Núria Marín: "Treure l’ampolla de ratafia i les neules fa 'vintage'"

Acabes d'estrenar el programa Tens un minut? a TV3. Durant el rodatge, quins brindis recordes especialment?

— Quan fèiem nit aprofitàvem per fer una mica d'equip, i els brindis eren sempre un moment especial. El vi genera un espai per conèixer-nos a nosaltres i també el producte del territori, perquè tenim llocs amb vins boníssims i amb denominacions d'origen molt interessants. Aquí a Catalunya en tenim de molt bons.

A la copa dels brindis hi pot haver diferents begudes. Amb què t’agrada brindar? 

— La de celebració és el cava, sense cap mena de dubte. És una beguda de la qual m'estic enamorant amb el temps, perquè abans no l'acabava d'entendre. El tenia molt vinculat a Nadal i a brindar, i faig un glopet i ja està. Però ara cada cop en gaudeixo més i moltes vegades el demano per sopar, sobretot quan he de menjar peix.

Cava a banda, quines són les teves preferències?

— Soc molt de vi negre. M'agrada assaborir-lo, intentar-lo entendre, buscar-li matisos, i deixar-me portar també molt pels sommeliers.

Alguna recomanació en concret?

— En una celebració amb el meu xicot a l'hotel Om, ens van recomanar un vi que feia olor de peus, però que de gust era boníssim. Sort que ens van avisar, perquè quan vam sentir aquella olor… S’havia de fer una dissociació dels sentits, però el gust era increïble. És un món molt interessant. 

Realment confieu en els sommeliers.

— Som molt aficionats a un restaurant d'aquí a Barcelona que es diu Windsor i que té molt bona carta de vins. Allà ens recomanen i ens expliquen tota la història del vi. És com quan anem de viatge i tastem vins del territori, com a Santorini quan vam tastar un vi volcànic, o el vi d’Austràlia, que ens encanta, sobretot el raïm syrah. No t’has de deixar enganyar pels taps de rosca, perquè n'hi ha que són molt barats i amb una qualitat que flipes.

Descobrir el món del vi està vinculat amb disposar d’un cert pressupost?

— Sí, absolutament. Amb el meu xicot estem junts des dels 19 anys, i ens adonem que fa anys ens encantaven vins que ara ens semblen un horror. Però també és veritat que m'agrada recuperar-los de tant en tant. Recordo el primer vi que em van recomanar, quan treballava a la revista Superpop. Era el Martín Verdugo, que sortia molt bé de preu i és molt resolutiu segons la situació.

Com introdueixes el vi en el teu dia a dia, en una vida tan marcada per l’esport?

— El vi, per a mi, és quan estic lliure. A partir del cap de setmana em deixo anar una mica més, sempre amb moderació, perquè també m'agrada seguir una vida saludable, però es pot integrar perfectament. Depèn molt del que mengis, perquè si menjo un plat combinat de quinoa, enciam, i pit de gall d’indi a la planxa, per exemple, no combina amb una copa de vi. Però si faig una mica de formatges, pernilet i pa amb tomàquet, que és el que més m'agrada del món, sí que queda bé.

La teva infància i joventut vas viure a la teva Vielha natal. Allà ja tenies relació amb el vi?  

— Jo amb el vi m'hi familiaritzo més tard. A casa em familiaritzo amb begudes bastant més fortes. Era molt normal que als nens que tenien mal de panxa se’ls donés una mica d'anís a la camamilla. Des de molt petita hi ha aquesta cosa cultural d’alcohol potent, també vinculada al fred.  

L’alcohol i el fred van sempre de bracet?

— Quan estava a Divinity, amb el Nando Escribano sempre fèiem la cobertura de la catifa vermella dels Premis 40 Principals. Es feien al desembre, a l'aire lliure, i jo anava amb un vestidet. I abans de començar el directe, anàvem al mateix bar i demanava amb tota la intenció del món: “Posa’m un whisky on the rocks”, per dir un whisky amb gel. Em feia gràcia perquè ho veia a les pel·lícules, i en el context de la gala, “on the rocks” prenia un doble sentit.

Aquest reducte de la tradició, de l’alcohol com a aliat contra el fred, penses que segueix marcant la teva manera de beure? 

— Ara ha canviat molt, i jo no he adoptat aquest costum, però és cert que tinc una ampolla de ratafia a casa. Treure l’ampolla de ratafia i neules, fruits secs, uns carquinyolis… fa vintage. M'agraden aquests costums de poble, i crec que no s'han de perdre.

Penses que en l’àmbit del periodisme, on poden donar-se dinars i sopars amb fonts, s’aprofita d’alguna manera el recurs del vi?

— Aquestes coses impliquen un pacte tàcit. De dir: “Ara parlarem, però quedarà aquí entre nosaltres”. Sí que és veritat que jo procuro controlar què bec, perquè tampoc em sembla just que els altres estiguin bevent i jo no, perquè llavors no estic jugant amb les mateixes normes. Si no, sembla que jo m’estigui aprofitant que els altres s’estan emborratxant. El que passa és que jo soc molt conscient de quin és el meu límit: quan començo a tenir calor i tinc ganes de treure'm la samarreta i quedar-me en sostenidors.