Sílvia Puig: “No vull que se’m reconegui la qualitat professional pel meu gènere; no vull rebre cap premi per ser dona”

GratallopsVisito la Sílvia Puig un divendres a Gratallops, on té el seu celler, de nom En Números Vermells (DOQ Priorat), que ocupa la seu de l’antiga cooperativa de la població des del 2017. Hi elabora nou referències de vi, sota els noms En números vermells i Ai, ai, ai, aquest últim com a vi jove. Tan bon punt hi entro observo les il·lustracions en aquarel·la de l’enòloga, que són a les parets, damunt de la taula de tast, en forma d’estalvis, i a cada una de les capses de vins que ven. De fet, ella mateixa és l’autora de les etiquetes dels seus vins. La Sílvia és molt inquieta, i apassionada en tot el que fa. Tant et parla de vins com de literatura com de música. En sap un niu, i em diu que a Poboleda, on viu, li deien que s’assemblava a l’escriptora Empar Moliner. Un dia la va conèixer, i van congeniar. Ara fins i tot al seu celler de Gratallops hi té una bota amb el seu nom. Els vins que elabora, que en ven la meitat de la producció a Catalunya, tenen un preu que està al voltant de quaranta-cinc euros, excepte un, l’expressiu Ai, ai, ai, que es mou al voltant dels vint. Està nominada com a millor dona viticultora en els premis Isabel Mijares per a Dones del Vi 2025, que es donaran a conèixer avui, el primer dia del Barcelona Wine Week, a Fira Barcelona.

Tot el celler és com una galeria d’art amb botes. Entenc que admires els noms que has escrit a les botes: Mercè Rodoreda, Carole King, Purple Rain, Edward Hopper, Alice Cooper... Són alguns dels noms que hi he llegit.

— Els admiro, sí, i a més cada un d’ells l'associo a un vi que elaboro. Per exemple, l’Empar Moliner és una bota de garnatxa amb una mica de carinyena, i quan el tasto és un vi potent en nas, i molt elegant en boca.

I la Mercè Rodoreda?

— Molt diferent. És punyent en nas i en boca.

Sílvia, com va començar tot? Vaig conèixer el teu pare, en Josep Puig, i recordo que en una entrevista que li vaig fer al Vendrell pel celler Avgvstvs –que n’havia estat cocreador– tu hi eres.

— És que des dels 12 anys el pare em feia anar a collir raïm. I també vaig ser jo qui va anar amb els pares a Xile, quan per la feina a Família Torres el van traslladar. Malgrat tot això, jo deia al pare que volia estudiar farmàcia. El feia emprenyar, suposo, perquè ell volia que fes enologia. I ves per on el dia que vaig anar a buscar les notes de la selectivitat, a Tarragona, vaig passar per davant de la Facultat d’Enologia, i vaig preguntar què s’havia de fer per matricular-s’hi. Em van respondre que en deu minuts començava una prova d’ingrés, i m’hi vaig quedar. Les meves altres dues germanes són de branques diferents, una és mestra de primària i l’altra, fisioterapeuta.

El 2008 comences En Números Vermells en un garatge de Torroja.

— I amb una única bota de vi. Amb el nom ja feia una declaració de com em trobava. Havia treballat abans al Priorat, al celler que vam cofundar amb el pare, Vinyes d’Ítaca, però el pare en va vendre la seva part a un capital rus, i m’hi va deixar amb ells. Jo volia fer el meu vi, així que el 2012 me’n vaig anar, i vaig començar pel meu compte. Si vaig pensar en el nom Ai, ai, ai per a un vi va ser perquè amb els dos nens molt petits en un garatge, em deia “ai, ai, ai, que no sé si arribo a tot”. Quan vaig començar, confirmo que estava en números vermells.

Vas arribar al Priorat amb el pare per fundar el celler Odysseus, i ja no n’has marxat.

