'Lo morenillo', el raïm recuperat de la Terra Alta

A la Terra Alta en diuen lo morenillo i segur que no hauran tastat res tan elegant, insòlit i eteri. Carmen Ferrer i Manolo Sanmartín, amb la seva filla, Pilar, s’han trencat les banyes per recuperar aquesta varietat, des d’un celler que ret homenatge a la rebesàvia de la família: Bàrbara Forés. Avui, El Templari, 2021. Deixin-me fer els honors a lo morenillo.

La Carmen, de nena, tenia prohibit entrar al celler. Hi havia trulls, el vi bullia… “El pare i el iaio m’ho deien: no podem anar amb bromes al celler! Los meus records són estos”. No sabia si es dedicaria al vi, però sabia una cosa: viuria a Gandesa. Va anar a estudiar enginyeria tècnica agrònoma, a l’escola industrial, a Barcelona, però el que volia, en realitat, és ser jardinera. Fer vi, trobo jo, en realitat és ser jardiner.

“Este vi així com a cosa curiosa té interès perquè és una varietat recuperada. Els agricultors van deixar-la de plantar després de la fil·loxera. Feia poc grau i... altres coses que no dic; no les puc dir que això s’ho llegirà tothom”.

Quedem, doncs, que qui visiti el celler les sabrà perquè llavors les dirà. Va conèixer lo morenillo a través d’un pagès, que en va començar a malparlar. “I el vam trobar interessant”. Era de cicle llarg, tenia poc grau alcohòlic... I ara, resulta que amb els anys, amb el temps tan boig, han tingut raó en recuperar-lo. “Hem anat donant voltes. El barrejàvem amb garnatxa negra… el posàvem en bota… Però havia de ser feta servir, perquè té els tanins molt fins i suaus… I la proposta última? Treballem només morenillo i el treballem en gerra de fang”. Llavors el Manolo, amb certa emoció, diu: “L’alfarer de Miravet que fa les gerres de fang, el fang el treu de la serra de Pàndols”. La serra de Pàndols. Trepitjada per milers de soldats durant la Batalla de l’Ebre, amb les mules, que pujaven menjar. Encara hi ha metralla, a terra. Perquè a El Templari han ajuntat (fet el cupatge, vull dir) dues coses que ara són un trumfo: la frescor i la lleugeresa i que... van plantar el raïm en una obaga! “L’obaga d’en Tomaset”, que té unes deu hectàrees, envoltades de bosc, de les quals en conreen quatre. I és a sota de la serra de Pàndols.

Un vi per decantar o per posar al porró

A la copa, aquest 2021 té un color morat, morat molt intens. Però a l’etiqueta hi posa “vi vermell”. Qui sap si el color del vi ha anat canviant. Que li ho preguntin a Sciascia. El primer que apareix al nas és una sensació mineral, tancada, una mica d’humitat, de tòfona, de bolet, que evoca molt la finca, trobo jo. El vi ells el decanten. No tenen decantador? Tenen porró? Doncs al porró, curosament, i a servir-lo, delicadament, pel broc gros. Llavors, al cap d’una estona, apareix, humil i radiant, la flor blava. I llavors, la rosa. I després, després, potser la regalèssia.

“Em sembla recordar que al Via Veneto havien tingut El Templari i el maridaven amb llebre a la Royal”, fa el Manolo. Però també ens aniria bé amb tots aquells tipus de menjar que, per exemple, combinen carn amb pasta: escudella barrejada, per exemple, o arròs de muntanya.

No me’n puc estar, d’explicar això. A la part de dalt de la finca, hi tenen els ceps més joves. I allà és on primer de tot entra el senglar. Es van trobar que o collien abans d’hora o es quedaven sense res, perquè colliria el senglar. Van collir, doncs, d’hora. El resultat és un ancestral de morenillo que em té enamorada. I ara, ara que estem al final de la copa... ens surt la delicada mora. Què té aquest vi? Ho té tot.

Patrocinat per: