“La xocolata no es ven, perquè la crisi i la moda dels productes baixos en sucre i en greix li han fet mal”

BarcelonaEnric Rovira (47 anys) celebra que fa 25 anys va crear la seva marca pròpia com a xocolater. Per a la data ha creat una capsa de bombons commemorativa, que inclou les creacions de tots aquests anys. Els bombons, creatius, competeixen amb la forma de la capsa, dissenyada com si es tractés del joc d'enfonsar vaixells. Un catàleg adjunt ajuda a conèixer les preparacions semiesfèriques de xocolata per enfonsar-les coll avall.

¿Et vas fer xocolater perquè vas créixer en una pastisseria?

Jo volia ser director de cinema, però a casa hi havia tanta tanta feina que sempre hi donava un cop de mà. De fet, vaig començar a estudiar informàtica, però m’acabava quedant a la pastisseria del pare perquè em demanaven que els ajudés.

¿No et van donar suport perquè estudiessis cinema?

No. La feina de casa, la Pastisseria Rovira, que estava situada al carrer de Gelabert de Barcelona, era la prioritat.

¿I treballant amb el pare vas voler fer-te xocolater?

M’hi vaig fer perquè treballant amb el meu pare va passar el que és habitual entre les generacions, que vam topar. Jo volia renovar el que ell feia, li proposava idees, però ell no les volia. Era un xoc generacional, i va ser llavors quan vaig marxar i vaig crear el segell 'Enric Rovira, xocolater'.

¿El xoc generacional, com dius, també amb la tradició pastissera en general?

Un dia vaig fer unes declaracions per a TV3 en què opinava justament el que parlava amb el pare, que la pastisseria està antiquada, i llavors vaig rebre per tot arreu. I encara avui ho sostinc. Ningú no ha aplicat disseny industrial al tortell de nata, que, quan el talles per la meitat, surt el farcit per tots els costats.

¿Com ho solucionaries?

És que jo no sé si s’ha de solucionar o actualitzar, la pastisseria, jo només hi vaig donar una opinió, a un món que conec molt bé perquè hi vaig créixer. Pensa que vivíem davant de la feina del pare. Així que la nostra vida era la pastisseria. També vull afegir una frase del pare, que deia que la pastisseria ha de ser abundància i riquesa, perquè per això anem a la pastisseria. Per consegüent, les renovacions que s’hi volen aplicar d’abaixar sucres i de fer-ne un món light no em semblen gens bé. I hi afegeixo un exemple: a França, la pastisseria continua intacta, així que els croissants, els éclairs i els macarons continuen provocant cues.

Tornem al moment que crees la marca de xocolata Enric Rovira.

Era el 1993, i jo havia viscut l’efervescència del disseny a Barcelona. El tema de l’art sempre m’ha interessat, així que transporto les meves inquietuds de disseny, fotografia i cinema a la xocolata. Com que era una empresa d’autor, em podia permetre fer tots els papers de l’auca. També he de dir que fent-ho així he aconseguit posar el peu a les disciplines que m’agraden, però cap sector m’ho reconeix. M’explico: els pastissers em veuen com a xocolater. Els dissenyadors em veuen com a pastisser. I els xocolaters em consideren dissenyadors. Així que soc de tot i res.

El cas és que vas crear la rajola de Barcelona. La primera fita, que va anar acompanyada d’un disseny gràfic trencador.

Avui s’ha convertit en un clàssic, que encara es ven i que ha estat molt replicat. N’estic content, perquè hi feia un joc amb la paraula rajola, que tant fa referència a la xocolata com al terra. I perquè la flor és molt gràfica, molt identificativa de la ciutat de Barcelona.

Dius que ha estat molt replicada. ¿En pastisseria no hi ha drets d’autor?

No. I no passa res. Quan veig que ara es fan els torrons de quico, jo penso que els vaig crear el 1996. I ara que es diu que la novetat en torrons és que siguin prims i de formes diferents. Jo recordo que ho vaig fer el 1999.

¿Tot el que has creat en aquests 25 anys ha funcionat?

No. Hi ha èxits personals que al mercat han tingut poca sortida. És el cas de la xocolata que s’olora i que no es menja. Per a mi és una fita personal, perquè en la història de la xocolata hi ha tres moments: el primer, menjar-la en estat líquid; el segon, en estat sòlid (el 1847), i el 2004 la vam fer en estat gasós. El concepte és revolucionari.

¿Aquest bombó que només s’olorava i només es menjava estava pensat per als hotels o banquets?

Primer va ser el concepte. Després, a mercat, vaig pensar que als hotels, com a regal per als clients que s’allotgen i que es troben un detall al llit, podria funcionar. En comptes de posar-hi una xocolata petita, posar-ne un bombó per olorar faria la mateixa funció, però sorprenent. Ara bé, el concepte no va funcionar i en vam acabar fent una edició limitada.

¿Quan parles en plural a qui inclous, a tu i a qui més?

Al meu cosí, en Francesc Forrellat, que està amb mi des del principi. Bé, ara ja s’ha jubilat, i hi treballen les filles.

Per acabar, ¿quins són els projectes de futur que prepares?

Estem en un moment en què la societat consumeix molt poca xocolata. Es manté la rajola bàsica de súper, però el producte gurmet, no. De fet, les botigues gurmet també estan desapareixent. A més, la moda dels greixos i dels sucres ens ha afectat molt, així que la xocolata no està de moda. Traduït a la meva feina, vull dir que continuo fent les preparacions que ja tinc creades, que surten per encàrrec, per a banquets (per als cuiners hi treballo) i també faig peces especials, però ara mateix no estic preparant una creació nova. M’he d’adaptar a un mercat que encara no existeix. Mentrestant, ens queda la nostra revolució personal, que ja l’hem feta.