hagi de passar, perquè al final en les celebracions ja hi ha aquest desordre i eufòria de manera intrínseca.

Com és el vi que t'acostuma a acompanyar?

— Crec que el 99,9% de les vegades demano vins catalans. Quan demanes un Montsant o un Priorat és molt difícil equivocar-se. Sobre negres o blancs, mai he tingut gaire problema. Hi va haver una època, fa uns anys, en què un cert tipus d'home al meu voltant sentia que el vi blanc estava prohibit, era com si fins i tot es posés en joc la masculinitat d'algunes persones. Jo no ho entenia, perquè des que vaig aprendre mínimament a valorar els vins vaig veure que un vi blanc ben triat és excel·lent. Suposo que no soc gens original, però també tasto alguns vins simplement per com es diuen o per l'etiqueta.

Què busques a l'etiqueta?

— Penso que l'etiqueta diu molt sobre la casa que l'ha fet. Recordo molt quan els de Can Virgili, que han fet productes com El Xitxarel·lo o L'Hòstia, van elaborar el vi El Cigalero, en commemoració als anys del Barça de Guardiola, i una de les frases que apareixien a l'etiqueta va ser "És Roma, Pou". I em va fer molta gràcia veure'm en una etiqueta d'un vi entre tanta gent que vam viure aquella etapa. També en recordo d'altres que m'han cridat l'atenció, com el de Gallinas&Focas, feta per persones amb diversitat funcional de Mallorca.

A part de la teva tasca com a locutor a El Barça juga a RAC1, també ets el propietari del Jok. Com d'important és el vi al teu restaurant?

—  Al Jok el vi és importantíssim. Afortunadament tenim gent com el nostre director, el Mainard, i el nostre número dos, el Xavi, que hi entenen moltíssim, que el viuen i el gaudeixen. No paren de buscar noves ampolles i nous gustos per tenir tota la varietat que demani el client. De fet, el Mainard és una d'aquelles persones que si els preguntes sobre vi potser fins i tot en algun moment les hauràs d'aturar.

De vegades els professionals més apassionats del món del vi tenen o bé la capacitat de captivar bevedors o bé la capacitat d'allunyar-los d'aquest univers.

— Absolutament, hi va haver una època en què penso que se'n feia un gra massa. A l'hora d'explicar-te tants detalls sobre el procés, l'ampolla o els gustos del vi. Hi havia un moment que pensava "Tu això no m'ho estàs explicant de l'espàrrec". Distingeixo molt entre aquelles persones que són capaces de comunicar-te coses interessants sense l'accés i les que no. Després vaig adonar-me que aquest raonament és vàlid per a qualsevol altre àmbit de la vida. Potser en temes en què m'apassiono i faig un desplegament d'informació gegant, el que m'escolta està desconnectat i, en lloc d'ensenyar-li alguna cosa, l'estic atropellant.

Penses que en el teu cas podria donar-se una situació similar parlant sobre vi?

— El meu coneixement sobre el vi és zero, zero. N'he begut, m'he relacionat amb gent que hi entén molt, he escoltat i he tingut algunes experiències, com el dia que vaig anar a fer el recorregut amb el Pitu Roca per les seves vinyes. Allà al seu celler tocant la terra, aquella mena de poesia... Però allò per a mi no tenia a veure amb el vi sinó amb un exercici comunicatiu que fregava la perfecció. Perquè com en moltes coses de la meva vida, m'agrada que m'expliquin històries, també les del vi. La història del territori, l'evolució social, la política que hi ha darrere per arribar a crear un vi, em captivarà molt més que qualsevol altra cosa. Però jo mai m'he dedicat a entrenar-me per poder dir que tinc un grau d'expertesa mínim. Hi ha processos mentals que m'agrada no racionalitzar. Em passa amb el vi, amb el menjar i amb la música. No necessito entendre el llenguatge a la perfecció, perquè si m'agrada m'arribarà pels sentits.