— És que el Priorat t’enamora. O t’agrada molt o gens, perquè viure-hi és un repte. I el meu va ser fer-hi el meu vi propi en un garatge amb una inversió de deu mil euros, amb què vaig pagar el lloguer del local, les tines, la premsa i la derrapadora. Amb els diners també pagava el raïm de vinyes velles, que el comprava. En quatre anys, el garatge de Torroja em va quedar petit.

Aquest on som ara, a Gratallops, és gran. M’agrada especialment la sala on tens les botes, amb els teus quadres al capdamunt.

— Aquí puc fer 12.000 ampolles, però continuo sent un celler petit; jo faig des de la verema, perquè també tinc vinya pròpia, fins a l’etiqueta. Pinto les caixes, totes diferents, en faig la distribució. No hi ha cap pas de l’elaboració que no faci jo.

I de les 12.000 ampolles, quantes n’exportes?

— La meitat. N’exporto a Suïssa, Bèlgica, França, Irlanda del Nord i sobretot als Estats Units.

Llegeixo a les etiquetes varietats del Priorat, però n’hi ha una que m’ha sorprès, la cabernet franc.

— I mira que fa anys que vaig marxar del Penedès! Soc l’única del Priorat que en fa, i prometo que quan vaig marxar del Vendrell les varietats amb què treballàvem em semblaven molt avorrides. Trenta anys després, ja no sostinc la mateixa opinió. També et dic que fer-ne ara és molt diferent d’abans, perquè aleshores les varietats franceses eren la tendència. Ara fer un vi amb cabernet franc és anar contra corrent.

Justament és potser el que més caracteritza el Priorat ara. No hi ha un model únic, sinó molts.

— Som molts i tots amb molts estils diferents, sí. Quan va començar tot, era més homogeni, hi havia un únic patró a l’hora de fer vins, que havien de ser negres. Ara ja no és així. I en fem de negres, blancs i rosats. La diversitat no ha d’estar renyida amb l’elegància, i és tal com penso que està ara el Priorat. Ara bé, sostinc que al Priorat no sobra vi, però sí que l’hem de cuidar.

Els teus vins no són a la Guia Parker.

— Perquè no m’agrada la manera com fan els tastos, que són a ampolla descoberta. Entenc que alguns cellers hi vulguin ser, però a mi ningú no m’ha de donar puntuacions pel que faig; jo faig les seleccions que m’agraden i que penso que poden agradar al públic. I quan ho faig, estic molt convençuda de la qualitat. Imagina’t que a un vi del qual estic molt convençuda la guia Parker m'hi posa una puntuació baixa perquè personalment no els agrada. Si això passés, m’ensorren. I jo soc un celler molt petit.

He vist que ets candidata com a millor dona viticultora en els premis Isabel Mijares per a Dones del Vi 2025.

— Jo no hi volia ser. Soc dona des que vaig néixer, i som moltes dones les que fem vi. Al Priorat, per exemple, moltes. No vull que se’m reconegui la meva qualitat professional pel meu gènere; no vull rebre cap premi per ser dona. Em fa l’efecte que quan posem tant el punt en el gènere, el feminisme acaba sent masclisme. Tots els títols de “la millor dona” ens fan enfangar-nos. No soc una dona que fa vins, soc una persona que fa vins, i n’he fet sempre. No m’he sentit qüestionada per ser dona, però, en canvi, sí per ser jove. Se’m qüestionava quan tenia vint anys. Vaig començar a fer un blanc al Priorat l’any 2001, i eren molts els que m’ho qüestionaven.

Per acabar, al celler he vist damajoanes.

— És un dels materials que faig servir, juntament amb fusta de roure francès i àmfores de dos materials diferents, l’argila i el terratzo. Segons les varietats faig servir una barrica o una altra. I ho decideixo segons com sento que és cada varietat. I després l’associo amb un nom d’un artista que admiro. És la meva manera de fer vins, i és la manera que he trobat després de molts anys de treballar per al pare i altres cellers.