El substitut seriós i autòcton dels 'verdejitos'

Si ara us dic vi d’Alella, pensareu en un blanc, oi? I si us poseu a recordar, a recordar un blanc d’Alella, potser us vindrà al cap un nom, un nom molt conegut fa dècades, que era en totes les taules de Barcelona perquè, fa dècades, Alella –la DO més petita de Catalunya– era la vinya de Barcelona. Em refereixo al Marfil.

El Xavi Garcia és propietari del celler Marfil, i porta un cuquet a dins. Un cuquet que el fa jugar, experimentar, recuperar, passar-s’ho bé. Ha rebatejat així el seu projecte vinícola en honor a aquest vi, podríem dir, icònic. Cap als anys noranta va comprar l’antiga cooperativa d’Alella, un celler modernista del 1906, preciosíssim, fet per un deixeble de Gaudí, que val molt la pena anar a veure, i el va recuperar.

“El Marfil fa 30 anys era molt dolç –diu–. El vaig començar a fer fa vint anys i tenia vint grams de sucre residual! Ara? Ara està en quatre gramets”. I m’explica que aquesta temporada han tret al mercat el germà gran del Marfil, que es va deixar de fer als anys 60. El Súper Marfil. Llavors era un Marfil, però “amb més de tot”. Si el Marfil dels 60 era un vi de 14 o 15 graus (mare meva!), el Súper Marfil en tenia encara més. Si el Marfil tenia la criança d’un any, doncs el Súper Marfil, quatre, i així… Si el tasteu un dia, us quedareu de pedra, perquè té pessics de surera, un dolç fantàstic i uns tocs oxidatius que us faran ballar.

“Hem obert ampolles de Súper Marfil i Marfil dels anys 50 i 60”, em diu. Les van demanar a famílies del poble que en tenien. I van fer-ne un tast amb l’admirat Pitu Roca, que no para mai d’aprendre’n i de fer coses per a aquest sector de la cultura: el vi. “Va ser al·lucinant. Si n’hi havia quinze, potser estaven malament una o dues”. Però de vins, a Marfil, en fan una dotzena. Tenen plantada garnatxa negra, sirà, garnatxa blanca i, esclar, pansa blanca. A Alella, la pansa blanca és el que en altres denominacions d’origen és el xarel·lo. I de pansa blanca és el vi d’avui: Vora la Mar, 2022.

Per maridar amb la gastronomia catalana

El Vora la Mar, com el Xavi, mira de cara el Mediterrani i s’adapta als temps d’avui. Té menys alcohol, té menys oxidació, no té fusta. “És un encàrrec, aquest vi”. Es tracta de buscar un vi fresc, modern, del territori, esclar, molt pensat per a la gastronomia o per fer una copa de vi blanc en una terrassa. Us diré una cosa que m’agraireu, sommeliers, cambrers i clients. Potser heu sentit, al vostre bar de vins de capçalera, algú que demana “un verdejito”. De vegades, potser per rimar, demana “un verdejito fresquito” (com si un “verdejito” calent fos opció). El Vora la Mar és l’opció catalana, el substitut seriós dels verdejitos en sèrie (que n’hi ha de boníssims, esclar). Perquè és seriós, tot i que llaminer. Perquè és lleuger però no aigualit, perquè és fresquíssim però llarg. Perquè té molta personalitat, tot i que no és difícil d’entendre. Perquè, i això m’encanta, respecta la manera de ser de la pansa. No té fusta, però té pòsit. És una copa sola a mitja tarda o és el vi per maridar amb tota la gastronomia mediterrània: arrossos, amanides... Té una meravellosa acidesa que us podria aguantar un arròs caldós.

Els rendiments de les vinyes del Xavi són molt petits, sobretot pel tipus de terra. A Alella hi ha sauló (que és el granit trencat). És un terra, doncs, més que pobre. És com un cultiu hidropònic, no té res. Dona, doncs, molta qualitat però molt poc raïm. A Alella, i és el cas del Vora la Mar, les panses blanques són concentrades, les podries mastegar, però són fresques a la vegada. Tenen potència, però potència controlada.

Poseu-hi el nas. Hi trobareu fruita blanca i flors. Flaireu. Hi trobareu poma i pera, veureu com sí; paciència, remeneu la copa, nas cap a dins. I hi trobareu una cosa que no falla: l’anisat, que és una aroma molt típica de la pansa blanca (del xarel·lo, doncs): el fonoll. De fonoll n’hi ha molt a la vinya.

Totes les vinyes de Marfil fan pendent, són a uns cent cinquanta metres, tres-cents cinquanta, potser, la més alta. Es van plantar l’any 2000. Totes les vinyes de Marfil mediterranegen, com el Xavi, l’enòleg del celler (que també és el que frega i el que ho fa tot). Ell i els seus vins són sempre vora la mar.