Un matí a la Barcelona Wine Week

BarcelonaEntro al recinte de Montjuïc, demano el meu passi de premsa i ja veig una munió de gent que millora el món: el meu amic, el sommelier Josep Belmonte, que ha vingut amb tren des del Bages; la meva amiga, la Sole G. Insúa, que té una empresa de comunicació gastronòmica i fa molta estona que rep petons de tothom; la presidenta de la DO Montsant, la Pilar Just; el president de la DO Terra Alta, el Joan Arrufí; el de la DO Catalunya, Xavier Piè; la redactora de Decántalo, Sílvia Arellano... I, esclar, tots, tots els celleristes als seus estands. La Barcelona Wine Week és un esdeveniment que mou milions de litres de vi. Milions de litres de cultura.

Una munió de gent fa cua als estands per tastar allò que en diem unicorns. Grans vins que els cellers posen a disposició del públic. Entre el públic, dos tipus de persones: qui hi ve feliç i agraït i qui hi ve enfadat, amb l’acreditació ben visible, per apuntar amb gravetat notes de tast altives, amb cara d’ensumar permanentment aquell cabernet que pebroteja, que escopirà amb disgust, mai amb alegria i franquesa, que es pensa que els cellers estan obligats a enviar-li “mostres” perquè, si no, és ben capaç de deixar-los verds al seu blog imprescindible.

Carros per aquí i per allà plens de copes Riedel que empenyen els treballadors. En un estand, el cartell “Preu just pel raïm”. M’acosto al celler Bergonyó Durrall, del Penedès, i en tasto el xarel·lo, que em fa posar la pell de gallina. “Fem verema manual. Demanem als pagesos que ens cullin el raïm. I ells entren al rotllo. I fem l'Airada”.

Molta atenció als xarel·los que es fan ara mateix a Catalunya. Despullats, sense cap més pretensió que el que et pot donar el raïm, sense cap màscara ni artifici. Aquest n’és un i l'Hypomone (perseverança) dels Colet un altre. L’Olga, la Irene i l’Asun, les tres dones del celler, m’ho expliquen: “És el que vam fer per a Sant Joan de Déu. Té... catorze anys!” El tasto i estic a punt d'agenollar-me. Qui diria que és un 2009? Em deixen tastar més coses, com un ancestral de xarel·lo vermell. En tota la DO hi ha poquíssimes hectàrees d’aquesta varietat i ells en tenen 1,3. Es diu La Palanca, que és la passera per passar el riu Foix. Un altre xarel·lo per agenollar-se: el de Loixarel. Salí, amb farigola. Una dona, entre els tastadors, diu: “És un pomell de sensacions”. Quina exactitud. Aquesta hauria de tenir un blog, home!

Red Bull al camp

Passo per Mas Doix, que no puc admirar més; passo per Recaredo, que no puc admirar més. A Recaredo, per cert, em deixen tastar un unicorn. Em salto Caus, perquè hi ha molta cua, però no els puc admirar més. M’aturo als genis del Gallina de Piel. Hi ha el mestre David Seijas, que em diu: “Vols tastar el Roca del Crit"? Dic que sí, perquè ja en conec la història. Quan ell, en David, treballava al Bulli i no podia més “ni amb els clients, ni amb l’Adrià ni amb res”, pujava a una roca, davant el cap de Creus, i llançava un crit. Tot anava bé. M’agraden molt. Acabo el matí a Mas Alta. “Ahir vaig anar a la Fonda Sala i vaig demanar una cosa vostra”, els dic. Que contents que es posen. “Com que ja ens coneixes, però ara fa temps que no vens, perquè vas venir abans de la pandèmia, et deixarem tastar una cosa que no coneixes”, em diu en Manel, l’ànima del celler. M’omple la copa d’Exclosa. És un sirà. “El vam portar del nord del Roine a diversos punts del Priorat. El tenim en una finca molt poc productiva. Fa 200 grams per planta...” Per tant, parlem que una hectàrea fa 200 quilos. El tasto i aplaudeixo. “El cap de viticultura volia donar Red Bull al camp... En diem Exclosa perquè és un clos, però la varietat és femenina. Així que la Cristina Corrons, que al celler és la que ens posa a punt tots, va decidir-ne el nom”. Al Priorat hi ha pocs siràs. Un d’ells és el de l’admirada Sílvia Puig.

Continuo el camí. A la tarda hi tornaré. “Ei, soc en Valentí de Mas Doix”, sento que em diuen. Ostres! Quina gran sort que tinc, quin acte cultural tan radical, anar a la Wine Week, tastar poquet, entendre els que en saben i intentar comunicar a tothom que sí, que el vi és cultura, que pot ser un aliment per a joves, també, que no és per a tothom, perquè demana fe, demana intel·ligència i demana, sobretot, remar a favor, amb humilitat, sabent que tots aquests celleristes han fet un esforç, el fan cada dia, per nosaltres, i cal agrair-lo, com agraïm el teatre, els llibres, els fricandós i els quadres. Vaig a dinar i torno cap a dins.